El de Xavi ja és, definitivament, el Barça de les lamentacions, el més ploramiques, el que més protesta i més victimista que es recorda al final d’una temporada, la tercera completa del segon mandat de Joan Laporta, que, ja és inevitable, acabarà en blanc, com la primera, després d’un esforç financer de 1.000 milions en palanques que ha arruïnat les reserves del club per culpa de la compulsió -quasi una obsessió- de Joan Laporta d’alimentar els insaciables interessos d’aquest cor d’agents/amiguets del seu cercle de confiança, que domina la gestió i la direcció del primer equip.
Amb les comissions que s’han emportat principalment Pini Zahavi i Jorge Mendes en tot just tres anys podrien finançar-se cinc anys de la Masia, la indestructible i talentosa pedrera barcelonista que, després de tot, ha aportat una altra extraordinària generació de futbolistes com Lamine Yamal, Curbasí, Fermín i Gavi, els quals, juntament amb Araujo i Pedri, conformen la nova columna vertebral d’un equip al qual se li concedeix, en el futur, raonables possibilitats de tornar a competir pels grans títols com en la dècada gloriosa entorn de la figura de Leo Messi.
Aquesta fornada que il·lumina un jove tant precoç com extraordinari, Lamine Yamal, procedeix íntegrament del treball del futbol base realitzat sota el mandat de l’anterior directiva de Josep Maria Bartomeu, l’equip responsable de la qual va ser acomiadat en una de les primeres decisions de Laporta després d’arribar a la presidència el 17 de març del 2021. No pot dir-se el mateix, ni de bon tros, del rendiment de la vintena de jugadors en els quals se n’han anat aquests 1.000 milions llançats al riu.
La petjada de la destrucció i de la improvisació, al marge d’aquesta sensació de club saquejat i del valor indiscutible dels nous cracs de la pedrera -que, per cert, no han estat en el guió de Laporta fins que les circumstàncies, desesperades, i la dimissió de Xavi fa tot just dos mesos els han obert definitivament les portes-, ja són el principal senyal identitari del laportisme que ara s’enfronta al seu últim desafiament mediàtic, la construcció d’un relat que convidi a celebrar amb el mateix entusiasme, satisfacció i esperança una altra temporada en blanc.
Havia de ser l’any de la confirmació i assentament del projecte de Xavi després de guanyar la Lliga 2022-23. Especialment, el gran any dels futbolistes aportats pel talonari de Laporta i dels grans reforços que venien a apuntalar-lo, com Íñigo Martínez, Gundogan, Joao Félix, Joao Cancelo i Oriol Romeu. El moment de tornar de veritat a la primera línia competitiva.
L’aparell de control periodístic i de la Gestapo laportista a les xarxes, Twitch i YouTube, els nous canals de penetració, ja està en això, preparant una rua virtual d’aquí al juny que mantingui l’estat d’ànim i l’opinió pública barcelonista en un estat quasi d’eufòria de cara al futur que, sobretot, eviti la crítica, el debat i la raonable posada en qüestió de la capacitat de Joan Laporta i del seu nucli per a dirigir aquesta desafinada orquestra. De fet, si s’analitza el contingut dels missatges de la prèvia per part dels influencers de l’entorn laportista, el terreny s’ha anat preparant des de fa dies, en bona part gràcies a la gran distracció, per aberrant que sigui, de l’espantada de Xavi en el moment més crític i complicat de la temporada, més o menys el mateix tipus d’acte covard i impresentable protagonitzat en la segona part enfront del PSG en Montjuïc quan més necessitava l’equip un entrenador lúcid, fred i motivador.
Amb els socis dispersos i muts, a penes uns quants escampats per Montjuïc, sense veu ni vot en qualsevol àmbit de la vida del club, a Laporta no l’hi costarà massa sortir indemne d’aquest fracàs històric a còpia de sotmetre a l’afició a un altre d’aquestes rentades d’imatge i d’una eficient i meticulosa preparació anímica i psicològica per a encaixar, i fins i tot a celebrar amb orgull i fe cega, l’únic títol de la temporada, el de la generació Lamine Yamal sota el titular esperançador que el Barça té un gran futur, això sí, amagant el rendiment global dels fitxatges de Laporta i, per contra, simulant que també li correspon la paternitat d’aquesta nova onada de la Masia, inclosos Araujo i Pedri, el mateix que va fer amb Ansu Fati abans de carregar-se’l.
L’altra realitat, no obstant això, documenta que Laporta està esprement, perquè no té un altre remei, l’herència de Bartomeu com l’únic argument il·lusionant que li queda. Aquest és avui el punt de suport, fràgil, sobre el qual suportar dos mesos d’agonia, intentant desviar l’atenció sobre els arbitratges i les persecucions arbitrals -amb Xavi n’hi ha de sobres-, i aixecar-se de cara al curs 2024-25.
Igualment, més enllà de la derrota al Bernabéu, l’equip no havia fet els deures al llarg d’una Lliga que, com totes, no es guanya ni es perd en els cos a cos als clàssics, sinó enfront de la resta dels rivals. Al Barça de Xavi, a més, l’han estomacat a la Supercopa, la Copa i la Champions quan s’ha mesurat amb un rival d’un cert nivell.
I és clar que el fitxatge hivernal de Vítor Roque, que costarà 60 milions, no ha servit de res, només per a il·lustrar el paradigma de la gestió de Laporta, tan addicte als fitxatges milionaris en comissions que en el moment clau de la temporada va triar gastar, llançar uns diners que el club no té, abans de donar-li l’oportunitat a un altre jugador del planter.
Pot ser que amb la Masia el Barça tingui futur, això està demostrat. Una altra cosa és que el pugui tenir amb Laporta com a president, que ara necessita vendre a més d’un d’aquests cracs per a continuar fitxant jugadors com Cancelo o Vítor Roque.
