De tots els partits que el Barça podia perdre aquesta temporada, segurament era el de tornada de la Champions contra el PSG el més dolorós per a una afició que, majoritàriament, donava per feta la classificació per a les semifinals, sobretot en el minut 12 de partit de Montjuïc, quan l’eliminatòria es va posar tan costa amunt per al rival amb el gol de Raphinha que significava el 4-2 global, amb l’avantatge afegit de jugar a casa.
La gestió de l’equip en la jugada de l’expulsió d’un defensa clau com Araujo, que va deixar a l’equip en inferioritat numèrica, és el que mereix, per desgràcia, una revisió a fons i determinant sobre el nivell i capacitat del staff tècnic blaugrana, perquè és clar que aquesta jugada en el minut 29 va canviar massa el rumb d’un partit que, una hora més tard, pot dir-se que havia arruïnat la temporada blaugrana en gairebé tots els aspectes.
La derrota final per 1-4 (4-6 en l’eliminatòria) va tenir com a primera conseqüència el descarrilament d’un tren que hauria portat a la tresoreria blaugrana ni més ni menys que 70 milions d’ingressos extra almenys, 50 milions de la classificació del Barça per al Mundial de Clubs FIFA del 2025, on estaran tots els grans menys el club blaugrana, més l’acumulat de la victòria sobre el PSG, el premi per jugar semifinals i la recaptació d’un partit més en el Lluís Companys.
Més enllà de si la vermella a Araujo va ser del tot justa o injusta, encara que les imatges deixen poc marge a la interpretació, la resposta de Xavi no va estar ni molt menys a l’altura de les circumstàncies. Nerviós, atribolat i sobrepassat per les circumstàncies no va saber corregir la posada en escena de l’equip, donar-li consignes clares i eficients per a resistir enfront d’una situació de desavantatge que primer va ser numèrica i, massa aviat, futbolística.
Va tenir el descans i canvis a mà per a trobar la manera de traure-li profit a la necessitat i la urgència del PSG, que va prendre les regnes del joc i del domini de la pilota fins a anar sumant amb regularitat els gols suficients per a donar-li la volta a l’eliminatòria, ja sense el mateix Xavi en la banqueta, expulsat per protestar infantilment i en un moment del partit i de la temporada on els seus jugadors més necessitaven algú amb suficiència, seguretat, talent, cap fred i solucions efectives i pràctiques. Xavi va acabar ploriquejant inútilment a la sala de premsa acusant l’àrbitre de la derrota i del KO continental, el cinquè de Xavi en tres temporades.
L’altra cara encara més amarga que de la de l’equip enfonsant-se a la primera adversitat futbolística, amb un equip i recursos de sobres per a resistir amb deu jugadors i un marcador amb dos gols d’avantatge, la va oferir una afició desconsolada, trista i inesperadament frustrada, molt més del compte, sens dubte per l’exagerat clima d’eufòria i d’excés de confiança generats pel mateix Xavi i per un president, Joan Laporta, que va voler ser un dels grans protagonistes de la prèvia, fent-se gravar per totes les teles i canals digitals en l’entrenament previ.
Feia setmanes que, amb els resultats positius i l’estabilitat defensiva aportada per Cubarsí, entrenador i president havien encoratjat un entusiasme creixent, exagerat i perillós entorn de la possibilitat de guanyar Lliga i Champions gràcies a la recuperació tardana de l’equip. Quasi bé es va donar per feta la condició de finalista del Barça en la Champions quan el sorteig va aparellar a l’equip de Xavi amb el PSG i al guanyador de l’eliminatòria amb el vencedor del xoc entre el At. Madrid i el Borussia Dortmund.
El tàndem Laporta-Xavi, en lloc de refredar i posar en quarantena aquestes expectatives i reduir les possibilitats reals de l’equip a les demostrades sobre el terreny de joc, a vuit punts del Madrid en la Lliga i sense haver eliminat a Europa a cap equip líder en la seva lliga, van donar ales a aquesta ona d’entusiasme que, sent legítima i lògica entre els aficionats, s’ha manifestat imprudent i equivocada en el si de la junta, del cos tècnic i, per elevació, en una premsa i entorn digital absolutament desbocat i fora de tot control i mesura.
Dolor i descoratjament impregnen el barcelonisme l’endemà que Laporta i Xavi hagin perdut molt més que una eliminatòria abans d’un final de temporada que, mancant un miracle en la Lliga, pot llançar un balanç realment descoratjador i més dramàtic del que sembla a simple vista. De cara al partit del diumenge al Bernabéu, aquesta lliçó d’humilitat per a tots pot servir d’ajuda.
