La temporada blaugrana s’enfronta aquesta setmana a un doble test de Champions i de Lliga que només serà definitiu en funció de l’èxit dels dos partits de l’equip de Xavi enfront del PSG, en la competició continental, i del Reial Madrid, al Bernabéu. L’escenari i les circumstàncies seran idèntics als actuals en cas de complir-se les extraordinàries expectatives embolicades en aquest moment d’eufòria i de confiança il·limitada si es confirmen el seu pas a semifinals de la Champions i una victòria en el clàssic que li doni a la Lliga una vida extra de cara al tram final del curs.
En conjunt, un panorama impensable quan aquest mateix equip, desesperant per la seva desorientació i incapacitat per a estar a l’altura en la Lliga, la Supercopa i la Copa del Rei, molt tocat després d’acabar pèssimament la lligueta prèvia de la Champions, va forçar la dimissió anticipada de Xavi i l’admissió, per part del president Joan Laporta, que si no fos pel que representa Xavi l’hauria destituït. “Laporta és un fenomen, és el millor president de la història del Barça”, va ser l’entusiasta i afectuosa resposta de l’entrenador.
La versió més paranormal d’aquest Barça tan decebedor fins al mes de febrer, que inicialment venia de guanyar la Lliga l’any anterior i s’havia reforçat per a fer un pas de gegant en el seu retorn entre els grans d’Europa, s’ha projectat i consolidat després d’un episodi surrealista de renúncia de l’entrenador i l’adopció de canvis en l’equip que l’han transformat realment, almenys en comparació amb la mateixa versió que va arribar a tocar fons enfront del Vila-real a casa i provocar l’adeu de Xavi.
Laporta, sense marge salarial ni alternativa per a la banqueta, no va fer el que li demanava de veritat el cos, que era enviar a Xavi i al seu staff al mateix destí que els canapès, mentre que Xavi, alliberat de la pressió que ell mateix s’havia imposat, va decidir la titularitat de Pau Cubarsí i de Lamine Yamal, provocant un canvi radical en la solidesa de la defensa, irregular i nerviosa, a més d’obrir-li a la davantera nous horitzons i frescor. Canvis que han demostrat, d’altra banda, la innecessària cerca de centrals i que, jugant d’una altra manera, Lewandowski pot donar més de si i Raphinha abandonar la banda, on ha demostrat més aviat poc futur.
Enmig d’aquesta atmosfera de creixement de l’equip i d’ensomni i entusiasme barcelonista, davant la possibilitat de guanyar Lliga i Champions que s’ha apoderat del barcelonisme, les tertúlies i els debats han provocat veritables batalles campals entre els periodistes dolguts per l’atac de Xavi al gurú del guardiolisme, Ramon Besa, i a tot el que representa aquest gran lobby, i els qui ara volen presumir i posar-se medalles per haver continuat lleials fins al final a la doctrina i el credo de Xavi, mèrit que respon bastant més al seguidisme i submissió al laportisme que a una genuïna fe en les habilitats de Xavi com a entrenador.
La polèmica s’accentua quan uns defensen que Xavi disposa d’una plantilla extraordinària, que no havia sabut aprofitar, i d’altres que precisament si Xavi es desmarca i es vol anar és perquè Laporta fitxa el que ell vol, per exemple, a Vítor Roque i Joao Félix, i no el que l’equip necessita, com un mig centre capaç de suplir Sergio Busquets.
Curiosament, ja ningú, ni Xavi, reivindica aquesta necessitat perquè Cubarsí, a més d’exercir de central com Puyol i col·locar-se de bé com Piqué, moltes vegades simplifica el futbol blaugrana netejant la jugada i travessant el mig camp contrari sense tant de toc, amb una bona passada i aquesta visió seva de la jugada, privilegiada.
Per què no va jugar Xavi aquestes cartes abans, quan l’equip tant ho necessitava? Només ell pot respondre a aquesta pregunta amb honestedat i una racionalitat que, per com han anat les coses, difícilment es donaran, ja que tan responsable era Xavi de la pèssima temporada realitzada com ara d’haver-la redreçat sense que, d’altra banda, sigui comprensible la no menys canviant actitud i rendiment dels jugadors abans i després de la dimissió de Xavi.
En murmuris, hi ha qui parla d’autogestió en el vestuari. És a dir, de canvis aportats per la mateixa plantilla a l’hora de fixar posicions, rols i funcionalitat que han donat molt millor resultat que la tossudesa de Xavi de voler jugar a l’estil d’abans, al de Messi, Busquets, Alba, Piqué i companyia. És veritat que els jugadors, certament dolguts per les crítiques, celebren els seus gols sense un gest explícit de solidaritat amb la banqueta, amb qui, per damunt de tot, és considerat una bona persona, amable i dialogant.
El conflicte i la controvèrsia entorn de la figura de Xavi tendeixen a agreujar-se d’ara en avant a causa d’aquests ismes mediàtics i de l’ambigüitat i improvisació de la junta, que no sap exactament per on tirar. Laporta ha passat de filtrar als seus periodistes de càmera el rànquing dels possibles substituts a subscriure una espècie de campanya enfocada a seduir a Xavi perquè s’ho pensi.
És la típica actitud covarda de Laporta, que no fa ni tres mesos sospirava per rellevar a Xavi i asseure a Rafa Márquez en la banqueta, una maniobra que tampoc cal descartar a l’estiu i que fins fa poc era una opció fins i tot per a aquest final de temporada. Laporta es deixa portar, el mateix l’emprèn amb els canapès, cabrejat amb Xavi, que mana als seus vicepresidents a pregar-li que es quedi.
A la pregunta de què fer amb Xavi?, la resposta la marcaran els resultats i, encara més que això, a hores d’ara, l’estranya i preocupant sensació que, passi el que passi, es generarà un enorme dubte entorn de la seva figura, començant per si ell mateix es va equivocar esborrant-se i admetent la seva incapacitat per a anar més enllà amb aquest vestidor. El Barça, per descomptat, té complicat guanyar la Lliga i també la Champions, encara que molt a prop, quasi a tocar dels dits, deixar un extraordinari sabor de boca a final de curs per estar competint pels dos títols grans.
