El conflicte amb Nike, sobre el qual Joan Laporta ha estat frivolitzant i donant pàbul a la possibilitat de canviar de patrocinador tècnic de la samarreta la pròxima temporada, ha entrat en la fase definitiva de tornada a la calma. Una frenada forçosa i obligada a l’espiral de bogeria desfermada des de la mateixa junta i la presidència amb la qual la premsa s’ha donat un festí d’especulacions i, sobretot, de fantasies i d’escenaris impossibles. La realitat és que, en el millor dels casos -és a dirm el d’una ruptura pel motiu que fora, sense més ni més o per les braves-, el FC Barcelona estaria obligat a comercialitzar, explotar i rendibilitzar la producció estipulada en el contracte amb Nike durant els dos anys següents a la data d’un presumpte acord que resolgués anar cadascun pel seu camí.
Aquesta és la clàusula del contracte menys discutible i més sòlida, pel fet que els temps de disseny, aprovació i fabricació de la samarreta sempre estan fixats a dues temporades futures. D’una altra manera, a Nike li seria impossible completar la complexa seqüència de preparació de cadascuna de les samarretes. No és només triar un disseny amb la sensibilitat i la visió encertada perquè d’aquí a dos anys sigui trencadora, moderna, actual i competitiva. Després d’aprovar-se la primera samarreta s’ha de procedir igualment amb la segona i tercera equipació i, el més important, vendre-la a tothom també a més d’un any vista, perquè el circuit no està limitat ni molt menys el reduït espectre de les botigues de Nike per tot el món.
El negoci real passa per una distribució a través de grans majoristes del mercat internacional que, calculadament, compren estocs en forma de previsió a mitjà i llarg termini, que, en cap cas, s’ajusta conjunturalment sobre la demanda puntual. En el seu conjunt es tracta d’una delicada i afinada operació de màrqueting no exempta ni molt menys de risc, fins i tot tractant-se d’un valor tan segur i atractiu com el Barça. El que vol dir, contràriament a la faula que ha difós gairebé tota la premsa per creure’s les banalitats i les reaccions compulsives i emocionals de la junta i del president, que mai s’ha considerat la possibilitat que el Barça jugués la pròxima temporada 2024-25 amb una samarreta que no fos la que Nike porta treballant i produint des de fa ja molts mesos, pràcticament aquests dos anys impepinablement necessaris. No hi ha volta de fulla sobre aquest tema.
S’havia aconseguit, no obstant això, un grau de paroxisme i de descontrol informatiu exagerat per culpa de l’excitació mediàtica de l’entorn laportista i la indolència de la directiva, permetent -es diria que promovent amb una certa traïdoria i nocturnitat-, una sorollosa tempesta directament focalitzada contra la marca, acusant-la d’incompliments, deixadesa, negligència i desinterès per part seva.
Laporta i el seu aparell no han deixat d’escenificar un context en el qual, exclusivament per culpa de Nike, el club transita per un infern de precarietat i d’una posició de desavantatge respecte a la resta dels clubs, veient-se obligat a complir unes condicions desfasades i per sota d’altres ofertes.
No ha sigut un conflicte, a diferència d’altres episodis, marcat per la discreció i la diplomàcia. La guerra, almenys per part del bàndol barcelonista, havia entrat en una fase descarnada i marcada per un plantejament radical sobre la necessitat d’una ruptura imminent del contracte de Nike i la manifesta voluntat blaugrana de posar-se en mans de Puma o bé, arribat el cas, de fabricar i distribuir amb els recursos propis del club la samarreta de la 2024-25 mentre es resolien legalment els papers del divorci.
Aquesta possibilitat, tan airejada i posada sobre la taula de l’actualitat barcelonista a base de titulars inequívocs i rotunds sobre la determinació, sobretot la necessitat, de deixar enrere l’era Nike -això sí mentre la Lliga i la Champions entraven en una letargia insofrible per culpa de la final de la Copa del Rei i dels amistosos de la selecció- va semblar tan real que es va donar per feta i acordada, a falta només de la ratificació oficial per part de la directiva en l’última reunió de la junta del 26 de març passat.
Contra tot pronòstic, perquè el mateix Laporta es va inventar un pòdcast previ per anunciar que ja s’estaven establint mesures cautelars conduents a la separació amb Nike, d’aquella reunió no ha transcendit absolutament res, només un silenci sepulcral i la sensació que, realment, qui té la paella pel mànec és Nike i no Laporta.
Per descomptat que, com han actuat de manera cíclica i repetitiva les directives de Núñez, Gaspart, Laporta i Bartomeu, aquesta agitació i descontent puntuals havia servit per a forçar una renegociació avançada de l’acord per deu anys, regularment dues temporades abans de la seva expiració. I aquesta vegada Nike va reaccionar amb la mateixa diligència, promptitud i predisposició al diàleg i la negociació, amb la diferència que les postures es van anar enverinant en lloc de trobar un marc d’enteniment per on avançar.
El gir de guió ha sigut finalment el menys previst per la junta i per aquesta sorollosa legió mediàtica que, precipitadament, per creure’s una vegada més el relat de la junta i prescindir del deure professional de verificar la informació i de contrastar-la, va donar per segura la victòria de Laporta sobre l’imperi Nike. Les forces són tan desiguals que, per força, a Laporta li toca tornar a començar i intentar salvar unes relacions que, si s’han d’acabar trencant davant els tribunals, implicaran milions en pèrdues i reparacions administratives i indemnitzacions, a més d’una possible caiguda de les vendes i el mal reputacional enfront d’altres marques que, arribat el moment, potser dubten de la lleialtat barcelonista.
Després de tot, suposant que Nike i Barça s’avinguessin a trencar el seu contracte -mai abans de dues temporades per davant- seria per acabar signant amb un patrocinador que exigirà la mateixa duració de contracte, per deu anys, i enfront del qual el Barça negociarà amb la necessitat de salvar els mobles a curt termini, reproduint-se el mateix esquema i situació amb Nike al cap de poc.
Qualsevol solució passa avui, per tant, per demanar-li perdó a Nike, d’alguna manera, i restaurar els ponts trencats per Laporta a causa de la seva desbocada i equivocada estratègia enfront d’un enemic que, en actitud de guerra, el supera en recursos i resistència en una proporció exageradament desfavorable per al Barça. Una altra batalla perduda.
