Quan l’excandidat Víctor Font assegura que el Barça no pot continuar governat com en els anys 80 no se sap exactament a què es refereix, perquè segons es mirin i s’analitzin les xifres i l’estructura professional d’aquells temps continuen llançant dades sorprenents, especialment si es contrasten amb els temps que corren. Josep Lluís Núñez, igual que ara Joan Laporta, exercia com a president executiu, amb la diferència que no trepitjava les oficines de les Corts, sinó que convocava al seu staff en el seu despatx professional de Núñez i Navarro del carrer Urgell, bàsicament integrat per Anton Parera, gerent per a tot, pel seu director financer, Jaume Parés, i per Ricard Maxenchs, responsable de relacions institucionals, àrea social i comunicació. I només ocasionalment reclamava la presència d’altres caps d’àrea per qüestions puntuals. Això sí, el reduït cos executiu, amb Núñez al capdavant, donava mostres permanents i inequívoques de la seva vocació i esperit de servei, infatigable, predisposat a treballar set dies a la setmana els 365 dies de l’any, si fos necessari.
El mateix Núñez, quan marxava de cap de setmana a la seva casa de la Cerdanya, s’enduia un maletí replet de treball que despatxava invariablement. El que no feia mai era, per descomptat, abandonar les seves ocupacions empresarials i relegar-les a un segon pla, com fa Laporta, per a dedicar-li al club la major part de les hores hàbils del dia, per no dir la totalitat, ni tampoc reunir-se en reservats de restaurants de luxe en llargs i pesats dinars i sopars, o bé fer-se servir unes racions bestials a base de càtering a qualsevol part de la ciutat, inequívocament i costosament amb càrrec al club. El resultat final, però, era el mateix: el control absolut presidencial de les grans i les petites qüestions de la gestió, encara que, en el cas de Núñez, acompanyat per la seva obsessió d’estalviar, guanyar diners i créixer patrimonialment i, per contra, pel que fa a Laporta, deixant un rastre d’excessos, despeses ordinàries inútils i de rècord mundial (1.165 milions en l’exercici passat, insuperable) a més d’aquesta compulsió per fitxar, repartir comissions i transformar en palanques, en bona part irrecuperables, 1.000 milions més recursos del club, a més d’acumular pèrdues.
Per veure les diferències, un exemple. La reforma del Spotify Camp Nou li costarà al Barça de Laporta -sense la rematada urbanística, l’entorn, els equipaments renovats com el museu, el Palau Blaugrana i un hotel- retornar un préstec de 1.500 milions, amb gairebé 2.000 milions d’interessos per culpa de la situació financera tan poc oportuna i d’alça de tipus en els mercats, fonamentalment per a aixecar una nova tercera graderia, la que Laporta acaba d’enderrocar amb un sentit més venjatiu que arquitectònic i comercial. La tercera graderia es va aixecar el 1982 sota la presidència de Núñez sense demanar una sola pesseta als bancs, només amb l’avanç de cinc quotes anuals dels nous abonats derivats d’aquesta ampliació.
Aquest contrast sobre les estratègies financeres tan oposades resulta altament significatiu de l’evolució dels temps. Però no és l’únic, perquè la constant de la gestió de Núñez al llarg dels seus 22 anys de mandat va ser la construcció d’una sòlida situació econòmica i patrimonial sense precedents. Si el 1978 el fons social era de 32 milions de pessetes negatiu (193.000 euros), a 30 de juny del 2000 el saldo era de 10.636 milions de pessetes (64 milions d’euros), en tancar l’últim exercici amb 1.875 milions de pessetes (11,3 milions d’euros) de superàvit després d’anotar 20.786 milions de pessetes en ingressos i 18.236 milions de despesa. És a dir, 125 milions d’euros contra 110 milions d’euros. Si s’apliquen proporcionalment aquestes mateixes ràtios al tancament de l’últim exercici de Laporta, sobre les dades del compte d’explotació ordinària, el resultat hauria d’haver estat de 58,5 milions de guanys i, en canvi, les pèrdues reals van ser superiors als 500 milions per culpa d’unes despeses insuportables de 1.165 milions.
El patrimoni va augmentar exponencialment durant l’era Núñez per la suma de les obres de millora i la implementació d’actius i serveis com la primera Masia (1979), l’ampliació del Camp Nou (1981), el Miniestadi (1982), el casal de l’avi (1991), la guarderia gratuïta els dies de partit (1986), el carnet de soci gratis per als jubilats (1984), el museu i la botiga (1984), el local per als veterans al Camp Nou, les seccions gratuïtes per als socis (excepte en alguns partits de bàsquet), el seient lliure (1998), l’oficina d’atenció al soci (1996), les insígnies de plata, or i brillants a la fidelitat (1984), els actes del centenari gratuïts per als socis (1998/99), la Fundació (1996), els ascensors per a localitats altes, els videomarcadors, el Canal Barça TV, fcbarcelona.cat (1997) i, després de vendre Fabra i Coats al CN Sant Andreu, el 1985, la compra de 32 hectàrees de terrenys a Sant Joan Despí destinats a la ciutat esportiva i la nova Masia, i els terrenys de Can Rigalt i de Gavà, d’una extraordinària utilitat i revaloració.
Mancant conèixer el terrible impacte del final presumptament infeliç i catastròfic pes financer de l’obra actual del Camp Nou, que reduirà a 100 milions els ingressos de la seva explotació els pròxims 30 anys -menys que abans-, Laporta deixa avui dia un deute també impossible de gestionar, el 25% dels drets de TV de la Lliga hipotecats per als pròxims 23 anys, pendents de finançar i construir la resta de l’Espai Barça -entre altres equipaments, el nou Palau-, i uns terrenys a Viladecans, inservibles, amb la compra dels quals es va enriquir als seus anteriors propietaris amb una plusvàlua de 15 milions i al va ocasionar al Barça pèrdues semblants.
Danyar la imatge del model i eficiència dels anys 80 amb la frivolitat i desconeixement exhibits per Víctor Font, només per semblar més modern i preparat, revela que el seu relat també busca l’anihilament sistemàtic del passat simplement perquè aquesta ha estat la recepta mediàtica que ha portat dues vegades a la presidència a Laporta. Una altra cosa són les conseqüències lamentables ocasionades al club en els dos mandats dels quals ha gaudit.
Una tercera visió històrica d’aquest passat nuñista demostra, per més que se li puguin atribuir errors o identificar discrepàncies, que el fons social, les reserves i els recursos apuntalats entre 1970 i 2000 han resistit el pas atilà, destructor i capritxós de Joan Gaspart, de Joan Laporta i, fins i tot, l’impacte de la covid des de llavors, també en bona part gràcies a l’enorme esforç de recuperació i perpetuació d’aquesta cultura patrimonial sota la presidència de Sandro Rosell.
En tots dos casos, Núñez i Rosell, l’organigrama de l’alta direcció es va basar en l’elecció i treball d’un staff reduït, a tot just de tres o quatre figures en el cas de Núñez, que per la seva banda delegava funcions executives en els seus directius perquè els obligava a treballar -desinteressadament, per descomptat-, especialment en l’àmbit dels projectes arquitectònics i en l’àmbit jurídic.
Rosell va nomenar un director general realment plenipotenciari que controlava la totalitat de les àrees del club a través d’un comitè de direcció també limitat a mitja dotzena de càrrecs. En l’actualitat, l’organigrama de funcionament exposat en la web del club contempla fins a 21 càrrecs que pengen directament de dos directius, Joan Laporta com a president executiu i Ferran Olivé com a tresorer. És a dir, 23 membres en total. Si la presa de decisions i de reunions de coordinació reuneix en cada sessió a tots els seus integrants, això explicaria el caos que regna en el club, de la mateixa forma que justifica aquest mateix fenomen si és Laporta qui despatxa amb tots ells per separat.
Només falta que vingui Víctor Font i la seva cavalleria amb aquesta cantarella que cal professionalitzar el club, perquè, segons l’última memòria, Laporta reconeix fins a 24 empleats en el comitè de direcció -més dels que figuren en l’organigrama- i 848 treballadors en totes les àrees que no tenen a veure amb l’àmbit esportiu (que serien 661 més). Fa 20 anys, quan el club guanyava diners a dolls, la plantilla administrativa no superava els 150 empleats.
