En finalitzar un dels últims partits del Barça a Montjuïc, concretament davant el Mallorca, l’entrenador del rival, el mexicà Javier Aguirre, es va sotmetre a les preguntes de la sala de premsa amb una certa cara de sorpresa quan li van anar arribant les preguntes per part de mitjans que li eren completament desconeguts com el Iniestazo, El 10 del Barça, Jijantes i algun altre, representants d’una nova generació de canals de contingut barcelonista que, al seu torn, incorporen a una audiència que ja no segueix ni recorre als mitjans tradicionals per a viure l’actualitat blaugrana. S’entén també que, per la seva naturalesa, es tracta d’un perfil de públic més jove i d’alguna manera també amb una actitud diferent i una altra perspectiva respecte a la dels seus pares i a la dels barcelonistes amb quinze o vint anys més d’edat.
Un vídeo difós per una ràdio d’àmbit nacional demostrava més tard que el seu periodista, igual que d’altres representants de la premsa escrita i parlada també tradicionals, no podia participar en aquesta mateixa roda de premsa postpartit malgrat tenir la mà aixecada durant pràcticament tota l’estona. Per decisió dels responsables del departament de comunicació i per exprés desig de la junta directiva, aquesta legió de representants de l’entorn de Twitch i YouTube van tenir preferència a l’hora de poder plantejar preguntes i treure un enorme rèdit entre els seus seguidors del protagonisme que proporciona estar en una sala de premsa tan important com la del FC Barcelona.
L’aposta per donar-li veu a aquesta mena de canals, que no és casual, respon a la voluntat de la directiva de Joan Laporta de controlar el missatge difós vers aquest ampli col·lectiu del barcelonisme, amb independència de si està integrat per més o menys socis. El que li interessa a Laporta és captar i atreure la seva atenció per tractar-se de milers i milers de seguidors extraordinàriament actius a les xarxes socials, horitzó en el qual es mouen milions de comentaris i reaccions que, convenientment teledirigides i canalitzades, s’han demostrat eficaçment capaces de superar, aixafar i aïllar l’altre estat d’opinió barcelonista, el que fa anys, quan era dominant, es reduïa al contingut dels columnistes i a les tertúlies de ràdio i de TV.
L’entorn anterior al Twitch ha quedat relegat per aquest eixordador soroll de les xarxes al voltant d’aquesta mena d’individus solitaris que, cadascun en el seu espai i dimensió, prediquen el laportisme i no el barcelonisme, doncs, sense els patrocinadors i les col·laboracions que els hi van arribant a través de la rebotiga de la mateixa junta i els seus satèl·lits, no podrien viure de muntar-se una càmera a casa i, en molts casos des de la més absoluta ignorància i desinformació, dedicar-se a deixar anar monòlegs certament insofribles i avorrits. Els pocs que sí que atresoren coneixement i metodologia, però que igualment aposten pel discurs únic i alineat amb el de Laporta i el dels seus interessos, simplement realitzen un exercici de manipulació a canvi de privilegis i de sustentació financera. Encara que completament aïllats entre ells, junts han teixit una xarxa connectada amb promocions per a disposar, amb descomptes, d’entrades per a Montjuïc, regals i d’altres promocions per als seus seguidors.
Una de les conseqüències directes ha estat la proliferació, especialment en els mesos hivernals de baixada turística, d’un perfil d’aficionat a les graderies del Lluís Companys perfectament capaç d’intentar fer l’onada amb l’equip de Xavi fent una maldestra exhibició de joc i el marcador preocupadament a zero. Seguidors que semblen haver incorporat aquest tipus de situacions, de mal joc, com una part més de l’espectacle per a poder gaudir encara més de l’emoció de la remuntada o d’un gol en l’últim minut.
La recepta d’ideològica d’aquesta neoaudiència blaugrana, capitanejada per l’èxit de Jijantes, canal de Twitch produït, sostingut i acuradament cuidat des del poder per a la propagació del laportisme més fanatitzat, és comú a favor de la versió i el relat oficialista alimentat des de la junta i particularment i reiteradament critica i tendenciosa contra la junta anterior i, en general, contra el passat, amanida amb una àcida dosi d’antimadridisme, això sí, sempre alineat amb el discurs del president, molt focalitzat en l’entorn mediàtic blanc i centralista com l’enemic, però, tenint cura de no verbalitzar actituds desagradables o injurioses contra la figura de Florentino Pérez.
La capacitat de manipulació des de l’aparell laportista és tan obsessiva que ha aconseguit una cosa realment vergonyosa per a 3Cat, abans TV3 i canals varis, obligada a incloure en el seu espai estrella sobre el Barça, Onze, connexions en directe amb el canal Jijantes i intervencions regulars amb la finalitat de multiplicar l’efecte del predicador de referència, Gerard Romero, per la via tradicional i convencional de la televisió. En qualsevol altra època i realitat, sense l’existència d’aquesta espessa sopa del laportisme digital i mediàtic, resultaria inconcebible que una entitat del calibre i volum de la televisió autonòmica catalana, finançada amb els diners públics, s’avingui i toleri donar entrada a la seva competència audiovisual en el target barcelonista en un programa en directe, facilitant i convidant els espectadors a usar Twitch i abandonar la tertúlia no menys adotzenada i instrumentalitzada de les restes de l’antiga TV3.
El fenomen Twitch i derivats anirà en augment perquè, com vol Laporta, genera aquest clientelisme tan pretès des que va assumir el càrrec, per segona vegada, fa tres anys, un model d’entorn social esquinçat dels orígens, la tradició i el sentiment familiar del barcelonisme transmès generació rere generació des que Gamper va fundar el club el 1899. Idealment, el futur del Barça laportista passa per aquesta mena d’aficionat aïllat, enganxat als llops solitaris del laportisme mediàtic en forma de comunitat igual de nombrosa, multitudinària si és possible i relativament jove, encara que sense la necessitat de vincular-se ni amb la família ni amb un abonament i molt menys a una penya o a un carnet que impliqui viure el Barça més enllà de l’espectacle esportiu en ell mateix.
Els símptomes d’aquesta evolució del barcelonisme anterior a l’actual -desarrelat o expulsat de l’entorn social clàssic habitat per socis responsables, exigents amb la transparència, el servei, el respecte i la inclinació a mantenir les rels històriques i a fiscalitzar la gestió amb un cert sentit crític- ja són evidents i perceptibles, i pot dir-se que el nou és a un pas de ser majoritari.
En cas de ser així, el final feliç desitjat i inevitable del laportisme, la transició a un model de propietat SA serà bastant indolor i, fins i tot, acceptat com un altre senyal identitari de modernitat, més o menys com ara encaixa, prospera i impacta Twitch en la moguda barcelonista. El problema, finalment, no és avaluar si aquesta transformació és bona o dolenta, sinó deixar de percebre-la com el que és, una alternativa calculadament manipulada, desinformativa, antidemocràtica i governada per interessos econòmics de Laporta i de la seva banda, també de sectors polítics i del poder econòmic, que res tenen a veure amb la naturalesa i la història d’una institució tan singular com el FC Barcelona.
