Les lesions s’han convertit en una espècie de plaga en el Barça de Xavi des de fa bastants mesos, amb una incidència que podria considerar-se alarmantment elevada, almenys respecte a temporades anteriors. El cas és que, precisament, l’actual entrenador blaugrana va aterrar procedent de Qatar amb una idea molt clara sobre com protegir la plantilla físicament i mèdicament, imposant un canvi en l’estructura dels serveis mèdics, exigint el retorn del Dr. Ricard Pruna al primer equip amb la idea, com així ha estat, d’elevar-lo a cap dels serveis mèdics del club.
Des de llavors, la infermeria no ha fet més que rebre a més pacients i, en general, ha registrat un excedent de recaigudes, algunes d’un calibre desproporcionat, com la de Pedri, desesperant per a ell, per al cos tècnic i per a la resta del barcelonisme que, per descomptat, troba molt a faltar aquesta peça clau, com també Gavi.
A propòsit dels més joves -hauria de ser un avís i una alerta per a Lamine Yamal-, l’exdirector de metodologia del Barça, Paco Seirul·lo, està presentant el seu llibre (ADN Barça), que tracta sobre la seva dilatada experiència en el club, els progressos i les recerques aplicades a un llibre d’estil propi i molt personalitzat sobre el delicat procés de formació i de creixement dels cracks del futbol base. El cas de Guardiola, per exemple, que va arribar prou prim i amb dubtes dels tècnics sobre si el desenvoluparia un cos capaç de bregar amb les necessitats de la primera línia professional, va ser un èxit de Seirul·lo, que va entrar en el seu moment per la porta de l’handbol contribuint decisivament en l’era daurada sota la direcció de Valero Rivera.
Malgrat la demostrada eficàcia i el reconeixement del seu treball al llarg dels anys, des que va tornar Joan Laporta va percebre un cert menfotisme i va prendre una decisió: “Jo vaig veure que no hi havia molt d’interès i els vaig proposar que em diguessin el que volien. El que volien era que me n’anés. I ja està”.
Ara retirat, adverteix sobre el que està passant en el primer equip i sobre la fragilitat dels joves. Afirma que com que Xavi no ha pogut fitxar els futbolistes que de veritat vol per a jugar d’una determinada forma, “prefereix ficar als joves i se li han lesionat de seguida, perquè és un salt qualitatiu massa ràpid. Encara que estiguin bé, és la freqüència. No és la intensitat ni les coses que fas, sinó la freqüència. És jugar tants partits. Per jugar un partit a la setmana o cada quinze dies, aquests jugadors estarien més tranquils. O jugar cada setmana mitja part. Però no poden jugar dues vegades per setmana gairebé tot el partit. I no és només la musculatura -he explicat-, és tot. Són les estructures lligamentoses, òssies… tot. No és que no les tinguin, sinó que els falta un temps de maduració. El desenvolupament és el que tu fas en treballar la musculatura, i la maduració és l’evolució natural del cos i dels músculs. La maduració és la paraula més apropiada. És com la fruita. Imagina’t que a un meló has de ficar-li cinc vegades a la setmana un doll d’aigua perquè creixi més. Es desnaturalitza el meló. La naturalesa cal respectar-la. A aquests jugadors joves els passa una mica això. Això en la teoria. La pràctica és estar damunt d’ells i veure com són”.
Segurament són aspectes que s’han passat per alt, desatenent els consells i el treball d’aquesta àrea de Metodologia que ha estat desmantellada per Laporta, de la mateixa forma que també va convidar a marxar-ne l’anterior cap dels serveis mèdics, Ramon Canal, un altre d’aquests personatges històrics d’un club on, per estadística, abans es registraven menys lesions en tots els equips professionals.
