Aquests són moments tremendament complicats per a qualsevol barcelonista pel fet que el final d’aquesta temporada, pel que fa al balanç i la competitivitat del primer equip, s’assembla poc al desenllaç de les anteriors. Una recta final atrapada ara mateix entre l’eufòria d’una resurrecció il·lusionant i sense límits i, encara que no ho sembli a simple vista, un fracàs que seria estrepitós, sense cap títol, si després de tot el Reial Madrid no afluixa en el lideratge i en la Champions el Barça no acaba conquistant el títol a Wembley el juny.
Les emocions barcelonistes es concentren ara mateix, d’una banda, en la possibilitat de lluitar per reeditar el títol de Lliga, objectiu que semblava irremeiablement perdut fa un mes després de perdre a casa davant el Vila-real i, més tard, empatant també a Montjuïc contra del Granada. En realitat, la distància respecte al Reial Madrid s’ha mantingut, la qual cosa redueix les opcions a cada jornada que passa. Una altra cosa és que el joc sí que hagi experimentat una evolució evident des de la ratificació com a titulars de dos jugadors, essencialment, Pau Cubarsí i Yamine Lamal, que han aportat un atractiu identitari a un bloc bàsicament integrat per veterans de guerra i fitxatges amb els quals Joan Laporta ha buidat la caixa, que només semblen haver despertat quan els xavals, tots dos menors d’edat, han imposat un ritme de joc i d’entrenament molt per sobre del trot amb el que es venia actuant.
Aquest ressorgir inesperat, que en part s’atribueix, paradoxalment i inexplicablement, a l’anunci de Xavi d’abandonar la banqueta a al final d’aquesta temporada, li ha donat un embolcall surrealista a la situació, transformant fins i tot la mateixa percepció dels aficionats sobre l’entrenador, amb molt baixa valoració també fa només unes setmanes i ara objecte de desig i fins i tot de súpliques incondicionals dels mateixos que l’injuriaven i criticaven obertament. “Si no fos Xavi, l’hauria destituït”, va afirmar el mateix president quan li va tocar donar explicacions sobre l’enfonsament de l’equip setmanes enrere.
Avui, en canvi, la setmana es tanca amb informacions pròximes a la directiva que donen per segura la congelació de les gestions de la direcció de futbol en la cerca d’un entrenador de cara a l’estiu, perquè no es descarta que, si arriben finalment els èxits, Xavi s’ho acabi pensant i es quedi. Només un club en estat permanent de descontrol i d’improvisació com el Barça actual, que si no ha canviat d’entrenador fa un mes és només perquè Laporta té el marge salarial bloquejat per morós amb LaLiga, és capaç de canviar el relat i viure permanentment en un remolí d’emocions tan contradictòries i marejadores en tot just uns dies.
Ho explica el brillant domini de l’opinió pública i publicada de l’aparell de comunicació del laportisme, veritablement capaç de generar i de projectar en l’imaginari dels barcelonistes qualsevol escenari i atmosfera que es proposi. Aquest mateix aparell, que jugava en contra dels anteriors presidents, va contribuir a ombrar i injuriar fins a provocar un estat de crispació i de rebuig social contra la junta de torn en situacions que, si es comparen, demostren la seva capacitat de domini i de manipulació de l’entorn. En la temporada 2018-19, per exemple, l’equip entrenat per Ernesto Valverde, amb Josep Maria Bartomeu de president, va acabar amargat, injuriat i qüestionat després de conquistar la Lliga i la Supercopa d’Espanya i d’haver aconseguit i jugat les semifinals de la Champions, arribant a sotmetre al Camp Nou al Liverpool per 3-0 en l’anada. Aquell equip també es va classificar per a la final de la Copa del Rei, que va jugar davant el València i va acabar perdent 1-2.
Avui és possible pronosticar, vist el clam d’entusiasme i positivitat regnants després d’eliminar el Nàpols i la victòria de lliga en el Metropolitano l’últim diumenge, que Xavi i Laporta sortiran a coll si l’equip disputa la Lliga fins a maig, i no diguem si és capaç de fer-li front al PSG de Mbappé. Encara que no hi hauria rua com l’any passat, quan l’equip va sumar Lliga i Supercopa (com Valverde en aquella 2018-19), èxits celebrats en gran malgrat el desastrós paper en la Champions, en l’Europe League i en la Copa, segur que es repetiran el clima de satisfacció i la sensació d’estar davant un gran futur tot i tancar el curs sense títols.
Per cert, que en aquella mateixa temporada 2018-19 el Barça va batre la plusmarca mundial d’ingressos, 990 milions, i va ser declarat club de futbol més ric del món per Forbes a diferència de l’actual, que acabarà amb un altre dèficit ordinari assegurat i la necessitat més que probable de vendre diversos dels jugadors amb millor cartell.
De poc o res li va servir a Bartomeu i a la seva junta haver consolidat al Barça en el cim internacional quant a facturació, tant o menys que guanyar la Lliga i la Supercopa o haver arribat pràcticament fins al final en la resta de les competicions, registres que si els acredités Laporta probablement seria proposat perquè el nou estadi portés el seu nom i per a autoproclamar-se, mínim, president vitalici.
És clar que el barem de la meritocràcia avui no passa pels resultats i l’anàlisi coherent de la gestió, sinó especialment per les emocions i sentiment que és capaç de generar i estendre entre el barcelonisme el relat laportista, infinitament més enllà de la realitat i de les certeses.
La tragèdia econòmica i financera la podria arreglar parcialment la possibilitat de conquistar la Champions, extrem que, de sobte, ha cobrat un realisme que també respon a aquesta turbulència dels estats d’ànim ficats en la coctelera del laportisme. Somiar i il·lusionar-se és una expectativa legítima que, no obstant això, el mateix Xavi i la junta farien bé de canalitzar i, fins i tot, entebeir. El mateix serveix per a la Lliga, on les dificultats i les complicacions també són extremes, malgrat aquest corrent agitat inconvenientment més del compte a favor que aquest altre miracle també és possible.
Si l’equip l’entrenés Guardiola, en aquestes mateixes circumstàncies segur que el tècnic hauria donat instruccions internes i externes, sobretot a l’afició, d’ambicionar i fantasiar en la justa mesura perquè no hi ha pitjor enemic en el futbol que l’autocomplaença i l’eufòria de les quals ara mateix es retroalimenten tots amb un efecte multiplicador.
Xavi ho consent perquè en el fons aquest ressorgir és el seu moment i ell ja no s’hi juga res, només dit que la junta li havia condicionat el seu treball anterior. I a Laporta el deïfica i l’excita viure aquests instants d’esplendor i d’excel·lència mediàtica, de popularitat a la qual està tan acostumat.
En realitat, cap dels dos, egoistament, està pensat i protegint la institució ni l’equip, perquè saben de sobres que poden caure del filferro en qualsevol moment i estavellar-se amb molt més estrèpit i pitjors conseqüències. Per explicar-ho gràficament, una cosa és embastar un futur al voltant de Cubarsí i Lamine Yamal, preparar-los per al millor, i una altra cosa molt diferent, i perillosa, és exigir i donar per fet que gràcies a ells es pot guanyar la Champions aquesta temporada davant qualsevol, sigui el PSG, el Reial Madrid o el City. Estan preparats per al contrari. És a dir, per a fer recaure sobre les seves fràgils espatlles el pes de no sortir airosos d’aquest desafiament?
Per posar dos exemples significatius, Frank Rijkaard no va convocar a Messi per a la final de la Champions de París del 2006, dipositant la càrrega de la responsabilitat en les vaques sagrades i, fins i tot, va ajornar tot el que va poder la participació d’Iniesta, que va ser suplent. L’altre, molt més recent, és el d’Ansu Fati, a qui Laporta li va donar el dorsal 10 de Messi en una mesura absolutament precipitada i mediàtica l’estiu del 2021. Se’l va carregar.
Si al final d’aquesta temporada no es guanya cap títol o aquest moment d’adrenalina per la vena no es refreda, el que deixarà enrere serà terra cremada, perquè amb zero títols Laporta es quedaria per segona vegada en blanc i un balanç d’una Lliga i una Supercopa d’Espanya en tres temporades. Això, després d’haver dilapidat 1.000 milions en palanques, haver arruïnat els comptes del club, com demostren les memòries i ha confirmat LaLiga limitant el seu marge salarial a 204 milions, i després d’haver gastat una dinerada en 25 fitxatges per a acabar concloent que l’herència del planter de Bartomeu és mil vegades millor que el resultat de jugar a les comissions amb els amics/agents de president. Laporta es juga fins i tot massa si no frena o racionalitza aquest estat d’eufòria extrema. Pot ser un tot o res innecessari. Una altra temeritat a l’espera que soni la flauta. A aquest baix nivell de governança, frívola i descontrolada, ha arribat la junta de Laporta.
