Que no, Carles, que a mi no m’ensarrones amb les teves històries, que ja sé que vols salvar-te el cul i que aquesta amnistia és feta a la teva mida. No cal que li donem més voltes, ho hem entès perfectament. T’has cansat de la teva vida de luxe allà a Waterloo? Sembla que sí, no? De fet, el que penso és que et va la marxa, el morbo de veure’t emmanillat per la poli, l’espanyola, és clar. T’has passat tots aquests anys jugant a cuit i amagar, ara faig veure que hi entro, ara me n’amago, i torna a començar. T’has rigut de tothom, també dels teus, has viscut com un rei cobrant una pasta, també la Marcela, amb un sou pagat pels contribuents catalans.
Saps, Carles? Jo vull passar pàgina d’aquesta falsedat que conforma la teva personalitat, d’aquesta hipocresia que ens acompanya des de fa massa temps, d’aquesta pèrdua de temps que a tu t’importa un rave, d’aquesta fal·làcia que arrossegues fent-nos creure que vols el millor per a nosaltres, els catalans i catalanes. Tot mentida, Carles. Des del primer moment que vas deixar amb un pam de nas als que confiaven en tu marxant d’amagatotis en el maleter d’un cotxe. Una fugida covarda, Carles; t’hi vas cagar i vas treure pit ben lluny, per si de cas algú venia a buscar-te. Això és ser molt macho, Carles, un estil que critiques d’altres, però que no te l’apliques tu. La immunitat t’ha anat de perles, digues que sí. Fent-te el fanfarró has aconseguit sobresortir alguns centímetres en un Parlament Europeu que no t’ha fet ni cas, una realitat que no em pots negar.
I el cansament és tan enorme que has vist en Pedro Sánchez la teva salvació. Fins i tot creus en la possibilitat d’esclafar un Pere Aragonès en hores baixes, fent-se encara més petit de la seva mida normal. De Waterloo arribarà el salvador de la pàtria, no l’Illa, no, que aquest pot amargar-te el viatge. Llavors, és clar, et cal un escenari imaginatiu, de pel·lícula, una escena icònica, per guardar en la memòria històrica de la Catalunya oprimida i maltractada. No necessites assessors perquè ja ho tens pensat des de fa temps. Somies amb aquest moment des que vas saber que la “llei orgànica per a la normalització institucional, política i social a Catalunya” era ni més ni menys que l’única sortida que et quedava.
Els covards és el que tenen, que si els deté la policia sabent que aniran a la presó, s’hi acollonen de tal manera que ja ni hi pensen en aquesta possibilitat. En canvi, els de la teva condició prefereixen un espectacle a mida, amb les càmeres de TV3, per descomptat, avisades amb la convenient antelació. No caldrà avisar els hiperventilats processistes, aquells que es van quedar aturats en l’1 octubre de 2017 i que ens han amargat l’existència fins al dia d’avui amb llacets, proclames vàries i insults de tota mena. Aquells aniran a aplaudir-te, no tinguis cap dubte. I tu, amb aquella cara de no haver trencat mai un plat, et posaràs a disposició de la justícia, declararàs que estàs disposat a tot per Catalunya mentre el teu cervell riu la teva pròpia gracieta. Què en soc de valent, et diràs a tu mateix!
I tornaràs a enganyar-los, es deixaran enganyar, perquè no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. És el mal que hem de patir la majoria dels catalans per culpa d’un personatge com tu, que només es mira el melic, que només pensa en una nòmina estratosfèrica i en un bon estatus que li permeti continuar fotent-se de tothom. Quina gràcia, no, Carles? De fet, aquesta mateixa setmana, la premsa del règim feixista espanyol, com tu l’anomenes, et dona un cop de mà, te echa un capote, així, a l’estil torero, afirmant en una enquesta que el teu partit, Junsxnoséquè, queda per davant d’ERC. Que bé, no, Carles? Ja t’hi veus de president, no? No vegis, entre les manilles i l’enquesta, t’engreixaràs tres quilos; amb això i amb la vidassa que portes. Quin subidón!
A tu, la decadència de Catalunya, te la bufa, no, Carles? Quina pena tot plegat, Carles. Quina pena d’haver ensopegat en aquesta vida amb individus com tu, foscos, sense gens d’interès general, amb un narcisisme tant exasperant com nociu, i ara parlo seriosament. No mereixem això. No mereixem una persona de la teva índole. Fas mal. Representes una Catalunya que no és la meva. Entenc que vulguis deslliurar-te de la presó, portar una vida més o menys normal, cobrar una bona pensió, però, Carles, si et plau, desapareix de les nostres vides, deixa’ns en pau. Pel bé de tots i de totes, pel bé de Catalunya.
