Les edulcorades imatges, gairebé romàntiques, de Joan Laporta i del seu ja exvicepresident econòmic, Eduard Romeu, abraçant-se i desitjant-se mútuament el millor ara que les seves vides se separen després d’aquest breu període de caminar junts per un caprici del destí, són realment el que semblen, una comèdia forçada per les circumstàncies. Teatre del bo, que diria José Mourinho. A Eduard Romeu el que li motiva ara mateix és perseguir i forçar aquest somni seu de ser president del Barça algun dia, si més no arribar a ser un candidat sòlid i sostingut després que el laportisme s’autodestrueixi d’aquí a pocs mesos, un o dos anys, segons els experts i segons el pronòstic del mateix Romeu.
La maniobra d’intentar sortir per la porta gran abans de l’enfonsament forma part d’aquest pla, el d’anar-se’n a temps de ser recordat com el directiu clau de la recuperació econòmica i financera del club després de la tragèdia del barto-rosellisme, que si no va acabar de completar-se o de confirmar-se serà perquè, com ell pensa que interpretarà el barcelonisme, ja no forma part de la solució.
Fins i tot sembla estrany que el mateix president Joan Laporta li hagi acomiadat entre aclamacions i afalacs, inflant el seu ego davant una premsa certament atònita, convocada d’urgència per ser testimoni d’una altra de fugida embolicada en el vell i gastat argument de no poder dedicar-li al club tot el temps que el càrrec exigeix. Pràcticament ningú es va creure la historieta, perquè fa mesos que és de domini públic entre la població mediàtica la mala relació, per no parlar directament d’hostilitat i animadversió personal, entre Eduard Romeu i el tresorer de la junta, Ferran Olivé, veritable mà dreta i directiu de confiança del president.
Les discrepàncies han estat especialment agres tant com irreconciliables les seves posicions, per no parlar del mal rotllo que Romeu també ha mantingut, a vegades sense controlar-se, amb la vicepresidenta institucional, Elena Fort, un altre focus de tensió que ja no haurà de suportar.
Eduard Romeu, en realitat, només seguia en el seu lloc per la necessitat de presumir i de treure-li el màxim rendiment a la seva targeta de presentació com a vicepresident econòmic, especialment útil a l’hora de trobar una nova feina després que l’acomiadessin de Audax per decisió de José Elías, el seu examic i excap que va ser qui va posar els 40 milions d’aval perquè Romeu fora, contra tot pronòstic, el màxim responsable directiu en matèria econòmica.
Una jugada rodona, el càrrec li va sortir gratis i després, quan Laporta ja no el necessitava per la supressió de l’aval per part del govern, va acceptar quedar-se com a contacontes del president, com un home de palla que comptava poc o res en la presa de decisions en la matèria, exclusivament reservada al president i al seu nucli dur, Ferran Olivé i Alejandro Echevarría per al govern ordinari del club, i Joan Centelles pel que respecta a l’Espai Barça.
La verborrea d’Eduard Romeu sobre les hores de treball dedicades al Barça sona a un exercici d’autocomplaença al qual es va unir el mateix Laporta assenyalant-lo com “l’home clau en el pla de viabilitat i del rescat de l’economia del Barça”.
Sembla una broma, ja que el pla de viabilitat consisteix a seguir les directrius de LaLiga que, en funció dels ingressos acreditats del club, que són insuficients enfront de les despeses compromeses, marca i limita els costos per secció. A Romeu li tocava supervisar les retallades, àmbit en el qual ha fracassat, tant com en aquest rescat al qual s’ha referit el president. Difícilment és possible parlar de recuperació quan l’últim exercici tancat, com l’anterior i el primer de Laporta, el balanç ordinari ha deixat pèrdues estructurals de 200 milions de mitjana, el deute no ha baixat, el marge salarial de LaLiga és 204 milions (400 milions menys que fa un any) i, a més, està bloquejat perquè es deu la venda de Barça Studios. A més a més, la inscripció de la plantilla actual té deficiències, ja es preveuen noves pèrdues a 30 de juny i la junta es veu amenaçada per l’execució d’un aval de 18,5 milions si no venen cracs a temps de perdre els seus propis diners… Això, per no parlar de l’acord ruïnós i impagable de finançament de l’Espai Barça després, cal no oblidar-ho, d’haver dedicat 1.000 milions nets en palanques solament a alliberar fons per a poder fitxar la generació Lewandowski. És a dir, invertir en operacions sense escatimar comissions per a, finalment, veure’s obligat a recórrer a jugadors lliures (veterans de guerra) o de lloguer com els Joao per falta de possibilitats pròpies.
L’única cosa que Eduard Romeu ha pogut rescatar, o almenys ho ha intentat, és la seva imatge en una cerimònia forçada i ungida per la hipocresia i per la necessitat d’aparentar que el club segueix en bon estat de revista i de funcionament, un escenari que li convenia a tots dos en un moment en què una certa premsa, fins i tot la laportista, està obrint una mica els ulls i percebent la gravetat de la situació i la solitud d’un president que ha anat celebrant més que lamentant cadascuna d’aquestes baixes de pes en tots els ordres de l’estructura de l’alta direcció interna. Un degoteig incessant des del mateix dia de la victòria quan va caure el mateix vicepresident econòmic electe, Jaume Giró, després de descobrir el veritable rostre del president.
Eduard Romeu no ha estat, en el fons, més que una espècie d’impostor, un beneficiat d’un parany en els avals, una presència imposada que mai va poder integrar-se en la cabina laportista, rebutjat de pla pels seus membres, que a més va errar en el primer moviment estratègic, buscant la màxima complicitat amb el CEO Ferran Reverter, fulminat al poc per Laporta quan va estirar el coll i va tenir la pretensió de donar-li lliçons de gestió al president.
Romeu s’emporta l’abraçada de Laporta. És a dir, la possibilitat que molt aviat la seva marxa es vegi enlletgida per alguna filtració interna des de les clavegueres de la directiva, i la ingènua convicció que els socis el poden percebre com un futur aspirant a president. En qualsevol cas, avui dia i per bastant temps, Romeu continuarà sent còmplice d’un desastre econòmic i financer sense precedents en la història que encara està per explotar i ser visible en tota la seva dimensió.
