El 7 de març del 2021, fa tres anys, el barcelonisme va votar majoritàriament pel president que va dir que era l’únic capaç de renovar el mateix Messi que un any abans havia enviat un burofax a Josep Maria Bartomeu per fugir d’aquell Barça insofrible, que no anava enlloc i que ja no li donava per a la Champions, ni per a la Lliga tampoc. A més de reconquerir Leo -n’hi havia prou amb un rostit, segons les seves pròpies paraules-, Joan Laporta també va assegurar als socis que recrearia l’entorn futbolístic idoni perquè el Barça recuperés el domini en el concert del futbol mundial, amb Leo liderant un altre equip de somni. Una empresa, va deixar ben clar, que no es conqueriria tant gràcies a l’astre argentí i un vestidor reactivat com a l’encert, l’experiència i el poder de seducció del nou president per resoldre miraculosament la situació econòmica i atraure els cracs mundials de la nova generació. Garantia, en definitiva, un gir radical respecte al passat i la sortida immediata del món de les ombres en què el govern encadenat de Sandro Rosell i de Bartomeu, a parer seu, havia enfonsat el club.
Gairebé es va prendre com un mig acudit i un mitjà ofensa que li preguntessin, en un dels debats electorals, si ja tenia l’aval a punt. “És clar que ho hem treballat. Ho tenim a punt per presentar-lo i posar-nos immediatament a treballar”, va respondre lluint el seu millor somriure i amb aquesta naturalitat i altíssima credibilitat mediàtica seva per a la mentida que, certament, ha convertit en el seu particular modus vivendi. L’art de mentir salvatgement, sense mesura ni límits, a qualsevol i on sigui, sempre va ser, i ho continuarà sent, el seu atribut més desenvolupat i es diria que la seva única habilitat ressenyable. En aquest terreny és imbatible.
La paradoxa d’una primera lectura revela que Laporta va poder guanyar unes eleccions que, de fet, havia provocat Messi amb el seu burofax. El vot de censura contra Bartomeu va ser el càstig social consegüent que va conduir a la seva dimissió, un president criticat i vilipendiat, a més, per haver obligat Leo a quedar-se i cobrar els 140 milions de salari, que, com a la resta de l’equip, va pretendre rebaixar-lo en un 20% per la pandèmia abans de quedar lliure el 30 de juny del 2021. Aquella amenaça de tocar la butxaca a la plantilla va afavorir la conspiració d’una oposició obsessionada per raons polítiques i sobiranistes a avançar les eleccions del Camp Nou i fer-les coincidir amb les del Parlament en què seria, igualment, l’última ranera del procés.
Al Barça, la foto de Messi votant aquell 7 de març es va llegir correctament com un vot pel canvi i a favor de Laporta, l’únic dels tres candidats que va entossudir la seva paraula a renovar-lo al preu que fos, mentre els seus dos rivals, Víctor Font i Toni Freixa, més cauts, van plantejar que per poder continuar vestit de blaugrana Leo hauria d’afrontar un sacrifici econòmic enorme. Entenien que la seva figura, per rellevant i idolatrada que fos, no es podia posar per sobre dels límits i de l’estabilitat del Barça, finalment el mateix argument que al cap de cinc mesos va posar Laporta com a excusa de fons per fer-lo fora sense contemplacions.
Avui, la realitat i els successos posteriors sostenen que el primer interès per al Barça, com va defensar Bartomeu fins a l’últim segon, era capitalitzar Messi fins al dia que pengés les botes al Camp Nou i no a cap altre club. Amb Leo vestit de blaugrana, el Barça hauria trencat abans que el Reial Madrid el sostre dels 1.000 milions d’ingressos i no hauria perdut el pes esportiu i de marca d’una manera tan acusada, ja que Bartomeu es va anar deixant el Barça al número u de la llista Forbes per dos anys consecutius, líder a les xarxes socials i amb més fans mundials que el Madrid, a més de liderar també els indicadors de qualitat i atractiu en el màrqueting futbolístic internacional.
La paradoxa es tanca, per tant, amb l’afirmació concloent que, sent Messi la clau d’aquella prosperitat, el barcelonisme va enviar a l’infern Bartomeu per fer el que era correcte -o sigui, per retenir-lo com fos- mentre que, fins avui, aquest mateix barcelonisme ha indultat, perdonat i, fins i tot, aplaudit Laporta per cometre l’error més gran de la història fent fora Leo. L’afició blaugrana encara no ha paït -ni tan sols ha percebut del tot- que Laporta, en la seva victòria, no venia a servir ni al club ni ningú, molt menys Messi o qualsevol que li pogués arrabassar un sol gram de protagonisme, cosa que tampoc no falta, al contrari, en la seva dieta d’excessos i d’abusos. Megalòman, cregut, supremacista, dictador i avui cabdill del Barça per la gràcia del soci, que es va empassar l’ham d’un relat no menys indecent, col·laboracionista i falsari divulgat per la totalitat de la premsa i del poder laportista també dominant, s’ha convertit en un personatge ridículament petit davant de la grandesa del colós que està destruint.
En tres anys, un rècord comparat amb el que va costar liquidar el Reus, o arruïnar el Barça en el primer mandat de set, Laporta s’ha convertit en la pitjor caricatura d’un president bunqueritzat, dèspota i aïllat que, com a gestor, només sap tallar el cap de qualsevol que sobresurti de la mediocritat, o atresori un mínim de talent, bons professionals que surten cames ajudeu-me d’un nucli dur presidencial cada cop més tòxic. Alejandro Echevarría, el cunyat franquista que, lògicament, s’asseu a la dreta i que li fa guanyar diners a ell, no al Barça; el seu germà Xavier, assegut a la seva esquerra i ocult entre les ombres, com el cunyat, encara que presenti en tots els contractes i operacions; Rafael Yuste, el mantingut; Ferran Oliver, el tresorer que tot ho signa; Joan Centelles, l’enterrador del Reus al capdavant de les rendes internes de l’Espai Barça; i Enric Masip, per a subministraments especials i, a estones, xèrif, conformen el cercle més íntim i tancat al voltant del president d’un club que cau a trossos.
Darrere del Barça actual no hi ha més ideologia que la de reflotar els negocis de Laporta, especialment el seu despatx d’advocats que fa tres anys havia estat declarat inactiu pel registre mercantil per no tenir els balanços presentats corresponents a exercicis anteriors. També d’activar els negocis dels seus amics com Jorge Menes, Pini Zahavi o Moshe Hogeg, un altre empresari a qui se li deu el favor d’haver finançat escandalosament part dels interessos de l’aval de la junta.
Aquella va ser un altra ensarronada destapada l’endemà de guanyar les eleccions. A l’hora de la veritat no hi havia cap aval preparat, el van cobrir els nous i més ingenus de la junta i un petit grup d’arribistes, oportunistes i bresquers als quals es va oferir part d’un futur pastís a canvi d’avalar de manera irregular i il·legítima, ja que només ho podien fer membres electes.
Laporta té molt a agrair a Javier Tebas que donés per bo aquell nyap indecent i a la comissió gestora que també mirés cap a un altre costat permetent que Laporta trepitgés els estatuts i la llei per poder ser proclamat president deu dies després, el 17 de març, al límit del reglament.
Després es va fer visitar pel representant de Haaland i va anar filtrant, enganyant els socis i el mateix Messi, que el seu nou contracte avançava a passos de gegant. Ja va ser estrany que deixés passar la data del 30 de juny del 2021 sense inscriure’l, ja que mentre encara era jugador del Barça la renovació era més barata a efectes de fair play financer. A partir de l’1 de juliol es considerava i era un fitxatge. La farsa, pel fet que Laporta no va tenir mai la menor intenció d’invertir en el futur de Leo, va durar fins una setmana i mitja abans de començar la Lliga. Tampoc sabia què fer amb Koeman, es va treure de sobre Griezmann amb una cessió ruïnosa a l’Atlético de Madrid i en lloc de portar Haaland, que li va dir que no al Barça diverses vegades, va aconseguir fitxar Luuk de Jong.
Des d’aleshores, la gestió de Laporta ha seguit la mateixa pauta d’improvisació, descontrol i la neroniana patologia d’esprémer i saquejar els recursos del club a favor dels interessos propis i de la seva cabina, però alhora donant-se el caprici d’esborrar o destruir els llegats de Josep Lluís Núñez, Rosell i Bartomeu, sigui la tercera graderia, sigui modificant la reforma de l’estadi perquè sigui més cara i de molt pitjor resultat, sigui eliminant les penyes, sigui anul·lant els controls estatutaris, la mateixa assemblea, els drets democràtics i de participació dels socis i fomentant el clientelisme. O sigui tancant Barça TV al mateix temps que intentar vendre Barça Studios, exemple del més pur estil Laporta, que no és altre que anar prenent cada revolt a més velocitat i amb menys control, o sigui estavellant-se aquí i allà amb la Superlliga, el finançament de l’Espai Barça, o dedicant-se la mateixa junta a revendre les entrades per al Barça-Eintracht a més de 50.000 alemanys.
Per culpa d’aquest amiguisme, nepotisme i per la decadència i negligència del seu cos executiu, que en definitiva només obeeix cegament el seu petit rei sol, avui es troba el Barça en fase terminal i directament abocat a un canvi en el model de propietat, que es produirà quan els inversors i creditors vulguin. En tindran prou amb prémer el botó del pànic.
Mentrestant, s’acumulen les decepcions al primer equip -malgrat els 1.000 milions nets de les palanques-, també els impagaments i les factures tornades s’amunteguen als despatxos. I si queda una mica de llum brillant i esperançadora és perquè el laportisme encara no s’ha pogut carregar la Masia -continuen sortint cracs descoberts i formats per l’staff de Bartomeu- ni el femení o la resta de les seccions, tot i que el segell de l’autodestrucció i el malbaratament ja comença a ser visible.
Han estat poc encertades les declaracions de Gerard Piqué a la prèvia d’aquest aniversari, demanant que Laporta no vengui fum quan ell va ser un dels que va instigar la marxa de Messi amb el nouvingut president. Gerard també va col·laborar decisivament en la caiguda de Koeman, la seva empresa de representació de futbolistes i entrenadors és la que porta Xavi, entre d’altres, i el seu Andorra ja s’enfonsa des que ell personalment té més temps per exercir de propietari.
Perquè no és ni fum el que ven Laporta, un president que ja viu des de fa mesos en una boira espessa, carregada, tòxica, irrespirable, confusa i sospitosa d’amagar massa irregularitats, secrets i operacions que, com la de Barça Studios, produeixen calfreds quan surten a la llum i deixen entreveure que algun final, el que sigui, està a caure. D’aquesta boira en què va quedar atrapat després de desfer-se de Messi, Laporta no n’ha aconseguit sortir mai més.
