Les rectificacions i els canvis de visió dels gurus econòmics de laportisme són també un indicador de la profunda crisi en què l’actual junta ha arrossegat el Barça, una mena de pou en què encara no s’ha tocat fons ni s’observen indicis d’un pla de gestió que el pugui rescatar ni a mitjà ni a curt termini. Fa tres anys, però, els mateixos analistes que avui reneguen i deriven la crítica cap a les decisions adoptades des que Joan Laporta va tornar a la presidència sostenien precisament el contrari, que si algun barcelonista era capaç de ressuscitar una institució tan feble i arruïnada era l’acabat d’elegir president, gairebé per aclamació, el 7 de març del 2021.
Els experts com Marc Ciria, el capità mediàtic que havia contribuït especialment a censurar l’actuació de la junta anterior amb una fúria i, fins i tot, amb una animositat venjativa exagerada, van dirigir una actuació mediàtica clau a favor de la capacitat de Laporta per contrarestar l’efecte Bartomeu. Van subratllar especialment la seva audàcia, personalitat i valentia per adoptar les mesures que fossin necessàries en un moment tan crític i delicat. Era, van concloure tot els Ciria del moment, el líder que salvaria el Barça de l’esfondrament i de l’apocalipsi.
Si Laporta havia promès alguna cosa a la campanya electoral, fins a l’esgotament, va ser que “tornaria a fer-ho” sobre la base que, entre altres raons, ell era l’únic que “acreditava l’experiència suficient i els coneixements necessaris” per sortir de l’atzucac. En això, Laporta no va mentir, ni els seus fans, inclosa aquesta legió d’analistes econòmics convençuts que podia fer-ho, fins i tot, millor que al seu primer mandat.
Pràcticament ningú, a penes quatre opinions, molt aïllades, silenciades i considerades aberrants, gairebé heretges, van apuntar precisament el contrari, que si alguna cosa destacava al palmarès públic de Laporta era la seva manifesta incapacitat per al govern econòmic i financer, i la seva tendència ficar el club a seriosos problemes.
Les flors i felicitacions que, a més, la premsa es va encarregar d’elevar a una dimensió celestial, van acabar presentant-lo davant l’electorat com l’única figura salvadora. Marc Ciria i aquest lobby de financers que, de passada, promocionaven les seves consultores i negocis al sector, van aplaudir totes i cadascuna de les actuacions de Laporta des que va sortir escollit president. Les van celebrar absolutament totes, de vegades per sumar-se a l’elogi amb un entusiasme del qual avui només es poden avergonyir, i en altres assumptes per omissió i per no tenir les ganyes per anar en direcció contrària, com els dictava la raó.
Van qualificar d’intel·ligent la passivitat dels primers mesos deixant caure i empitjorar expressament amb més despeses la situació. Després van negar, com va proposar Laporta, els més de 200 milions de menys ingressos per culpa de la pandèmia, i van aprovar afegir-hi gratuïtament 100 milions en provisions inventades, altres desenes de milions en amortització anticipada de jugadors, també innecessàries, i van rematar aquest èxtasi de l’assemblea d’octubre del 2021 amb la felicitat compartida d’haver provocat entre tots unes pèrdues rècord de 480 milions.
Per descomptat, van estar d’acord que la continuïtat de Messi era insostenible per a l’economia del club i que només un geni com Laporta era capaç de guanyar les eleccions assegurant que el tenia lligat per després donar-li una puntada de peu al cul.
La puntada de peu de la victòria, van cantar els experts, que en aquell moment tampoc van reclamar un pla d’austeritat ni fórmules per rebaixar el deute, els salaris o la despesa. També, al revés que ara, van ovacionar la manera com Laporta va anar irresponsablement al mercat d’hivern de l’exercici 2021-22 per gastar-se 60 milions per fitxar Ferran Torres i anunciar al món que “Hem tornat”.
Encara que el crit de “Que tremoli el futbol europeu!” i els crits d’aquesta mateixa claca financera van provocar un excepcional entusiasme social, Laporta va haver de córrer immediatament en la direcció oposada per desfer les pèrdues patrimonials en adonar-se que se li n’havia anat el tema de les mans, veient reduït fins a ser negatiu el marge salarial per fitxar l’estiu del 2022, sobretot a futbolistes que tenien previst arribar amb generoses comissions pel mig, tipus Lewandowski, Raphinha o Koundé.
Va ser llavors quan les palanques van arribar per quedar-se, no sense el ressò favorable d’aquest mateix entorn. En cap moment, en mirar enrere, es va considerar com una amenaça per al Barça l’impresentable full de serveis de Joan Laporta al final del seu primer mandat, deixant 47,6 milions de pèrdues, operacions com Can Rigalt o Viladecans, ruïnoses a més de perverses i opaques, sense un euro a la caixa, amb contractes de TV que implicaven sancions i un deute superior a la facturació, entre altres malifetes comptables, com intentar enganyar els socis amb un tancament de l’exercici 2009-10 en positiu encara que sense auditar. Va ser la darrera aportació al club de Xavier Sala-i-Martin: amagar 84 milions de pèrdues.
I no cal dir que, com s’ha demostrat, Laporta i les seves persones de més confiança, totes menys Joan Oliver, que ara ocupen els llocs estratègics de la gestió actual al Barça, van comprar, saquejar i enfonsar el Reus en un temps que ara són capaços de superar al Camp Nou. Tampoc els Ciria de l’univers laportista no han obert la boca sobre això.
Marc Ciria, per cert, ara afirma que “la marxa de Messi va ser un error estratègic molt clar, però no es preveia que tindria aquestes conseqüències. La Lliga va donar a conèixer les dades de la rebaixa del fair play financer i les xifres del Barça s’expliquen per un no compliment del pressupost i l’impagament de Líbero. Cada cop tens menys cintura financera, has venut patrimoni, la valoració del club ha disminuït i tens menys accés a crèdit, ja que has consumit totes les vies per la reconstrucció del Camp Nou. O hi ha un viratge en el model de gestió i governança del club o el Barça es pot enfrontar en algun moment a una situació d’impagament”.
A més, avança que “el 30 de juny, s’haurà de revertir allò que no s’hagi complert de la palanca de Barça Studios que s’ha venut per 400 milions. Tot allò que era benefici podria passar a ser pèrdua, després d’haver compensat els 500 milions de fallides de la temporada 2021-22”.
La seva anàlisi mou al pessimisme. “S’ha venut patrimoni pel valor de 800 milions d’euros i no s’ha reduït el deute, que era el primer que s’hauria d’haver fet. Els balanços del Barça diuen que entre els ingressos i les despeses recurrents hi ha un diferencial de -300 milions d’euros. És el que es coneix com a dèficit ordinari. Mai no s’havia perdut tant en aquest àmbit. A més, s’han rebutjat 700 milions amb el negoci ordinari. La resta ha servit per fitxar jugadors amb contractes llargs i ascendents. Això perpetua el problema financer del club”, diu.
Però, admet, en canvi, que vist el que s’ha vist, “si tu realment no tens lligat els ingressos de la Superlliga, no declares els 500 milions en pèrdues. Pots declarar entre 200-300 i amb el marge que et queda, avances la venda dels drets de televisió i això et fa fair play per mantenir-lo i demanar-li una rebaixa del sou del 50%. No pots sacrificar un exercici financer si no tens clars els ingressos. Messi era una peça clau per reconstruir el Barça”.
Segurament, la diferència entre els financers i analistes econòmics de primera divisió i els de segona rau en el fet que uns anticipen els desastres com el de Laporta al capdavant de qualsevol operació, que això era, fins i tot, fàcil, i els altres només obren els ulls quan ja és massa tarda. Sortir a dir avui que va ser un mal negoci donar-li tantes ales a Laporta al cap de tres anys, amb la situació ja irreversible, no té massa mèrit.
