Com no podia ser altrament, una nova bomba en forma de fugida d’un membre de l’alta direcció econòmica i financera de Joan Laporta es vestirà com una baixa per motius personals, en aquest cas, el de la directora corporativa Maribel Meléndez, la sortida de la qual es produirà ben aviat, sense que hagin transcendit els veritables motius d’una altra deserció en un àmbit actualment tan sensible com el que estava sota la seva supervisió directa. Ningú que, com ella, hagi deixat enrere un alt càrrec a l’estructura executiva de Laporta al llarg dels darrers tres anys, ha pogut parlar o comentar posteriorment la seva experiència, ja que cadascuna d’aquestes fugides es blinda des de la directiva amb una clàusula de silenci i de confidencialitat. Tampoc no han parlat ni xiuxiuejat el que han vist i experimentat perquè, en més d’un cas, fer-ho podria implicar certa complicitat i col·laboracionisme amb determinades actuacions i operacions.
Sens dubte, a Maribel Meléndez li ha tocat manejar directament assumptes que han implicat el FC Barcelona relacionats amb el pes de personatges com el germà de Laporta, Xavier, i per descomptat del ‘cunyat’ Alejandro Echevarria, del qual el president ha admès el seu paper destacat com a assessor, sense càrrec honorífic ni tampoc remunerat.
Maribel Meléndez, amb un perfil professional limitat a un paper més aviat secundari des del seu ingrés a l’estructura blaugrana, es va fer popular, o més coneguda, per la seva presència i participació en la roda de premsa, històrica, de presentació del finançament de l’Espai Barça, on el text real del Fons de Titulització signat amb els inversors a través de Goldman Sachs va ser trepitjat i manipulat, principalment per boca del vicepresident econòmic Eduard Romeu. Fins a l’extrem que els altres dos ‘convidats’, la directora corporativa Maribel Meléndez i el director financer Manel del Rio, no van compartir ni ratificar la totalitat de les xifres, les informacions i les condicions de l’acord, visiblement incòmodes per haver de donar credibilitat professional a una altra d’aquestes entabanades del president, que es va asseure a escoltar i fer cara de pòquer mentre s’oferia a la premsa un relat absolutament fals sobre els termes de l’acord aconseguit finalment i amb presses perquè Limak pogués iniciar els treballs de demolició a partir del juny passat.
Les possibilitats que un alt executiu del Barça abandoni ‘voluntàriament’ el seu lloc eren realment baixes en el passat, on els càrrecs de confiança, generalment molt més ben pagats que en qualsevol altre sector, no es movien tret que es donessin circumstàncies molt extremes o s’hagués produït un canvi a l’ordre directiu. De vegades fins i tot sense que aquest factor suposés fer taula rasa amb l’anterior administració, per exemple quan va accedir al càrrec Sandro Rosell i va nomenar Toni Rossich director general, que va optar per mantenir gairebé la totalitat del cos executiu de segona fila per raons pressupostàries.
Tot al contrari de la política aplicada per Laporta al seu retorn, com va fer el 2003, acomiadant personal per desenes fins a extirpar qualsevol rastre de l’administració de Rosell i de Josep Maria Bartomeu. Maribel Meléndez va arribar per ocupar una d’aquestes vacants generades per la ‘neteja’ laportista el maig del 2021, cosa que significa que va accedir al lloc sostinguda per l’equip directiu i executiu del nou president.
La diferència en relació amb la dinàmica anterior d’elevada permanència i de fidelitat és que, com la directora corporativa, molts altres igualment fitxats per a aquesta nova etapa han marxat, alguns cames ajudeu-me, després de veure i sentir coses de les quals mai van imaginar ser testimonis i encara menys còmplices gairebé involuntaris.
La cúpula sencera de l’Espai Barça va fugir inclòs el directiu responsable, Jordi Llauradó, seguint aquest mateix gest de capgirar-se i no voler mirar enrere que van fer al seu dia, els primers d’una llarga llista, Jaume Giró i Ferran Reverter, un el legítim vicepresident econòmic votat pels socis i l’altre, el primer, i també darrer a més de breu, CEO de l’era Laporta. Després, el degoteig furtiu dels que s’han volgut desmarcar del despotisme i les atrocitats del president i que no han encaixat o han estat rebutjats pel ‘camarote’ de presidència, incloses aquestes dues figures externes com Alejandro Echevarria i Xavier Laporta, ha estat una constant durant aquests gairebé tres anys de mandat seguint un mateix patró de sigil, discreció i de silenci segellat a cop d’indemnització.
La mateixa Maribel Meléndez havia descrit fa uns mesos les seves funcions com a directora corporativa, en una entrevista a un digital d’escassa penetració. “Una directora corporativa gestiona les àrees transversals de suport del club. Sempre dic –explicava– que soc una fontanera, que controlo la maquinària. Això consisteix en una part no operativa, que inclou tenir finançament, tenir oficines, controlar el patrimoni, que se signin els contractes, que es mitiguin els riscos… Un dels projectes de l’àrea de patrimoni (suport) és el Nou Espai Barça. És un projecte tan gran que ha esdevingut un projecte estratègic que toca totes les àrees transversals. També hi ha una part operativa, on trobem operacions relacionades amb les instal·lacions (tant logístiques com de manteniment), però també fora, en cas de desplaçaments quan l’equip juga fora. Això també inclou temes de seguretat i auditoria interna. Fora de la meva gestió queden les àrees esportives i comercials”.
El seu és un càrrec que, pel context de l’administració cada cop més manicomial del laportisme, cal imaginar-se com el d’algú obligat a executar cegament les ordres de la superioritat, si s’escau del mateix Laporta a través dels seus tres homes de confiança, el vicepresident Rafael Yuste pel que fa al primer equip, Joan Centelles per a l’Espai Barça i Ferran Olivé, tresorer per a la resta de les funcions a què havia de respondre i coordinar diàriament.
En aquesta mateixa entrevista confessava, malgrat tot, que li havia “sorprès la dificultat en la gestió a causa de processos molt complicats, dificultat en la presa de decisions i que tot va més lent comparat amb altres empreses. El club té unes dinàmiques internes que costa canviar i això suposa una dificultat afegida. També és cert que quan tens un accionista tan diversificat com el soci, que és lluny de l’activitat econòmica, costa una mica integrar la seva visió a les decisions econòmiques”.
L’altre gran àmbit de la seva òrbita es concentrava a aconseguir per al conjunt de la institució “la sostenibilitat economicofinancera. És a dir, trobar estabilitat amb els ingressos, assegurar una estructura de costos estable i equilibrada pel que fa als ingressos. És important no dependre tant dels ingressos a curt termini perquè aquests depenen de factors externs. Fins ara tots ells anaven directes als salaris del primer equip que són costos fixos i això ha estat un greu problema. Lluitem per un EBITDA positiu, i també estem treballant a transformar el deute a curt termini en llarg per guanyar temps. Una altra branca del pla estratègic busca continuar sent líders, som un club pioner en moltes coses i això no podem perdre’l perquè és part de la marca del club”.
Per més capacitat i professionalitat que ella mateixa i altres empleats puguin aportar per redreçar la situació del club, potser també ha arribat al límit que qualsevol alt executiu pot resistir dins la voràgine diària del club, insuportable i incontrolada, d’un president com Laporta, particularment irritable des de la crisi dels canapès i des que LaLiga li ha posat pràcticament impossible poder fitxar aquest estiu. També és molt probable que la vacant de Maribel Meléndez la passi a ocupar un ‘familiar-amic’ del president, ja que en cap cas el substitut no sortirà d’un procés modèlic de selecció.
