Al Barça de Xavi i de Joan Laporta l’espera una eliminatòria de Champions, davant del Nàpols, amb una sobrecàrrega exagerada de pressió interna i externa, fins a l’extrem que, entre els uns i els altres, l’han convertit, segurament massa aviat, en una cara o una creu, en una mena de final anticipada on l’equip ha de demostrar quins són els seus veritables límits per a aquesta temporada, que, això no obstant, encara podria acabar bé, si l’equip redreça el rumb. Aquesta és precisament l’única porta que ara mateix li obre grans expectatives, la possibilitat de completar el pas als quarts de final amb solidesa i autoritat, regalant-se una injecció de moral, confiança i optimisme de cara a la recta final, ja que el seu rival italià travessa una profunda crisi futbolística, malgrat haver conquerit l’scudetto la temporada anterior.
L’altre factor inquietant d’aquesta cruïlla el provoca el pànic i el nerviosisme de Laporta davant la possibilitat de no complir el pressupost, en bona part per aquesta negligència habitual que es podria veure agreujada amb la pèrdua dels ingressos previstos per jugar els quarts de final de la Champions. El precedent d’una situació semblant es va donar en ocasió del partit de tancament de la lligueta el mes de desembre passat, quan Xavi va optar per donar descans a jugadors com Lewandowski o Gundogan, i Laporta, intranquil pels 2,8 milions en joc, el va obligar al tècnic a ficar-los a la llista, alinear-los i canviar el pla de viatge, una absurda decisió que no va servir de gaire, ja que la victòria va ser per al modest equip de l’Anvers. L’escenari de preocupació es repeteix en aquesta cruïlla augmentada per revés que acaba de donar LaLiga a Laporta reduint-li el marge salarial de 270 milions a 204 milions, si bé no es pot parlar d’un revés inesperat si s’analitza la deriva en la gestió. Lògic que s’estengui el pànic.
Pel que fa al rival, en el pla esportiu, el Nàpols no té cap possibilitat a la lliga italiana i, a més a més, acaba de destituir fulminantment el seu entrenador poques hores abans del partit d’anada a l’estadi Diego Armando Maradona. La principal dificultat, en un xoc on el Barça sembla arribar una mica millor que el rival per classificació i resultats a la Lliga, rau a no deixar-se arrossegar pel remolí de sensacions negatives que el precedeixen després dels seus mals partits a la Supercopa, a la Copa i per haver cedit massa distància respecte al Reial Madrid al llarg d’unes setmanes estranyament marcades per la renúncia de Xavi a seguir més enllà del 30 de juny i la no menys absurda postura del president d’indultar-lo i de concedir-li aquesta pròrroga, tot i admetre que després de la catàstrofe davant del Vila-real a Montjuïc l’hauria destituït.
Aquesta atmosfera, si més no curiosa, al voltant d’un equip que ha anat salvant partits a la Lliga sense millorar excessivament el joc s’ha crispat mediàticament després de les últimes declaracions de Xavi, traient pit a Vigo pel resultat, pel joc i per haver-lo donat un cop d’urpa al capdavant de la taula combinant la seva victòria en el temps de descompte, i de penal, amb l’empat del Reial Madrid a Vallecas.
Si les relacions amb la premsa ja eren tenses i difícils a causa de les reiterades acusacions del tècnic als periodistes per haver desestabilitzat el vestidor i, sobretot, no haver valorat la seva feina a la banqueta, aquesta actitud de supèrbia i poc humil de Xavi ha acabat per crispar l’ambient.
A Xavi li han plogut les crítiques per aquesta recurrent falta d’autocrítica, portada a un estadi surrealista en afirmar que, segons el big data, el Barça hauria de liderar el campionat, una anàlisi computacional que valora les expectatives del joc. És a dir, les ocasions o el joc d’atac, on destaca l’estil blaugrana, contra l’efectivitat real de cara a gol, àmbit en què el Barça de Xavi no en treu bona nota. Als ulls de la majoria dels aficionats i dels especialistes, aquests arguments de l’entrenador barcelonista, a més d’absurds, no resulten convincents ni justifiquen aquesta sensació entusiasta i positiva que intenta transmetre. En definitiva, que ateses les circumstàncies personals d’algú que no se sap del tot per què segueix al seu lloc, havent tirat la tovallola, i que tampoc satisfà la junta, Xavi ha posat sobre ell mateix i sobre l’equip una pressió probablement innecessària a aquesta cruïlla. Igualment, però, és cert que l’efecte radicalment contrari i positiu en cas de fer una gran eliminatòria propiciaria un canvi decorat i de motivació espectacular. La cruïlla amb el Nàpols sembla una gran oportunitat per enterrar fantasmes.
Una altra cosa diferent és l’esglai que s’endevina a l’estament directiu i l’entorn del president Joan Laporta, que si la va emprendre a cop de safata amb els canapès la nit del Vila-real va ser perquè els ingressos dependents del rendiment de l’equip aquesta temporada són més transcendentals que mai. Només d’imaginar que es podria quedar fora de la següent Champions -consideració exagerada- o de perillar els quarts de final d’aquesta edició a Laporta li van menjar tots els dimonis.
I no n’hi ha per menys, a l’edició de la Champions passada, on no va passar de la primera fase, el club blaugrana només va ingressar 69,8 milions i 1,3 milions per jugar el play-off de l’Europa League davant el Manchester United. En canvi, el campió Manchester City, amb 134,9 milions, i el semifinalista Reial Madrid, amb 118,8 milions, li van treure una distància que el Barça de Laporta no es pot permetre enguany. Al rànquing de la temporada passada, el Barça va ocupar la plaça dotzena per darrere de Manchester City (134,9 milions), Reial Madrid (118,8), Bayern de Munic (108,1), Paris Saint-Germain (101, 3), Inter de Milà (101,2), Chelsea (95,5), Milan (85,8), Liverpool (84,2), Nàpols (77,5) i Benfica (73,9).
Una classificació realment allunyada de les expectatives i de la grandesa d’una institució com la blaugrana que, a més, acaba de rebre un altre cop difícil d’encaixar com és l’anunci pràcticament oficial del fitxatge de Mbappé pel Reial Madrid, que arriba al Bernabéu gratis i en unes condicions que serien raonables, per uns 50 milions anuals inclosa la part de prima de fitxatge. Messi, a qui Laporta va fer fora, s’hauria adaptat a unes condicions semblants atesa la situació econòmica del club per culpa de la pandèmia.
Resulta senzill comprendre l’histerisme de Laporta davant d’aquesta eliminatòria, encara que menys la dialèctica i el relat de Xavi, que sembla estar lliurant una batalla completament diferent, molt personal, sembla que prou allunyada de la realitat.
