Víctor Font torna a fer curt i fer-se petit davant la megalomania de Laporta

Tot i que descriu i preveu impecablement l'apocalipsi i el col·lapse institucional, econòmic i esportiu no es compromet activar cap solució ni contramesures que ho puguin evitar a curt ni mitjà termini

Víctor Font

Joan Laporta i Víctor Font han demostrat estar, bàsicament, d’acord en dos dels aspectes clau quant a la forma i al fons de governar el FC Barcelona. Tots dos es mostren rotunds a l’hora de conservar el model de propietat dels socis, sense donar entrada a inversors amb dret a cadira en un futur consell d’administració, i tots dos coincideixen d’alguna manera que Xavi no és el principal culpable del retrocés de l’equip aquesta temporada, clau per al retorn blaugrana a la primera línia de les grans competicions. Es podria dir que pràcticament encara juguen al mateix equip perquè si Xavi va ser la gran aposta electoral de Font, ningú no pot discutir, per a les coses bones i per a les dolentes, que Laporta no l’ha fet seva, en bona part per desarmar-lo com a oposició quan es va veure en la necessitat de rellevar Koeman i assumir una política esportiva pròpia i no basada en l’únic que sap fer l’actual president: mostrar-se lacrimogen i acusador amb el passat, queixar-se permanentment de l’herència, fer-la servir com a excusa per a tot i exhibir, fins al ridícul, la seva incapacitat absoluta per a la gestió.

L’exemple de Xavi resulta paradigmàtic, ja que gairebé tres anys després, tot i haver admès que, si per ell fora, ja l’hauria destituït, ningú no sap, ni tan sols els seus, per qui el substituiria. En realitat, Laporta no sap com afrontar la necessitat evident d’un relleu a la banqueta, només es deixa portar pels esdeveniments com ha fet fins ara, convençut que la figura de l’entrenador no és ni serà tan capital en el que hagi de passar.

Font, igual que la resta dels analistes seus, assessors i el mateix entorn blaugrana, no acaben d’entendre la perillosa evolució d’un president que considera el Barça com una cosa pròpia, no només perquè d’alguna manera ja fa anys que viu a costa del club -aquest només seria un mal menor-, sinó perquè, en la seva avançada i delirant megalomania, Laporta ja ha començat a confondre una cosa amb l’altra, la presidència amb la propietat i el personatge amb la mateixa institució.

És el mateix procés que en el seu dia va abocar Johan Cruyff a un final turmentat, el de creure’s que l’equip guanyava gràcies a l’entrenador i no als jugadors, que ell podia continuar col·leccionant títols amb Escaich, Prosinecki, José Mari, Korneiev i Cembranos igualment que amb Zubizarreta, Laudrup, Bakero, Stòitxkov, Koeman, Guardiola i Romario. Una mena de síndrome de déu que també li va afectar Guardiola a la seva recta final com a entrenador del Barça, apostant en alineacions de partits compromesos per jugadors com Tello o Cuenca. El primer indici va ser obstinar-se a fer fora Eto’o per portar Ibrahimovic.

A Laporta li sembla secundari, i potser aviat prescindible, qui s’asseu a la banqueta conjunturalment estant ell al capdavant del timó de la nau, una sensació que sens dubte es pot traduir en aquesta solució imaginativa per a la banqueta, consistent en asseure allà algú que es deixi aconsellar i dirigir pel president a través de Deco, el director de futbol, que quan se sincera davant d’un periodista de confiança i, parlant també per boca del president, assumeix que l’ADN, l’estil propi i les ximpleries del discurs de Xavi no condueixen enlloc.

A Laporta, en definitiva, el càrrec d’entrenador li sembla, des de fa temps, un altre dels càrrecs que internament i externament li causen més problemes i disgustos que alegries, per això ha anat eliminant amb el pas del temps totes les complicacions associades a figures com Jaume Giró en el seu dia, Ferran Reverter, els directors de l’Espai Barça, Mateu Alemany i Jordi Cruyff, i tots i cadascun dels responsables d’àrea amb un cert perfil, talent i protagonisme.

És el que té l’autoritarisme, que només funciona amb la lleialtat cega, la disciplina militar i el sacrifici kamikaze dels mediocres. El Barça ja té, des de fa temps, el seu propi Putin al capdavant d’un club que camina indefectiblement cap a la vora del penya-segat. Per això Víctor Font, que fa una lectura correcta del cataclisme econòmic, financer, patrimonial i social, no sembla encertar a l’hora de justificar i defensar la figura de Xavi -per cert, personatge irritant, maldestre i incapaç de gestionar a favor seu fins i tot una victòria a la Lliga com la de Vigo- ni d’assumir un paper veritablement clau i necessari en aquesta conjuntura.

Font ha reduït a una carta pública intranscendent i a una entrevista pactada, limitada i a mida a RAC1 la seva reaparició, massa calculada i freda, amb el motiu que es compliran tres anys des de les eleccions del 7 de març del 2021. Aquest punt de partida, o excusa -perquè en realitat en falten encara algunes setmanes per a aquest aniversari- sembla respondre més a la necessitat de donar un missatge d’advertència a l’altre barcelonisme que es mou electoralment de cara al 2026 (Evarist Murtra, Joan Camprubí, Xavier Faus… etc.) que no pas d’actuar responsablement i de debò contra l’accelerada degradació institucional a les mans del nou rei sol del barcelonisme.

Pel que fa a la resta de les qüestions de l’actualitat, Víctor Font ha saltat tímidament a l’arena amb un discurs encotillat i, en el fons, molt menys agressiu del que pugui aparentar, ja que tampoc no li ha pogut donar gaire sentit ni orientació a aquesta necessitat sobtada de posicionar-se de forma pública quan allò que pot necessitar el club, més aviat que tard, és un acte ferm d’oposició i fre al caciquisme i al desgovern laportista.

Font retrata encertadament aquest panorama, però es frena en sec un mil·límetre abans de raonar que, si “estem molt pitjor” que fa tres anys i que aviat no hi haurà marge per revertir el desastre més gran de la història del Barça, no queda cap altre remei que impulsar o liderar una solució des de l’altra banda, el contrari al poder, la mateixa que ell mateix va jutjar necessària quan aquest límit va afectar la presidència de Josep Maria Bartomeu.

Font lamenta que el pla de xoc econòmic, sobretot en el control de la despesa, hagi arribat al tercer any de govern de Laporta i, en canvi, va fer l’impossible perquè Bartomeu no el pogués aplicar la temporada 2020-21 amb una reducció unilateral del 20% de la nòmina dels jugadors, uns 150 milions i una palanca de 100 milions per fer front a l’impacte de la covid. Tot i que haurien estat mesures més que suficients per fer front a aquella situació, l’oposició liderada aleshores pel mateix Víctor Font va preferir prioritzar l’avantatge estratègic que representava des del punt de vista electoral abans que actuar a favor dels interessos del Barça.

Ara, Víctor Font pot tornar a errar el tir, ja que al final d’aquest accidentat procés les eleccions només es van avançar dues setmanes gràcies al vot de censura i Laporta, amb el seu esprint final, el va acabar guanyant àmpliament les eleccions. Davant d’una amenaça pitjor que una pandèmia com ho és Laporta per a l’estructura econòmica blaugrana, el seu principal i més legitimat opositor s’ha limitat a una descripció de la tragèdia, impecable, i de nou a retirar-se a les casernes d’hivern amenaçant, això sí, tornar a presentar-se a les eleccions.

Laporta està tan poc preocupat que per respondre’l, que ho va fer anticipadament, per boca de la vicepresidenta Elena Fort. Un altre vector inútil, buit i intranscendent. Soroll per a res.

(Visited 544 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari