El sentit de l’oportunitat de Víctor Font, si cal jutjar-lo pel seu darrer comunicat, no millora gaire aquesta sensació que la seva actitud continua sent contemplativa, distant i de manca de compromís amb els votants que, aviat farà tres anys, el van legitimar com el segon candidat més votat pel barcelonisme. Amb aquest patrimoni electoral, sens dubte valuós, va decidir preservar la seva pròpia figura i les seves possibilitats de futur adoptant una lògica predisposició a col·laborar amb la nova junta i evitar fer oposició, una conducta intel·ligent i honorable deixant en mans de qui li tocava governar el club, la junta de Joan Laporta, tota la feina, el desgast, els problemes i, finalment, l’èxit o el fracàs.
Quan el mandat ha arribat el seu meridià, Font ha conclòs que tots els indicadors del club, alarmants, confirmen una reculada i un empitjorament dels registres amb relació al 17 de març del 2021 quan la nova junta va prendre possessió. I no només això, també proposa la refundació del FC Barcelona com a única solució. Si aquesta és la realitat, el que no té sentit és que frenar aquesta caiguda del club cap a l’abisme, juntament amb la necessitat d’un reset institucional, social, econòmic i esportiu, no tingui un caràcter urgent.
A Font li sobren els arguments, pràcticament des del primer dia, quan Laporta va admetre no tenir ni els avals, que va haver de pidolar i fins i tot pagar els interessos amb favors i un finançament irregular, quan va demostrar no tenir cap pla per a la banqueta i quan va incomplir la seva promesa de renovar Messi, per aixecar la mà i denunciar el que ha estat un engany i una falsa a gran escala. No ho va fer al seu dia i ara, quan a més s’ha demostrat que la seva gran solució per a tots els mals del Barça, posar Xavi al capdavant, tampoc serveix, cal preguntar-se si el més prudent i responsable no seria fer un pas enrere i permetre que una nova generació de dirigents prengui el relleu, ja que ell mateix es contradiu quan reclama posar fi a la ‘generació del 2003’ sent un d’ells, doncs va estar a l’òrbita de Ferran Soriano i, encara que ho va intentar, mai va saber com ni on encaixar.
Font va tenir clar, en canvi, que contra Josep Maria Bartomeu calia iniciar la carrera electoral tres anys abans a base d’una oposició activa i de sumar-s’hi, i impulsar des de l’ombra un vot de censura. Contra Laporta no hi gosa, no s’atreveix. Font només es reserva del dret de tornar-se a presentar perquè ja es mouen altres candidatures de cara a les eleccions del 2026, algunes realment potents i de nova generació. No per res més.
I tot apunta que no hi ha res darrere d’aquesta radicalitat i determinació aparents sota el missatge de la refundació i l’equívoc argument d’acabar d’una vegada per totes gestionar el club com als anys vuitanta. No és per res, però la majoria dels socis d’avui aplaudirien un president que fos capaç, com als vuitanta, de fitxar Schuster i Maradona o ampliar l’estadi per a 120.000 espectadors i superar els 120.000 socis exclusivament amb els recursos propis, sense demanar prestada ni una pesseta, i a més guanyar diners, molts, cada temporada. D’aquesta injuriada gestió dels vuitanta, hauria de recordar Font, i fins i tot abans, el 1979, que aquests mateixos dirigents que tant menysprea amb els seus comentaris oportunistes i irrespectuosos van crear el concepte Masia tal com ha arribat als nostres dies. I fins i tot és possible que sigui la Masia avui, quaranta i molts anys després, la que torni a salvar el Barça una altra vegada. Font, també hauria de no oblidar que sota la presidència de Sandro Rosell es va tornar a conèixer aquesta esplendor dels vuitanta, en aquest cas no només econòmicament, patrimonialment i socialment, ja que a més d’acumular més beneficis que mai -més de 30.000 milions en pessetes-, l’equip, al voltant de Messi i la Masia va guanyar més títols que mai en un període més curt.
Potser el barcelonisme, entre els uns i els altres estigui avui força a favor de demonitzar, censurar i enterrar el passat, la història del Barça en definitiva, perquè així és més fàcil imposar el relat que més li convingui a cadascú, Laporta o Font, en funció dels interessos. També hi haurà qui pensi que renegar dels vuitanta amb aquesta repulsió, però després fer de la Masia una arma electoral i invocar Xavi com el nou profeta no faculta Font a res més que a retirar-se a temps de convertir-se en un altre ‘Laporta’.
És clar que Font, com Laporta, també aspira a governar sense memòria i sense el menor respecte per un passat que és més fàcil enterrar i amagar que confrontar. Segurament perquè en la comparació sortirien perdent en força fronts.
