El 1983, el periodista i escriptor escocès Neal Ascherson va entrevistar el nazi Klaus Barbie, motejat El Carnisser de Lyon, que va torturar fins a la mort el combatent de la Resistència francesa Jean Moulin. Rememorant aquell crim, Barbie confessava: “Quan vaig interrogar Jean Moulin, vaig tenir la sensació de que ell era jo”. L’episodi el refereix Arno Gruen, un dels psicòlegs socials més prestigiosos d’Alemanya, al seu llibre El extraño que llevamos dentro (Arpa & Alfil Editores, 2019), on investiga l’origen de l’odi i la violència en les persones i les societats.
Esclaus a l’antic Egipte; sotmesos a l’Imperi Romà, que els va derrotar i dispersar; reclosos a guetos infectes; víctimes de pogroms; exterminats de manera industrial per l’Alemanya nazi. Heus aquí un resum succint de la història dels jueus: un poble odiat, perseguit, massacrat. Per això resulta sorprenent la inversió de papers que està succeint actualment a Gaza, i des de fa dècades, a l’Orient Mitjà: Com és possible que la víctima s’hagi convertit, alhora, en victimari? Com és possible que qui va patir l’Holocaust -i, per tant, hauria de ser més comprensiu i empàtic amb el dolor aliè- infligeixi el mateix mal a altre poble?
Ens trobem davant un fenòmen que va més enllà d’una simple guerra: estem davant una veritable malaltia de l’odi. Un acarnissament que només contempla -utilitzant el terme encunyat, paradoxalment, pel botxí per excel·lència dels hebreus, Adolf Hitler– la solució final, és a dir, l’eliminació física de l’adversari. No és un odi nou, ni privatiu de cultures alienes a l’occidental: el vam experimentar a la culta i ben alimentada Europa, no només amb l’Alemanya nazi, sinó recentment a la península dels Balcans. (Incís: causa por comprovar que ni la cultura ni el benestar econòmic garanteixen que l’ésser humà no caigui en les seves pulsions més sòrdides i irracionals). En tot cas, un odi de tal magnitud necessita, per força, d’una aproximació psicològica. I aquí és on entra en joc l’enfocament d’Arno Gruen qui, a propòsit de les paraules de Klaus Barbie, declara al seu llibre: “L’odi als altres sempre té alguna cosa a veure amb l’odi a un mateix. Si volem entendre perquè les persones torturem i humiliem altres persones, abans hem d’analitzar allò que detestem en nosaltres mateixos. Ja que l’enemic que creiem veure en altres persones ha de trobar-se originàriament al nostre propi interior. Volem fer callar aquella part de nosaltres mateixos aniquilant aquell altre que ens la recorda perquè se sembla a nosaltres”.
Per tant, des de la meva ignorància: no seria possible que quan Israel deté, humilia, tortura i mata palestins no està expiant els seus propis fantasmes? És a dir, que quan odia el palestí no estigui odiant alhora el jueu massacrat i perseguit que sempre va ser, sigui a Roma, Rússia o Auschwitz? No és potser el seu adversari el mirall al que no suporta mirar-se, perquè li torna el seu propi reflex, el d’algú que no vol tornar a ser, per res del món?
Això no és tot. A la seva obra, Gruen aborda un aspecte que també pot oferir-nos una explicació: les lluites fraticides. I en relació amb això, cita una significativa pregunta que es fa l’escriptor, acadèmic i ex-polític canadenc Michael Ignatieff: Per què els germans s’odien amb més vehemència que els desconeguts? Pregunta a la que segueix aquesta reflexió: “Quant més properes són les relacions entre grups humans, més hostils són, previsiblement, aquells grups uns amb altres. Són els punts en comú el que fa que les persones lluitin entre elles, no les diferències”. És poc probable que entre un xinès i un noruec es donin grans conflictes. La manca de relacions de proximitat, les diferències abismals i evidents entre ambdós (que fan innecessari que cap d’ells necessiti “marcar territori”), anulen, o si més no minoren de forma ostensible, les possibilitats de litigi. Però, què hi ha dels àrabs i els israelians, pobles que no només han compartit durant llarg temps un mateix territori, sinó que a més a més mantenen estrets vincles de sang, en descendir d’un mateix llinatge, el del patriarca bíblic Abraham? No ens enganyem: malgrat puguem tenir la impressió de què uns i altres es troben a les antípodes, el cert és que només aquells que tenen quelcom profund i essencial en comú poden odiar-se amb tanta ferotgia i passió.
