No és cap assumpte menor que el barcelonisme comenci a debatre sobre si la solució a l’enfonsament del club en mans de Joan Laporta és la transformació en societat anònima (SA). O sigui, la posada a la venda del club -estimat en un arc que va des dels 4.500 milions als 5.500 milions d’euros-, en forma d’accions amb el risc que qui posseeixi una majoria acabi controlant el club al seu gust sense importar l’opinió dels socis, el pes de la història, l’arrelament i la identificació amb un país, Catalunya, ni els valors, la seva idiosincràsia i aquesta característica excepcional d’haver estat, si més no durant 124 anys, una entitat universal, oberta, participativa i, d’alguna manera, el club no només d’uns milers de socis, sinó de gairebé 400 milions de barcelonistes que s’identifiquen amb els colors blaugrana.
És clar que d’altres clubs, la majoria dels grans a excepció del Reial Madrid, són capaços de mantenir un protagonisme competitiu sent SA, com el Liverpool, el Manchester United, el Bayern, els dos grans de Milà o la Juventus. Per al Barça, però, seria el final d’una història centenària, una transformació que faria desaparèixer el barcelonisme en la seva expressió més pura i tradicional.
Evarist Murtra s’aferra al fet que és possible evitar aquest dia el judici final en un article que La Vanguardia va publicar ahir, juntament amb un altre de Jaume Roures que planteja la solució intermèdia, semblant a la del Bayern Munic, de capitalitzar el 25% del FC Barcelona en forma d’accions, de manera que permetessin una capitalització suficient per esborrar el deute que ara ofega el club, i dipositar l’altre 75% a la Fundació, controlat com fins ara pels socis.
No és el primer debat de nivell sobre el mateix tema. La SER va ser qui va destapar fa setmanes la caixa dels trons en una xerrada entre Roures, Víctor Font i Carles Vilarrubí on l’ex de Mediapro, amb la seva fredor i ànima calculadora, va qualificar gairebé de pantomima el model actual on els socis en realitat no manen res, només voten quan se’ls convoca, i després la directiva fa el que li dona la gana, proposant la fórmula que va ampliar i va justificar a La Vanguardia ahir diumenge. Més tard, la SER, va promoure un contrast de parers entre Marc Ciria i Jaume Llopis per a qui ja és tard “perquè Laporta està venent el club a trossos, ja ha començat a fer-ho. El meu grup ja té la informació del registre mercantil sobre les societats ocultes que està creant”, va precisar. Per part seva, Ciria sempre s’ha oposat a la SA en qualsevol proporció perquè “no garanteix que sigui la solució” i perquè “qualsevol inversor voldrà tenir el control de la gestió”, i creu que serà inevitable cedir-li molt poder. Altres mitjans han fet, entre especialistes, la prospecció sobre el valor real de la institució. Ja és un debat en marxa e imparable.
El plantejament d’Evarist Murtra acaba sent, com és habitual, l’intel·lectualment correcte en el marc teòric del barcelonisme en el seu estat més pur i que, des del punt de vista sentimental, toca més la fibra. “La crítica situació econòmica és el pretext utilitzat pels que defensen la privatització del club, que proposen l’entrada de capital privat com a via per liquidar el deute actual i per modernitzar un model de gestió que dona veritables símptomes de col·lapse. D’entrada, una màxima poc discutible: la forma jurídica del club ni és, ni hauria de ser en cap cas, un obstacle per a la seva bona gestió. I si ho és, només s’explica per la incompetència dels gestors”, ha escrit.
Tan lapidari que la crua realitat exigeix que algú freni Laporta, el faci fora de la llotja i nous directius, sense contaminar per la generació del 2003, es facin càrrec del club. Això sí, sent conscients que toca austeritat, recuperació i afrontar amb una mentalitat barcelonista que el club no podrà fitxar de moment els cracs del mercat. Cosa que tampoc va fer falta quan al voltant de Messi va explotar el millor Barça de tots els temps amb futbolistes de la Masia.
Joan Camprubí Montal, l’as a la màniga de Murtra per a quan hi ha eleccions, el va secundar ràpidament a X amb un curt fil d’opinió: “Mantenir la propietat del club 100% en mans dels socis és compatible amb la seva gestió sanejada i transparent. La SAE no ha de ser mai la solució! Defensem el nostre signe d’identitat més preat! Per això som i serem més que un club. Visca el Barça! A per la Supercopa!”.
A l’altra banda, no del tot oposada, encara que sí amb un sentit pràctic, Jaume Roures dona per fet que Laporta no és capaç de resoldre el monumental embolic en què ha ficat el Barça: “La proposta consisteix a mantenir una àmplia majoria propietat dels socis (per exemple un 70-75%) a través de la Fundació i vendre a borsa un 25% o 30% de les accions. Podríem trobar un bon exemple en el que ha fet la Fundació La Caixa en tot el procés de transformació bancària. Amb aquest moviment s’aconseguirien dues coses: 1. Eliminar de cop el deute del club que impedeix en aquests moments ser competitius. 2. Un control exigit per la borsa sobre les finances del club que obliga a una gestió acurada i transparent en tot moment. Qui podria invertir en aquest 25%-30%? Doncs inversors de tota mena o creditors que podrien capitalitzar el deute que tenen amb el club. Aquests inversors minoritaris tindrien els drets habituals en aquestes operacions i un compromís del club de pagar dividends segons els resultats econòmics (el Bayern garanteix un 75% de dividend als tres accionistes)”.
Jaume Roures estaria preparant, segons algunes informacions, el seu retorn al club com el cervell de la nova Barça TV quan se superi el termini obligat legalment després de la seva liquidació i es pugui recuperar el concepte i la instrumentalització d’un canal de comunicació audiovisual propi. Li interessa, per tant, la recuperació econòmica com més aviat millor i, sobretot, que algú s’atreveixi a fiscalitzar Laporta força més enllà del que ha aconseguit Javier Tebas, que no és poc. Pel que sembla, Roures no es posarà a discutir-li el poder ni el govern a ningú mentre pugui continuar fent negocis.
Per al Barça, en definitiva, no s’entreveu una alternativa al col·lapse financer i econòmic que no passi per una gran decisió. La de convertir-se en SA requereix una cosa impossible com és neutralitzar l’efecte Laporta. La de corregir l’estil de gestió i afrontar una travessia al desert sembla encara més utòpica, ja que implica eliminar de l’equació l’actual junta directiva i rellevar-la per neobarcelonistes amb una determinació hercúlia i resistents a terratrèmols, tsunamis i catàstrofes diverses.
La conclusió és que amb Laporta s’enfonsa el vaixell i amb ell el barcelonisme mentre el president, com l’orquestra del Titanic, toca la música de la Superlliga. Ni Murtra ni Roures no l’han esmentat. Per alguna cosa deu ser.
