El gran dia per a la Superlliga europea ha arribat finalment, després de gairebé dos anys d’una explosiva irrupció mediàtica, gràcies a la provinciana i la inesperada presentació per part de Florentino Pérez, el cap d’aquesta banda vinguda a menys, i la renuncia de la majoria dels clubs excepte formalment dos, el Reial Madrid i el FC Barcelona, en el seu cas únicament perquè Joan Laporta continua sent un peó del president blanc.
Almenys en aparença, al marge del que decideixi aquest dijous a les 9.30 hores del matí l’alt tribunal europeu sobre si la UEFA es pot continuar beneficiant del monopoli per organitzar les competicions en l’àmbit continental o si els clubs es poden organitzar a la seva manera de jugar un altre tipus de torneig tots contra tots, o alguns contra alguns, no sembla que els promotors de l’invent estiguin avui en condicions de mantenir una posició de força per imposar-la.
L’únic moviment detectable, si més no visible, el protagonitza discretament A22 Sports Management, la societat impulsora del projecte de Superlliga creada a partir de la deserció dels clubs (anglesos i italians, bàsicament) feta pública davant de les reaccions de rebuig de les seves pròpies aficions i dels governs de la Unió, per cert, enèrgicament. La constitució d’A22 Sports Management li ha costat al Barça més dos milions a la columna de despeses del passat exercici mentre que les jugadores del Femení, el millor equip del món, comencen a patir les conseqüències d’una política de retallades, inclòs el seu entrenador que ja ha anunciat la seva decisió d’anar-se’n al final de temporada perquè li pagaran millor a qualsevol altre club.
Els mitjans estan reproduint les filtracions interessades i francament optimistes de Bernd Reichart, CEO d’A22 Sports Management, els dies previs a l’anunci oficial d’una sentència tan esperada. “El projecte és viu i hi ha molts diners: els inversors desemborsen 15.000 milions d’euros per posar en marxa una competició que en val 100.000. D’aquest volum de negoci, els inversors se’n quedaran, per tant, el 15%. El Barça tindrà un percentatge del 85% restant. A banda, el Barcelona i el Madrid tenen una prima de resistència per haver mantingut viu el projecte. El club barcelonista ingressaria de cop amb la Superlliga uns 1.000 milions que farien desaparèixer de cop els problemes financers de l’entitat, així com els del Madrid”, és el resum escrit del seu discurs.
És curiós que s’admeti ara per part dels dos únics supervivents, Florentino i Laporta, que els dos clubs més poderosos del món s’hagin atribuït un premi extra per haver “resistit” a aquesta furibunda i adversa reacció del món del futbol en general a la Superlliga.
Es tracta, per tant, del reconeixement tàcit que ja no hi són els que hi eren, especialment el tercer supervivent, el Juventus, que també va fer pública la seva decisió de retirar-se de la mateixa manera que al seu dia van circular informacions sobre l’abandonament de la iniciativa per part de JP Morgan, el banc americà disposat a invertir aquestes xifres pertorbadores i avançar en forma de préstec, compte, aquests 400 milions que s’endurien d’entrada Madrid i Barça, no la resta.
Si hagués continuat de debò en aquesta carrera, la societat inicial finançada per JP Morgan seguiria al front, no hauria desaparegut del mapa ni el Barça hagués hagut de córrer amb les enormes despeses d’aquesta petita estructura que, de cara a la galeria, pretén projectar l’existència real d’una confabulació de com a mínim 60 clubs adherits a la reivindicació de la Superlliga.
Hi ha 60 clubs disposats a jugar la Superlliga realment? Com? En quantes divisions? En quines dates? Sembla, d’entrada, força complicat trobar respostes a preguntes bàsiques, fins i tot si el tribunal europeu permet la disputa d’una competició externa, al marge de la UEFA, sense que això suposi la possibilitat d’administrar sancions o expulsions.
Per part de l’ens anomenat Superlliga avui no sembla haver-hi darrere realment més que la desbocada voracitat de dos grans clubs, el Reial Madrid i el Barça, necessitats de nous ingressos, a Madrid per reduir el deute generat per la construcció de l’estadi i al Camp Nou encara més desesperadament perquè Laporta s’ha ficat de ple en una pandanal de finançament impossible de retornar ni de generar ingressos que no acabin a la butxaca dels inversors ‘voltors’ que s’han aprofitat de les absurdes decisions de Laporta, un president obsessionat a clavar-li una queixalada a l’Espai Barça amb interessos per sobre de les enormes limitacions del club.
Els que fan soroll són els exèrcits mediàtics que Florentino i Laporta tenen sota el seu control i obediència directa, premsa que, per exemple, no ha publicat l’anunci del govern britànic de promulgar ben aviat un decret que, expressament, prohibirà als clubs participar en competicions internacionals fora del control i de l’organització de la UEFA.
Si la notícia no ha estat cap sorpresa ni tan sols al Regne Unit és perquè, senzillament, respon a la voluntat dels mateixos clubs de la Premier, propietaris i aficions, ja expressada al seu moment de repudiar la Superlliga.
Per aquesta raó, fins i tot amb una sentència de la Unió Europea aperturista sembla impossible que ningú no aposti per deixar la UEFA per participar en una competició sense equips anglesos, alemanys, francesos i italians, almenys de primer nivell.
De fet, el mateix Barça només podria substituir la Superlliga per la Champions, ja que el 40% dels drets de TV de Lliga estan cedits a un tercer per vint-i-quatre anys i a més Laporta ha de vigilar que les seves relacions amb la UEFA, avui restablides, continuïn sent prou bones per evitar que per culpa del cas Negreira pugui ser exclòs de la Champions.
Sí, el Barça estarà molt pendent de la decisió sobre la Superlliga i celebrarà amb eufòria una sentència antimonopoli si es dona. Una altra cosa és que, de manera immediata, aquest projecte es materialitzi en la forma fantasiosa que canten i prometen els mitjans laportistes i del Reial Madrid. Fins i tot pot ser que al mateix Laporta li arribi el moment crític d’haver-se de posicionar-se en contra si Florentino decideix agafar el camí més recte i organitzar-la per a l’any que ve. Caldrà veure si de veritat hi ha els diners, quins clubs s’apunten i en quines dates es disputaria una competició que, des del punt de vista de l’atractiu televisiu, avui no té cap comprador, dit pel mateix Jaume Roures en una declaració silenciada també per la premsa del règim.
