El problema afegit a una atmosfera que comença a reflectir un cert estat de nerviosisme al voltant del primer equip del FC Barcelona, i sobretot de la destresa de Xavi per entrenar-lo, o més ben dit per evolucionar-lo, rau en l’esquizofrènia mediàtica que ha aconseguit un punt desesperant de no retorn. Al Barça li serà difícil trobar un altre cop un cert nivell d’equilibri i d’estabilitat com l’assolit l’any passat quan, malgrat els alts i baixos a la Champions i l’Europa League, la conquesta de la Supercopa d’Espanya li va servir per encaixar-los i, almenys, mantenir la fermesa, un perfil útil de joc i de regularitat per, finalment, imposar-se a la Lliga amb un marge de superioritat indiscutible sobre la resta, almenys en punts. Pel que fa al joc, àmbit on el resultadisme va guanyar la batalla, es va donar per fet que la millora i el perfeccionament arribarien com la fruita madura aquest segon any complet de Xavi. Això sí, al tercer intent.
Ara és més complicada d’explicar i justificar aquesta situació d’estancament després de l’arribada de cinc fitxatges més, tres de talla internacional com Gundogan, Joao Félix i Joao Cancelo, i dos de primer nivell nacional com Íñigo Martínez i Oriol Romeu, a més de l’explosió imprevista de Lamine Yamal i de Fermín, circumstàncies que han augmentat l’exigència i la necessitat de deixar enrere el record agredolç de tants partits de la Lliga passada guanyats per la mínima i amb més control defensiu que imaginació i fertilitat atacant.
La realitat, però, ha demostrat que a l’equip li està costant massa pujar aquest esglaó quant a solvència, confiança i seguretat en els seus propis recursos, que segueix “en construcció” com ha reconegut Xavi després de la derrota davant el Girona a casa aquesta setmana, en una anàlisi que ha disgustat els aficionats i ha deixat perplexa la premsa i el conjunt dels opinadors.
Una mena de crisi de personalitat i d’identitat no tant aguda com mantinguda en el temps que, com a aspecte més rellevant, ha esgotat la paciència i la complaença d’una premsa amb signes evidents de no saber exactament quin és el seu paper dins aquesta inclinació servil i protectora amb el projecte de Joan Laporta. El mateix president ha contribuït a una mena de bipolaritat perquè tan aviat surt a jurar-li amor i fidelitat eterns al seu entrenador com no dissimula el seu malestar davant de testimonis pel perfil i el rendiment de les alineacions de Xavi. Laporta ha alimentat i es diria que fins i tot ha fomentat un cert debat sobre si s’estava cansant d’aquesta línia de joc actual, no del tot involutiva, encara que sí orfe de signes evidents de progrés, per no parlar d’aquests gestos d’afecte i de proximitat puntualment desconcertants cap al tècnic del filial, Rafa Márquez.
Xavi, a més de perdre el potencial suport del lobby guardiolista i cruyffista que domina la professió, també ha detectat un cert transfuguisme entre les files dels seus fans mediàtics, on ja escassegen els incondicionalment lleials a la causa. Un canvi de decorat que l’ha allunyat d’aquesta zona de confort on s’havia instal·lat des de l’arribada d’urgència a la banqueta blaugrana.
El pitjor, coincidint amb la contundent derrota davant el sorprenent i sòlid líder gironí, ha estat la sorollosa, incontenible i salvatge reacció crítica contra Xavi i contra alguns dels seus jugadors una setmana després d’haver-los dedicat els elogis i felicitacions més admirats pel triomf davant un rival directe com l’Atlético de Madrid (1-0). Com que el Barça venia de titubejar i mostrar un evident retrocés en els partits següents a la derrota a Montjuïc contra el Reial Madrid, la seqüència de dues victòries sobre el Porto i l’Atlètic de Madrid va provocar una escumosa i probablement exagerada cataracta de titulars i de qualificatius èpics sobre les ambicioses possibilitats d’aquest equip i la intel·ligència tàctica superlativa de Xavi Hernández.
La tempesta s’ha desfermat perquè després de l’empat de dissabte passat del Reial Madrid al camp del Betis, on encara no ha guanyat ningú aquest curs, l’opinió pública barcelonista, mitjans i influenciadors van generar a la prèvia de rebre al Girona una eufòria desmelenada al final d’una setmana d’autocomplaença i expectatives excepcionalment pretensiosos. Es va donar per fet que la reparació dels dubtes i del mateix joc Xavi els havia solucionat davant el Porto i l’Atlètic de Madrid, de manera que una victòria sobre el Girona apareixia com la carambola perfecta per restar de cop cinc punts als líders, dos al Reial Madrid i tres al Girona.
La qüestió ara no se centra en el marge de recuperació i de remuntada, que indubtablement n’hi ha de sobres, ja que pitjor va arribar a estar el gener del 2015 l’equip de Luis Enrique abans d’anotar-se el segon triplet de la història, com reordenar aquesta ponderació interna i externa de forces que havien fabricat un cordó sanitari al voltant la figura de Xavi i la confiança en el projecte. Laporta, en una altra còmica ostentació de la seva ciclotímia, s’ha vist obligat a filtrar que ha prohibit als seus directius mostrar o transmetre el seu mosqueig amb Xavi quan és ell mateix qui ho fa i intenta ingerir en els plans de l’entrenador, no només en els fitxatges com el del Joao Félix, imposat, sinó també en la convocatòria del partit a Anvers per assegurar-se el premi econòmic de la victòria a Champions.
Sobra també, per infantil i patètic, que personatges com Enric Masip, massa ociós, cavernós en els mals moments i oportunista a les victòries, surti a afirmar, després de l’1-0 a l’Atlètic de Madrid, que “l’equip ha fet un clic“, aventurant l’inici d’un cicle imparable i victoriós. A hores d’ara hauria de saber que les temporades són prou llargues, canviants i complexes per saber estar callat, especialment si no sap del que parla ni a ningú no li interessa gaire la seva opinió. Com també produeix inquietud que després de la derrota contra el Girona, el director de futbol, Deco, s’alineés amb el discurs del vestidor, admetent el baix rendiment de l’equip, i no amb el de Xavi, que va buscar altres excuses i va evitar l’autocrítica.
Només és un detall, però demostratiu que el vaixell es mou massa en un marejol com l’actual per culpa dels cops de timó dels uns i dels altres, tan innecessaris i ansiosos que han provocat, ara sí, un escenari de tempesta i de crisi que ha posat Xavi al disparador. Segurament no és tan responsable de les acusacions i les crítiques sobre alguns aspectes com el dels fitxatges i de certes decisions de club que li ha tocat assumir. Una altra cosa és que, des del primer moment, no fos el tècnic ideal ni el preferit de Laporta o que en aquest context de crisi més o menys prefabricada, o més o menys real, només calgui apuntar a la banqueta. Si Xavi parlés o des de la junta se sabés tota la veritat sobre els fitxatges de Raphinha, Lewandowski, Koundé o el lloguer dels Joaos algun punt de vista canviaria. En qualsevol cas, la clau de la supervivència del laportisme passa exclusivament per un forjat de baules d’interessos personals, no de club, i la sobreprotecció mediàtica del projecte. Si alguna cosa es trenca perquè els resultats no són els esperats i els que veritablement ho emmascaren tot, l’esfondrament pot ser catastròfic.
