“Es parla d’una democràcia embruixada que ha substituït l’acció pel relat, la deliberació per la distracció i l´art de governar per l’art de la posada en escena” (Fernando Vallespín)
Les manifestacions convocades pel PP contra l’amnistia han servit per treure fora el profund malestar que hi havia a la societat espanyola, principalment amb la política catalana, encara que la inquietud i el desassossec amb què es viu la política actual no es pot obviar, de cap de les maneres. La gent està espantada per les guerres, l’economia, l’emigració, el futur que ens ve. De la mateixa manera que per aquesta política acalorada, quan no hostil, que acaba en separació i confrontació i que ni amb els amics no es pot parlar per por d’acabar barallats.
I darrere de tot això, cal assenyalar, una comunicació politicomediàtica, amb tota la seva maquinària propagandística, que tensiona i empeny fins a l’infinit i ens pinta un escenari catastròfic. Un marc ideal per als personatges més estrafolaris, excèntrics i singulars que poblen la política i els mitjans espanyols i internacionals. Amb aquestes circumstàncies, caldrà recórrer, sense cap més remei, al refranyer, quan diu que no hi ha mal que per bé no vingui o que una crisi és una oportunitat de millora.
Des d’aquesta perspectiva pragmàtica i gairebé geopolítica, es podria dir, les manifestacions d’aquests dies poden tenir una funció terapèutica i ens serveixen per visibilitzar les pors i els temors. La victòria electoral del polític argentí Javier Milei és un exemple més de la política que ve i que ja és entre nosaltres. Tot això hauria de ser un incentiu per dur a terme al nostre país, no només un canvi en les formes polítiques, sinó també en les reformes que es necessiten i el tema territorial n’és un, i potser la causa d’inestabilitat més gran del nostre sistema institucional.
Potser ja estem en aquest punt de maduresa política, que no teníem anys enrere, i els senyals d’això cada vegada són més nombrosos. En aquest sentit, em va impressionar gratament poder escoltar dies passats a Bilbao, un debat organitzat pel Col·lectiu machadià Juan de Mairena, en què les diferents posicions dels ponents es van viure de forma molt respectuosa. La coexistència de la pluralitat, sense antagonismes hostils, és clau per a la convivència. Una nova manera d’explicar la política, amb més franquesa i sinceritat, carregada d’empatia i de concòrdia és possible em vaig dir, encara que pugui sonar a utòpic.
Sabem que estem en un món complex on no és fàcil ni dialogar ni pactar. I la realitat pura i dura és que tenim una dreta bel·licosa a més no poder i una esquerra instal·lada en la superioritat moral i cap de les dues és capaç de canviar aquesta situació. El resultat és un relat polític més proper als hooligans, i impotent per sortir d’aquesta relació binària d’amb mi o contra mi, d’amics i enemics, que es va donar en altres èpoques de record infaust.
El que sí que és clar, majoritàriament, és que aquesta confrontació estèril en què estem instal·lats no porta enlloc i només crea intranquil·litat i tristor. Es fa, per tant, més necessari que mai canviar l’agenda política que hem tingut aquests darrers anys. Una agenda política, cal subratllar-ho, dominada i hegemonitzada pel moviment independentista català, ja vingut a menys. Només cal llegir el discurs repetitiu i obsessiu per adonar-se de la seva falta de recorregut. Per tant, o canviem el relat, com es diu ara, els uns i els altres, o els perills per a la convivència seguiran.
Espanya necessita un reset, com diuen alguns, una nova cultura política, una nova ciutadania per afrontar amb garanties els reptes del futur. I per fer-ho possible, com es va fer a la Transició, no estaria malament poder incorporar els pactes a tots, dreta, esquerra i nacionalismes diversos, si volem veritablement un país reconciliat.
Per acabar, aquest país requereix força pedagogia democràtica, més explicacions i persuasió, entre tots, partits, persones, amics, rivals. És l’hora, com han publicat cinc expresidents del socialisme català, de les solucions i les propostes polítiques, ja va passar el temps dels desfogaments. I igual, un discurs il·lusionant, optimista, esperançador, no estaria malament.
