Un reportatge d’impacte publicat dilluns son sobre les penúries dels treballadors de l’Spotify Camp Nou ha servit per posar al descobert que tant la junta de Joan Laporta com Limak estaven al corrent de les males condicions de treball i de retribucions a conseqüència de les pràctiques habituals d’aquest tipus de companyies a l’hora d’acceptar encàrrecs com el del Barça: per complir els costos i els terminis, l’únic camí és el de l’explotació laboral. En el cas de l’estadi blaugrana, a còpia d’utilitzar mà d’obra emigrant, desesperada, sense coneixement dels seus drets ni de l’idioma, sense suport dels sindicats i, la majoria, amb la necessitat de continuar enviant cada mes diners a les famílies al Senegal, el Pakistan, l’Equador i altres països on no hi ha feina ni cobertures o ajudes de l’Estat per a milions de persones que depenen dels 200 o 300 euros que aquests treballadors són capaços d’estalviar mensualment a costa acceptant aquest tipus de feines.
Les empreses subcontractades per Limak s’han especialitzat, lògicament, a triar acuradament aquest perfil de treballador, que no sap llegir ni tan sols, al qual es pressiona a signar un contracte de mínims que igualment no es compleix. El que es denuncia és que a final de mes se’ls han escurat les hores extres, el plus dels dissabtes treballats, que són tots, i el preu de l’hora segons la normativa. La realitat, cosa que explica l’informe d’El Periódico, és la que és per sobre d’aquesta aparent eficiència de Limak perquè no s’han registrat denúncies específiques de sobreexplotació laboral, vagues o protestes. No n’hi ha perquè, senzillament, com a la majoria de les grans i petites obres, aquí i a Turquia, tant Limak com altres superconstructores actuen sota el mateix modus operandi.
I totes, com ara ha fet el Barça, reaccionen amb el negacionisme oficial responent per elevació amb estadístiques sobre altres qüestions que no són l’eix del problema, que és la tolerància amb esclavisme i un abús laboral estandarditzat i normalitzat sobre persones immigrants que són tractades com a ciutadans de tercera per una societat que mira cap a una altra banda sistemàticament.
El pitjor de la reacció de les parts afectades ha estat aquesta previsible actitud extemporània, com si el drama de les obres del Camp Nou no anés amb elles. La junta s’ha desentès i indicat que la plena responsabilitat de les contractacions del personal correspon a Limak, la constructora turca que, en efecte, ha assumit com a guanyadora de la licitació la potestat de subcontractar empreses del sector, a quina més tirana i explotadora amb la mà d’obra primària. És el cercle defensiu perfecte de la perversió: Laporta mira Limak, la constructora als subcontractes i aquests s’agafen al fet que no hi ha denúncies ni inspeccions que hagin detectat més incidències que una tanca massa baixa o un treballador camuflat amb els papers d’un altre.
Només cal un exemple per constatar el grau de supèrbia i d’insensibilitat de la vicepresidenta institucional, Elena Fort, que al final va haver d’intentar justificar Limak en declaracions reduccionistes i exclusives a El Periódico, que precisament havia relatat el cas d’un obrer resident a Manresa, a una casa abandonada sense aigua ni llum, que els dissabtes, a diferència de la resta de la setmana, només pot agafar un tren que arriba a Barcelona mitja hora més tard. El capatàs, quan el treballador li va explicar que els dissabtes no podia arribar aquests 30 minuts abans, li va respondre que l’acomiadaria si no ho feia, i per això va prendre la decisió de dormisquejar en un jardí de les Corts les nits dels divendres. “Si el tren arriba mitja hora tard, potser hi ha un bus anterior. No ho sé. Evidentment és una circumstància. No tenim 2.000 treballadors dormint al carrer, cosa que significa que les coses funcionen”, ha estat la patètica i antipàtica resposta de qui tampoc ha sabut explicar la raó de per què, després convocat els socis a una reunió informativa de l’Espai Barça per al dia 27 de la setmana que ve, la sessió ha estat sobtadament cancel·lada després de la publicació dels horrors laborals associats a Laporta i Limak.
Quan el periodista, Francisco Cabezas, li pregunta si 1.000 euros al mes per treballar 56 hores a la setmana són condicions justes, la resposta encara és més infame: “S’ajusten conveni”. Ha dit això sense entrar, com ha revelat la investigació, en el fet que a l’hora de la veritat les nòmines estan sent manipulades camuflant l’impagament regular de les hores extra.
Encara són pitjors les consignes de l’àrea de comunicació imposades als seus mitjans, tuiters i youtubers a la seva nòmina ideològica, com en el cas denigrant d’Adrián Sánchez, personatge que avorreix el món amb el laportisme més barroer al qual hi afegeix la indignant força de la ignorància. El presentador d’un espai anomenat Más que Pelotas va arribar a referir-se a l’informe d’El Periódico, diverses vegades, com a publireportatge, posant-se en ridícul a ell mateix i a la professió, i posant en evidència que o no sap res de periodisme -probable- o només intenta cobrir la junta de Laporta des de la mateixa essència del seu programa que és dir el que calgui, el que li ordenin, a canvi de no se sap què. Torbadora i humiliant demostració de servilisme rematada amb una reflexió encara més lamentable i analfabeta. Segons ell, la informació d’El Periódico és la reacció infantil d’aquest mitjà perquè Limak no hi va convidar cap periodista seu a Istanbul a un viatge de cinc estrelles fa un parell de setmanes. Impossible tocar fons de manera més ridícula. Encara més que la vicepresidenta.
