Si no es produeix un canvi dràstic en el plantejament, les actuacions i l’enfocament de les obres, pesarà l’ombra de l’esclavisme, l’abús laboral i la sobreexplotació de milers d’emigrants sobre la reconstrucció de l’Spotify Camp Nou iniciada aquest estiu a càrrec de la constructora Limak. Les pèssimes condicions dels treballadors que ja fa uns quants mesos treballem en les tasques de demolició han estat detalladament revelades en un ampli reportatge publicat per El Periódico com a resultat de mesos d’investigació i d’entrevistes amb els afectats, la majoria dels quals no s’atreveix a identificar-se per por de perdre el precari lloc de treball ni tampoc, per descomptat, a denunciar la pressió a què estan sotmesos, subjectes a horaris fora de la normativa i l’obligació de realitzar desenes d’hores extres al cap del mes que no són retribuïdes.
L’informe periodístic no reflecteix cap irregularitat o despotisme a l’àmbit d’aquest sector tan problemàtic com ho és el de la construcció, que no se sospités o que no formi part de la majoria de les grans obres sota contractes que les grans empreses accepten complir en temps i cost a canvi d’emprar mà d’obra desesperada i sense capacitat d’exigir els seus drets o de refugiar-se a l’aparell sindical per evitar aquest tipus de situacions.
La directiva de Joan Laporta, com es recull a l’article, s’ha afanyat a desentendre’s de qualsevol responsabilitat sobre la base que no hi ha cap vinculació contractual amb els treballadors de l’últim esglaó a la piràmide de l’estructura de gestió de l’Espai Barça. És un assumpte que depèn directament de Limak, ha estat la resposta de la junta blaugrana a una situació previsible no només perquè la constructora turca ja ha estat constantment assenyalada per aquest tipus de mala praxi laboral al seu país. La contractació d’emigrants que a penes saben llegir ni escriure, amenaçats de perdre els seus papers i quedar-se sense el seu lloc de treball a la menor queixa és el pa de cada dia al sector, un escenari especialment agreujat quan es tracta de projectes mastodòntics com a aquest cas la reedificació d’un gran estadi.
Per part de Laporta i de la seva junta és una postura que no canviarà perquè Limak ha estat, des del principi, una aposta personal del president, convençut que anant de la mà d’aquesta constructora, encara que amb menys o cap aval internacional, el club aconseguia el doble propòsit d’escurçar els terminis de finalització de les obres i emprendre-les amb una inversió més econòmica.
Després de cinc mesos d’actuacions per part de Limak el resultat aparentment eficient de l’enderrocament i la desconstrucció de la Tercera Graderia i de l’entorn de l’estadi, no s’ha pogut harmonitzar amb la imatge d’un tracte correcte, ajustat a la llei i exemplar a favor dels treballadors que, com ha quedat demostrat, pateixen les conseqüències d’aquest estalvi en temps i diners dels quals en presumeixen Laporta i Limak.
La constructora també sosté que fins ara no hi ha hagut denúncies que puguin acreditar aquest malestar entre la mà d’obra menys qualificada que és majoria a la nòmina també subcontractada per Limak amb empreses especialitzades en el control i l’explotació d’aquest perfil de treballador. El que ha explicat El Periódico, tot i això, sobre la base dels testimonis recollits, és diferent. Per a ells, es tracta de “treballar més de deu hores cada dia, de dilluns a dissabte, doblegant l’esquena per retirar runes pesades, desmuntant estructures metàl·liques des de diversos metres d’altura i tot això sota calor de l’estiu i aquesta tardor inusualment tòrrida”. I això “a canvi d’un salari en molts casos de poc més de 1.000 euros al mes, per sota del conveni de la construcció i amb un preu hora que els surt per sota del sou mínim. Aquestes són les condicions laborals abusives en què opera una part important dels treballadors que estan participant en la primera fase de la construcció del nou Camp Nou. Una “explotació laboral” segons denuncien desenes de testimonis que ha pogut recopilar El Periódico després d’iniciar una investigació fa cinc mesos, el juny passat, quan van començar les obres”.
Aquest resum es completa amb nombroses dades de les nòmines irregulars acceptades resignadament i per força per centenars de treballadors, que seran milers d’aquí poc quan es posi en marxa la urgent necessitat d’aixecar la nova Tercera Graderia de l’estadi. “Tots som immigrants que no portem gaire temps aquí: no sabem llegir ni escriure, ni com funciona la llei. Per això ens enganyen i s’aprofiten de nosaltres. Em sento com un esclau, que no tinc cap dret. S’aprofiten de tu i tu no hi pots fer res perquè necessites la feina. Ells saben que això que fan és il·legal, ens roben les hores per quedar-se ells amb els diners”, comenten en aquest article els obrers als quals se’ls va prometre cobrar vuit euros l’hora per 10 hores al dia, empleats majoritàriament marroquins, pakistanesos, bolivians, senegalesos i estrangers de procedència de països on la vida és molt precària.
Solrigol S.L, Rinko Instal·lacions S.L. i Deinoa S.L. o Servicon Terrassa S.L. són algunes de les empreses contractadores, algunes de les quals sí que els van deixar ben clar que ja cobrarien un sou de 6,5 euros l’hora, “una xifra directament per sota del salari mínim interprofessional, que fixa un sou de 7,82 euros l’hora. Segons les cinc de les nòmines de cinc treballadors de cinc empreses diferents que ha pogut demanar aquest mitjà, les companyies els paguen habitualment uns 400 euros bruts menys al mes del que estipula el conveni”.
Un altre aspecte destacat que aborda el reportatge fa referència als horaris. “La prolongació de jornada –es relata– està sent una pràctica habitual entre els subcontractes del Camp Nou, que, juntament amb les hores extres no pagades, podria incórrer en un frau davant de l’autoritat laboral. Segons diferents testimonis recollits, una jornada ordinària d’un empleat rondaria les 10 hores al dia, quan legalment no n’hauria de superar les nou. Cada setmana treballen 56 hores, quan legalment la setmana laboral no pot superar, de manera habitual, les 40 hores. En aquest còmput entra la feina en dissabtes, una pràctica usual i rutinària que expliquen els empleats consultats i que està explícitament vetada al conveni col·lectiu de la construcció a la província de Barcelona”.
Aquest impactant document periodístic contrasta amb l’edulcorada visió de Limak oferta pels diferents mitjans catalans que la setmana passada han dedicat rius de tinta a les seves excel·lències empresarials i constructives tal com les han explicat als periodistes convidats a visitar la seu de Limak a Istanbul uns dies enrere. La notícia, pel que es veu, no era tan lluny.
No és la millor imatge per al Barça que la gran obra patrimonial de la seva història arrenqui embolicada en aquesta polèmica tan semblant, per no dir calcada, a la dels estadis del Mundial de Qatar. En aquest cas, però, a sòl europeu, on teòricament es respecten els drets fonamentals i els laborals, i sota el paraigua d’un club que fins a l’arribada de Laporta havia fet bandera dels seus valors, universals i irreprotxables.
