Llegeixo, no sense decepció, les següents paraules de l’escriptor Antonio Muñoz Molina, aparegudes en un article seu publicat recentment a El País (En un paisaje de murallas, 14 d’octubre): “(…) una part considerable de l’esquerra internacional, encallada a la fidelitat als seus propis estereotips i maniqueismes, tan enfervorida en la defensa de la causa palestina que confon de vegades terroristes sanguinaris amb lluitadors per la llibertat, i sent tanta compassió per les víctimes de les agressions d’Israel que ja no li en queda cap per les altres víctimes israelianes que no són menys innocents”. I hi afegeix, a continuació: “la dreta pateix una miopia inversa”, sense més explicacions.
L’observació és injusta, pel que fa a l’esquerra. Tot gremi, temps i lloc té els seus sectaris, i l’esquerra no és una excepció. Però només aquesta, de moment, reivindica per al conflicte palestino-israelià el valor d’un factor que és capital per a un periodista i que hauria de ser-ho per a tota persona que, parafrasejant Ortega y Gasset, “li interessi no tant jutjar com entendre”: el context. La dreta (des d’Ayuso a Pilar Rahola), la Unió Europea i una part considerable de la premsa jutgen el salvatge atac de Hamàs com un esdeveniment totalment aïllat, sense passat, sense connexions, sense mencionar el tortuós camí que ha portat fins a ell. Una versió dels fets, per tant, ferotgement maniquea, en la mesura que ens furta els matisos, els detalls: Senzillament hi ha hagut una agressió terrorista i l’estat d’Israel té el dret a defensar-se. Punt.
Pobre servei a la comprensió cabal i objectiva dels fets. I comprendre cabalment i objectiva no significa justificar la violència, que és el parany pervers que els enemics del context utilitzen per a desacreditar els qui sí el reivindiquem. Aquests dies ha aparegut al digital Público un article signat per l’escriptor, assagista i filòsof Santiago Alba Rico, on afirma: “M’irrita molt que la hipocresia em dicti, sota pena d’ostracisme, què he de condemnar i què no”. És la mateixa hipocresia que omet que va ser el mateix Israel el que va facilitar, als anys 80, el creixement de Hamàs, per no haver de negociar amb Iàssir Arafat. La que oculta, com denuncia el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres (avui literalment linxat per Israel), que els atacs de Hamàs “no ocorren en el buit” sinó que es produeixen després de “56 anys d’ocupació asfixiant del poble palestí”. Una ocupació, per cert, que ha provocat, en paraules de Juan Manuel de Prada al seu magnífic article Palestina, publicat a l’ABC, “una hecatombe silenciosa”, sobre la que “la premsa sistèmica calla malignament”: “Només aquest any” -assenyala- “abans que Hamàs llencés aquest desesperat atac, l’exèrcit israelià havia assassinat més de 250 palestins, molts d’ells nens i dones indefenses”. La que calla, en fi, davant el fet que, com explica Alba Rico, “els palestins ho han intentat tot a les últimes dècades, fins i tot convertir-se en les víctimes ideals, entregant més territori a Oslo, pactant la seguretat interior de l’Autoritat Palestina, buscant formes alternatives, pacífiques i fins i tot pacifistes, de resistència. Res no ha servit”. Cessions contínues que sempre han obtingut la mateixa resposta: nous assentaments il·legals de colons jueus fanatitzats, noves annexions, nous bombardejos i nous murs de separació.
Realment no és la millor estratègia si vols arribar a una coexistència pacífica amb el teu adversari. Però és que Israel no desitja un enteniment, sinó posar contra les cordes l’enemic fins a tal punt que, al final, la pura desesperació en constatar com les cessions no serveixen, com la legalitat internacional no serveix (què ha estat de les Resolucions de l’ONU incomplertes per l’estat hebreu?), com fins els mateixos governs àrabs no serveixen (ja que estan abandonant a la seva sort els seus germans de fe), porti els palestins a un dilema tràgic: o la seva anul·lació total com a poble, o el més abjecte i bàrbar terrorisme.
Doncs bé: ha succeït això últim. Hamàs ha entrat a Israel i ha comès una atroç matança de civils. Sense aquest molest obstacle anomenat “context”, l’estat hebreu queda ara eximit de tota responsabilitat, de tot escrúpol moral, amb les mans lliures per perpretar a Gaza un veritable genocidi, que és el que ja està succeint amb comptagotes, a l’espera de l’hecatombe final. Ja ho ha dit el mateix ministre de Defensa israelià, Yohav Gallant: “No hi haurà electricitat, no hi haurà menjar, no hi haurà combustible. Res hi entrarà i res en sortirà. Estem lluitant contra animals i actuarem en conseqüència”. Un bloqueig criminal al que seguirà la més absoluta aniquilació militar.
I ara, sense hipocresies, contestin a aquesta pregunta: si el que va fer Hamàs és terrorisme, al que està fent Israel… quin nom li donem?
