Sala-i-Martin obté un ‘cum laude’ en ridícul per l’operació Barça Media

Només és qüestió de temps que, per desgràcia per al Barça, l’arrogància i la supèrbia de personatges com Xavier Sala-i-Martin no només el posin a ell mateix en ridícul, sinó que agreugin l’estat de precarietat i ruïna en què es troba el club. El que va ser al seu dia president de la comissió econòmica (2004-2008) i més tard directiu (tresorer) durant la primera presidència de Joan Laporta, considerat juntament amb Joan Olivé el responsable directe de tancar l’exercici 2009-10 amb 84 milions de pèrdues, es pot felicitar del tuït signat fa poc més de dos mesos amb motiu de les grans operacions de finançament filtrades pel seu company, amic i president Joan Laporta.

“La mare de totes les palanques…”, va deixar anar amb la seva habitual presumpció i fanfarroneria per fer callar així, amb contundència, totes aquelles boques maleficents que temien la reproducció de greus problemes per a la inscripció de jugadors, exactament igual que els dos estius anteriors de la segona era Laporta.

En aquell moment començava a visualitzar-se que la venda de Barça Studios a Socios.com i Orpheus Media no havia estat res més que un altre truc financer amb la finalitat exclusiva d’eludir la manca d’ingressos i entabanar LaLiga, els auditors i els socis. Sala-i-Martin, per il·lús, per còmplice o directament per ignorant, va seguir-li el joc a Laporta en aquest context generalitzat de seguidisme, sumant-se al mateix entusiasme de la premsa, de la seva fidel legió d’influenciadors i laportistes a les xarxes blaugrana i, per elevació , dels socis i del barcelonisme urbi et orbi.

El comentari en qüestió, tirat per Sala-i-Martin amb la petulància de qui se sent més enginyós i prestigiós que ningú per la seva condició de professor i signant de llibres en matèria econòmica, va arribar a ressonar a l’entorn laportista com una bomba atòmica de likes i de reproduccions capaç d’esclafar i acabar d’una vegada per totes amb la maledicència i els dubtes respecte dels problemes financers de Laporta per completar la plantilla.

Les dues oportunitats de negoci que manejava Laporta projectaven un futur mai vist. D’una banda, la premsa va ser engalipada des del club donant per fet que el president i un petit seguici de directius havien viatjat a Qatar per segellar un acord multimilionari per vendre franquícies del Barça per tot l’Orient Mitjà. La claca va celebrar aquella idea original com una altra jugada mestra, quan en realitat els interessos del viatge eren més aviat privats, sense tenir en compte que qualsevol fortuna mitjana de la zona podria comprar el FC Barcelona sense despentinar-se i sense fer un gran esforç econòmic. Per què, doncs, pagar un dineral per un equip franquícia o una mena de filial?

D’altra banda, sí que va tenir més recorregut mediàtic l’ocurrència de treure a borsa Barça Media, societat creada per intentar capitalitzar els continguts, la videoteca i l’herència de Barça TV, juntament amb els actius digitals d’última generació com Web3, Fan Tokens i NFT, que, segons es va anunciar en un comunicat oficial, sortirien a l’índex Nasdaq amb un valor inicial de 900 milions de dòlars a partir del desembre.

S’han escrit rius de tinta i s’han ocupat enormes espais a les xarxes sobre les lloances i l’enginy d’una iniciativa que, estranyament, no se li havia acudit a cap altre club esportiu del planeta. Això sí, a còpia de registrar-la a Països Baixos i embolicar-la com a SPAC -una societat buida d’actius i d’un propòsit comercial definit, creada amb l’únic propòsit de servir una altra empresa- amb seu en un paradís fiscal com les Illes Caiman. Un invent que ja ha passat de moda per inútil i arriscat, consistent a utilitzar una societat ja inscrita al Nasdaq en espera d’una societat amb presses per començar a cotitzar.

No han transcorregut ni tres mesos des d’aquella explosió d’entusiasme a la trista realitat d’avui de la pràctica confirmació del seu enterrament i sepultura perquè, com la mateixa matriu original de la societat, Barça Studios, no és capaç d’atreure el menor interès dels inversors.

Ni han arribat els diners promesos de Libero ni de Nipa, que ha cobrat diversos milions per la gestió (riures) ni la societat Mountain and Co, que li donaria sortida en borsa a aquesta SPAC sota la divisa de Barça Media, en dona cap esperança de desenvolupament, amb el risc afegit que si aquest dimarts no arriba aquesta injecció de capital promès per Libero Football Finance Ag, el Barça s’arrisca a indemnitzacions enormes en el futur. Com està plantejat el negoci, i en cas que finalment Barça Media sortís a cotitzar i abaixés el seu valor inicial, Mountain and Co tindria dret a recuperar aquest diferencial, una possibilitat massa sovint a les SPAC.

Així de clar ho explica La Vanguardia en anàlisi de Manel Pérez: “Utilitzar aquest instrument accelera el desembarcament al mercat, amb menys controls previs, entre ells els de la valoració, que queda en mans exclusives dels socis que participen en l’operació, és a dir Mountain, el Barça i la resta de socis (…) Però, res no està assegurat, excepte per als inversors de Mountain, que tenen mecanismes de garantia i de recompra si les accions cauen per sota del preu de sortida a borsa, cosa que passa en un bon nombre de les operacions amb una SPAC. I que obligaria el club que aflorés abundants pèrdues”.

Laporta ja havia demanat un ajornament formal fins al març del 2024 en previsió que, en efecte, es materialitzés aquesta prevista marxa enrere de Libero en un altre episodi que, seqüència a seqüència, repeteix l’estructura de la falsa venda de Barça Studios l’agost del 2022. Amb la diferència que aquesta vegada, en tractar-se d’una reposició de fons que ja deurien haver-se aprovisionat fa mesos, LaLiga no es va creure aquest altre conte de Laporta que al final va haver d’avalar, entre ell i la seva junta, la part proporcional utilitzable per inscriure jugadors a l’últim moment.

La que seria la mare de totes les palanques ha estat un altre grotesc pas en fals de Laporta i de qui, com Xavier Sala-i-Martin -també soci/còmplice/enterrador en la desaparició del Reus-, va cantar al món una operació fictícia i cada vegada amb més aspecte de ser un altre muntatge de la mateixa banda. El professor Sala-i-Martin ha tret aquesta vegada un cum laude en ridícul, se suposa que per posar el seu prestigi i la seva reputació acadèmica, més que dubtoses en l’àmbit barcelonista, a disposició d’un altre invent de Laporta. Si és que de veritat va fer el tuit convençut de l’èxit de l’operació, aleshores ja caldria recelar seriosament d’aquesta notorietat que se li atribueix com a economista.