L’1 d’octubre blaugrana continua sent un ‘conte’ per a Carles Vilarrubí

L'exvicepresident, que va dimitir aquell dia perquè el Barça no va exercir la unilateralitat, encara defensa que haver perdut la Lliga i la Copa, a més de fortes sancions, hauria estat el correcte

Carles Vilarrubí

Carles Vilarrubí, que va ser vicepresident institucional del FC Barcelona entre el 2010 i el 2017, hauria preferit perdre la Lliga i la Copa de la temporada 2017-18 a canvi que el Barça hagués estat l’única institució de Catalunya a manifestar-se frontalment contra la prohibició del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 mentre la resta vivia aquella estranya jornada que avui, amb la perspectiva del temps, continua sent confusa, intranscendent del tot a l’efecte de l’autodeterminació i carregada de misteris encara per resoldre.

En cas que s’hagués negat unilateralment a jugar contra Las Palmas, a més d’haver arruïnat la temporada blaugrana, els jugadors de més pes internacional a la plantilla haurien pogut cancel·lar els seus contractes i abandonar el Camp Nou l’endemà, conscients que, a més, LaLiga, la RFEF, la UEFA i la FIFA haurien adoptat immediatament mesures de suspensió i d’expulsió contra l’entitat barcelonista. El Barça hauria entrat en una deriva de conseqüències incalculables per al seu futur sense que aquesta ficció d’una postura extrema, desafiant i patriòtica hagués alterat substancialment el desenllaç d’aquell 1-O ni tampoc els esdeveniments i les incidències socials, judicials, polítiques i ciutadanes viscudes posteriorment.

Sembla prou clar que la confusió del mateix Govern del moment i la insuficiència de l’aparell sobiranista per implementar el resultat del referèndum van ser els factors que, en un horitzó de desesperació, van forçar el fet de recórrer a la poderosa caixa de ressonància internacional del Barça per amplificar la reivindicació independentista de Catalunya i la repressió espanyola d’aquell dia.

Amb motiu de l’aniversari de l’1-O, Vilarrubí va passar per RAC1 i va trencar aquest decorós silenci sobre la seva pròpia situació judicial i va intentar recuperar el paper d’heroi del sobiranisme blaugrana a l’interí d’una junta, presidida aleshores per Josep Maria Bartomeu, dominada aquell dia pel discurs independentista del moment i la inequívoca voluntat del seu vicepresident institucional de sacrificar la institució a favor dels seus interessos.

A banda del fet que no hi ha cap imatge seva trepitjant el carrer -o sigui, manifestant-se o defensant un col·legi electoral aquell dia, ja que Vilarrubí representa la més elitista i refinada cara del sobiranisme-, va tornar a lamentar que el vestidor contradigués el criteri de la junta de no jugar el partit contra Las Palmas en senyal de protesta per la repressió policial i política. “Em costa imaginar altres clubs o presidents en què pugui passar això. Hi ha una jerarquia lògica: la Junta pren una decisió i tothom l’ha d’assumir”, va dir, admetent que tot va canviar quan Josep Maria Bartomeu i el vicepresident esportiu, Jordi Mestre, van baixar al vestidor a comunicar-ho. Allà, el president blaugrana va canviar d’opinió, ha dit, encara que “també al vestidor hi havia veus dissonants, no hi havia unanimitat”.

Al seu relat, Vilarrubí va afegir que “veníem d’un cicle en què el Barça s’havia posicionat políticament. El club era un reflex de què passava a Catalunya, no es podia mantenir al marge”. Va ser, més que una entrevista, una mena de disc sol·licitat pel mateix Vilarrubí, que es va desenvolupar en un to amable, orfe de preguntes que haurien pogut incomodar-lo, com quins directius estaven darrere d’aquell parany ordit des del Govern de la Generalitat, per Carles Puigdemont en persona, prometent-li a Bartomeu que rebria una notificació de Mossos d’Esquadra requerint la suspensió del partit per motius de seguretat ciutadana.

Bartomeu no es va creure la paraula donada de Puigdemont, que li demanava anunciar primer la negativa del Barça jugar sota la promesa que tramitar immediatament la notificació de Mossos. Semblava evident, en qualsevol cas, la necessitat d’activar la suspensió del partit, urgent i lògica, davant de la possibilitat que unes 80.000 persones, només comptant els potencials espectadors, es poguessin concentrar al Camp Nou i als seus voltants en una atmosfera social crispada i marcada per l’efecte les càrregues policials.

L’espera, més enllà que el vestidor va celebrar un debat intern en què es van posar en evidència postures enfrontades a favor i en contra de jugar sense l’ajornament preceptiu ordenat per la policia autonòmica, es va tornar tensa i insofrible, amb Vilarrubí exigint publicar el comunicat de la suspensió unilateral i pressionant la resta de la junta.

Bartomeu no va dubtar i es va mantenir ferm en la postura d’esperar l’ordre de Mossos, que mai no arribaria per la senzilla raó que Puigdemont, amb Vilarrubí infiltrat a la directiva, tampoc no va tenir mai la menor intenció d’enviar-la, com sí que va fer, en canvi, amb el Nàstic, enviant una ordre escrita i signada per les autoritats policials decretant la suspensió del seu partit.

Vilarrubí, en el seu intent per forçar una narrativa a la seva mida, es va referir al fet que un representant de la plantilla, Gerard Piqué, va pujar a la llotja a mostrar la seva conformitat amb trencar la baralla i subscriure aquesta negativa a jugar. “Va venir a parlar amb nosaltres un dels capitans”, va dir, ignorant que en aquell moment Piqué no ostentava cap capitania i que, per tant, la seva paraula o opinió no representava en cap cas el vestidor.

En conseqüència, el retret i la crítica de Vilarrubí al president i la resta de la junta, així com al poder dels jugadors, no s’ajusta al seu paper en un escenari on sempre es va aprovar basar la suspensió en la recomanació per escrit de Mossos d’Esquadra, ja que aquesta era l’única manera de protegir l’entitat de la sanció inevitable i sanguinària que li hauria caigut de tots els estaments esportius, a més de la pèrdua del partit i d’almenys sis punts més com a mal menor.

A Vilarrubí, és clar, aquestes conseqüències li eren igual. El que de veritat el va irritar va ser el seu estrepitós fracàs a l’hora de controlar la junta d’acord amb la seva voluntat personal, seguint les instruccions polítiques de la plaça de Sant Jaume. Com tampoc va aconseguir que la resta de la junta corroborés la unilateralitat que ell havia proposat amb tal afany i fúria, al final del dia no li va quedar cap altre remei de dimitir en un gest que només va secundar un altre directiu, Jordi Monés.

La decisió final va ser, com ja se sap, la celebració del partit a porta tancada, com aconsellava la seguretat i el sentit comú, impedint així concentracions a l’estadi i al seu entorn. El Barça va perdre dos directius contra la possibilitat de perdre la Lliga, la Copa i una inhabilitació per jugar la Champions, a més d’una crisi social posterior entre els mateixos barcelonistes en vista que, després de tot, el referèndum de l’1-O del 2017 no va servir per avançar tant com prometia el sobiranisme en un error de càlcul que el club blaugrana també li va poder costar molt car.

(Visited 230 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari