Dimarts passat, 45 anys després, el republicà Gabriel Rufián va parlar en català al Congrés dels Diputats, i no va passar res; ni li van cridar l’atenció, ni li van retirar la paraula, ni el van expulsar de l’hemicicle. Tampoc es va obrir el terra de la Cambra baixa. Abans, el socialista Ramón Besteiro ho havia fet en gallec; després, l’euskalduna Mertxe Aizpurua ho va fer en euskera. Posteriorment, altres polítics van parlar en castellà, català, euskera i gallec, sense problemes. Al·leluia.
Per fi. Hem trigat molt, massa, a fer-ho possible. Veient-los parlar català, euskera, gallec, em va venir al record la imatge de l’en altre temps president del Congrés, Jesús Posadas (PP), expulsant Joan Tardà (ERC) del faristol per obstinar-se a parlar la seva llengua després dels pertinents tres advertiments. Una contumàcia, la d’en Tardà amb el català, que va merèixer el reconeixent de Rufián deu anys després.
Tardà, murri i gat vell, va fer servir llavors una argúcia per mirar d’expressar en la llengua de Rodoreda, concretament ho va expressar així (inicialment en la de Cervantes): “Ahir un tribunal va dictar a Catalunya que un sol alumne que demani el canvi de llengua al castellà obliga a canviar d’idioma a l’aula sencera. La majoria del PP sempre ha sostingut que el que val a Catalunya val per a tota Espanya. En lògic paral·lelisme i en justa correspondència, entenem que un sol diputat que exigeixi un canvi de llengua al català, obliga també a canviar d’idioma a la cambra sencera, així que, amb la vènia, vaig a parlar en català”. I dit això, va començar a expressar-se en català, si bé Posadas el va tallar quan només havia dit: “Avui fa vint anys…”.
Deu anys després, la presidenta del Congrés Francina Armengol va permetre que un deixeble de Tardà, Rufián, pogués expressar-se plenament en català, i no va passar res. Bé, sí que va passar, que les dretes, especialment les més extremes, van estremir-se en els seus escons. Però, el cert és que no es trencarà Espanya per unes orelleres; lluny del cataclisme que alguns vaticinen, el pluralisme lingüístic tendeix a enriquir les societats. Deia Carlemany, “tenir un altre idioma és posseir una segona ànima”.
