El sobrevingut 50è aniversari del debut de Johan Cruyff amb la samarreta del FC Barcelona ha posat sobre la taula, encara que de manera subtil, gairebé imperceptible, la possibilitat d’avaluar el fràgil estat de salut i força de l’anomenat cruyffisme, un terme encunyat per l’oposició a Josep Lluís Núñez des de principis dels anys noranta i del qual en va fer bandera Joan Laporta -també de la figura del mateix Cruyff-, encara que, això sí, només quan li va convenir als seus plans per ser president el 2003 per primera vegada i posteriorment amb la finalitat de mantenir el seu estatus i posició de domini ideològic a l’entorn blaugrana.
No és casual que, per exemple, aquesta efemèride, coincidint amb el dia 5 de setembre, hagi passat pràcticament desapercebuda en l’àmbit oficial, reduïda a una nota publicada al web del FC Barcelona de 12 línies, amb prou feines 833 caràcters, i un breu titular: ‘Cinquanta anys del debut de Johan Cruyff’, acompanyat d’unes poques fotografies en blanc i negre del seu debut al Camp Nou.
La raó d’aquesta discreció institucional, descarada i intencionadament imposada amb el propòsit d’amagar-lo, així com el no menys sospitós i deliberat silenci i amagatall del mateix Joan Laporta, respon a la senzilla raó que Johan Cruyff no és tan estimat entre els socis i els barcelonistes com es pot pensar. Més aviat és una figura que, encara que respectada i admirada com a jugador per la Lliga de 1973-74 (0-5 al Bernabéu inclòs) i com a entrenador dels millors anys del Dream Team, continua generant, en canvi, el lògic recel i sobretot una sensació d’indiferència majoritària respecte de la seva rellevància i identitat a la història del Barça més enllà del seu rol estrictament esportiu. Com a tòtem de l’entorn mai ha estat ben considerat precisament per la seva identificació a favor d’un ‘isme’ i en contra d’un altre.
Cruyff no és, per dir-ho així de clar, un personatge popular que arrossega les masses barcelonistes. Tan conscient d’això n’era Joan Laporta que durant les eleccions del 2003 no va fer una sola al·lusió a Cruyff al llarg de la campanya, molt menys avançant, més aviat al contrari, el destacat paper que tindria en el futur des del primer minut del seu mandat. Precisament, el que va fer Laporta abans de presentar-se com a candidat a succeir Joan Gaspart, aprofitant que havia triturat i arruïnat en dues temporades el llegat i la bonança econòmica identitàries del nuñisme, va ser una rentada d’imatge cruyffista, dissolent l’Elefant Blau i esborrant qualsevol vincle o relació que el pogués relacionar amb Johan, a qui havia recorregut com a arma letal contra Núñez. Laporta el va utilitzar, després del seu traumàtic acomiadament, com el gran símbol de l’oposició al president que va governar durant vint-i-dos anys el club malgrat els reiterats intents colpistes des de la plaça de Sant Jaume, utilitzant en contra seu el poderós aparell de Convergència Democràtica de Catalunya, el mateix Govern de Jordi Pujol i l’especial tírria de la seva dona Marta Ferrussola i dels seus fills, laportistes fins a la medul·la.
Aquell va ser un dels seus millors trucs, ocultar Cruyff i buscar aquesta aliança amb Sandro Rosell per atreure el vot que tant necessitava certs sectors lligats a la petita i mitjana empresa catalana que sens dubte s’identificaven més amb l’èxit empresarial de Núñez i la nova cultura patrimonial blaugrana, tot recelant d’un advocat com Laporta que fins dos anys abans, fins que va fer caure Núñez, s’havia convertit en el seu pitjor enemic.
L’endemà de guanyar les eleccions, Laporta va ensenyar les seves veritables cartes, va pactar amb Gaspar aixecar les catifes, encara que per amagar sota totes la molta brossa que generaria ell mateix, va posar de secretari tècnic i d’entrenador a qui va dir Cruyff, va formalitzar contractes inexplicables amb persones i empreses de l’entorn de Johan i a més va incrementar un 40% històric el preu dels abonaments.
Decisions que, com és sabut, van generar les primeres i agres discrepàncies amb el vicepresident primer, Sandro Rosell, que es va negar en rodó a acceptar la imposició de Cruyff de fitxar Aimar, Albelda i Ayala del València. Rosell va apostar per portar Rafa Márquez i Ronaldinho.
La resta de la història és força coneguda, al Barça de Laporta es feia el que deia Cruyff i el seu poderós entorn, inclosos la mateixa TV3 y Jaume Roures, advocat de Johan per a tot, i el potent protectorat pujolista que mai no l’abandonat. Laporta va arribar a nomenar Cruyff president d’honor del FC Barcelona, reconeixement no previst ni articulat als estatuts, en una cerimònia que es va haver de celebrar a la intimitat de la junta i amb els accessos a l’estadi vigilats per evitar les manifestacions d’alguns socis que encara consideraven Johan un holandès dominat per la insaciable necessitat de guanyar diners a costa del seu simbolisme barcelonista.
Especialment crítics eren els socis, cada vegada menys per raons d’edat, que recordaven la seva etapa com a jugador, realment pobre i decebedor més enllà de la Lliga del 74 i que, com a entrenador, el van voler fer fora després dels dos primers anys. Els mateixos socis que, després dels èxits del Dream Team i de la primera Copa d’Europa, també li recriminessin el pols amb Núñez perquè pretenia disposar de la clau de la caixa.
A les últimes eleccions, de nou, Laporta amb prou feines es va referir a Johan més que col·lateralment, ja que va ser la junta de Josep Maria Bartomeu la que va enterrar Cruyff “en pau amb el club de la seva vida”, com va afirmar el seu fill Jordi, i en harmonia amb tota la família i la seva Fundació, de la qual, per cert, Laporta ha estat i és patró juntament amb Jaume Roures.
No va ser tampoc una candidatura cruyffista, més aviat força allunyada per no avivar aquest ressentiment social latent, encara que per raons òbvies i per la seva relació estreta amb la vídua de Johan va haver d’incorporar Jordi Cruyff a l’staff tècnic. El fill no va ser un col·laborador dòcil ni submís, sinó algú que ha discrepat d’algunes, força més del que sembla, decisions de Laporta. Tot i això, sempre dominat pel seu proverbial sentit de la prudència i de la discreció, Jordi Cuyff va triar marxar en silenci i prestant un últim servei al president com va ser lliurar al Museu la samarreta blanca amb la qual el seu pare va jugar un dia un partit amb el Barça. Laporta li ho va demanar expressament per al llançament publicitari de la segona equipació d’enguany en el marc d’aquesta enganyifa orquestrada des de la junta per justificar la segona samarreta d’aquesta temporada, se suposa que com una forma d’homenatge a Johan.
En marxar Jordi, la reacció institucional ha estat la d’un refredament, una mena de marxa enrere perquè, no s’ha d’oblidar, el cruyffisme és un moviment barcelonista que des de sempre s’ha identificat amb una determinada elit, aquesta oligarquia on militen Jaume Roures, Josep Guardiola, el mateix Laporta i un lobby barcelonista de premsa que també defensa i justifica cegament tot el que deia o decidia Cruyff al seu moment i ara fa el mateix amb els qui filosofen i prediquen en nom seu. La seva figura es va fer servir, amb falsedats i manipulació, especialment per a blanquejar amb un relat sobre el joc, l’estil i la doctrina futbolística, un assalt descarat des de la plaça Sant Jaume per fer fora Núñez i poder controlar el Barça, la primera institució social de Catalunya que havia escapat a l’insaciable set de poder de l’entorn convergent i pujolista.
No existeix, en canvi, cap col·lectiu cruyffista de base, ni tan sols integrat per penyistes, una classe social, per cert, condemnada a desintegrar-se per manca de lideratge i per la tendència natural de la junta, tan poc sensible a les necessitats d’acollida, malgrat el tractat signat amb ACNUR.
Comparat amb els afalagaments oferts per la junta de Bartomeu, que va aixecar un estadi en honor seu després de la seva mort, que va ampliar generosament la col·laboració econòmica amb la Cruyff Foundation i va permetre comercialitzar els productes llicenciats amb la marca Cruyff. Laporta s’ha quedat curt.
