Pensava que la maleïa pandèmia hauria servit, si més no, per valorar aspectes com l’espai vital de cadascú. Diuen que la distància personal, la que ens donem tots plegats en relacions més o menys amistoses, és d’uns 46 centímetres -l’allargada d’un braç…-, i l’íntima, la que només regalem a uns pocs privilegiats, voreja els 15. Durant la pandèmia vam eixamplar les distàncies i després, quan xocàvem els punys per saludar-nos, semblava que havíem après a no ser tan invasius, a no fer-nos petons tret que les dues persones s’hi avinguin. Tot i el rebrot estiuenc, que ens recorda que res ha acabat, els humans hem tornat als vells costums, els que vulneren el preuat espai vital de cadascú.
Recordava l’altre dia el mític petó robat de Times Square, el del mariner a una infermera per celebrar el final de la Segona Guerra Mundial. Durant dècades, aquell petó, que celebrava la derrota de l’Alemanya nazi, es va convertir en una icona, fins i tot romàntica. Les coses van anar més o menys així: era el 14 d’agost de 1945, el marí George Mendonsa es trobava en un bar amb la seva parella, Rita Petry, amb qui anys després es casaria; va beure i va sortir a caminar per Times Square, on es va anunciar la notícia sobre la rendició dels japonesos; en aquell moment, va trobar la infermera Greta Zimmer Friedman, a qui no coneixia, i la va besar. Anys més tard, Zimmer va concedir una entrevista al New York Post on va revelar l’abús: “Aquell home era molt fort, jo no li vaig fer cap petó, ell em va fer el petó”.
M’hi ha fet pensar, salvant les distàncies, el penós episodi del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, que per celebrar que la selecció havia guanyat el Mundial Femení 2023, i després d’agarrar-se els genitals a la llotja com a senyal de ves a saber què, va besar la jugadora Jenni Hermoso, també com va fer Mendonsa amb Zimmer anys enrere, a la força i sense consentiment. Ho va justificar també en termes de celebració. Un fet reprovable perquè no comptava amb l’aprovació de la jugadora, que en un món normal, no és el cas, hauria comportat la destitució ipso facto de l’energumen. El més trist és que, com acostuma a passar en aquests casos, ara tothom sabia que Rubiales era (és) un australopitec, un espècimen de masclista que, dissortadament, és lluny de l’extinció. Hi ha més Rubiales… Unes pomes podrides, que cal apartar del cistell abans no podreixin les altres. Celebro, això no obstant, que almenys ara, després de l’indesitjable episodi, en general (no tothom, oi Joan Laporta?) la condemna hagi estat clara, tot i que el personatge es resisteix a dimitir.
