El 30 de setembre del 2017, milers de catalans van pernoctar a centres escolars (juntament amb els seus fills, la qual cosa resulta inquietant), gràcies a que els seus directors, obeint ordres, els hi van permetre l’accès. Al dia següent, s’hi van instal·lar multitud d’urnes destinades a realizar un referèndum il·legal i il·legítim. I tot això davant els mateixos nassos de l’Estat espanyol -una de les majors potències econòmiques de la Unió Europea-, dotat de tots els poders propis d’un aparell estatal modern (policia, exèrcit, serveis d’intel·ligència, etc.) La pregunta és: Com ho van aconseguir? Com van poder comprar i transportar les urnes sense que ningú arribés a sospitar la més mínima cosa? Com van poder executar tal obra de logística de manera tan coordinada, eficaç i silenciosa? Aquell 1 d’octubre -tots ho vam veure-, aquest mateix Estat, desbordat per la impotència que suposa haver estat burlat, va respondre regalant al separatisme justament allò que anava buscant: imatges de pacífics ciutadans atonyinats en intentar votar, tèrbols policíes confiscant urnes. Allò no va ser ni l’ombra d’unes votacions normals, però tant se val: va resultar ser una obra mestra de la Propaganda, la foto fixa que certificava l’ “opressió” d’Espanya sobre Catalunya davant el món, una efemèride més a afegir al llarg i llegendari martirologi nacionalista.
Poc després, aquest mateix Estat va deixar escapar el màxim responsable de tota l’operació amagat al maleter d’un cotxe, camí de la frontera francesa. Amb el temps, aquell home s’instal·laria a una ciutat de resonàncies històriques (Waterloo) i seria elegit diputat de la UE, des del Parlament de la qual es dedicaria a fustigar sense descans la “metròpoli opressora”.
Fins aquí, el primer acte d’aquesta tragicomèdia anomenada Espanya. Una peça teatral que, com el seu nom indica, faria riure si no fos perquè sota la màscara del riure batega el plor i l’amargor. El segon acte s’inicia quan el líder d’un dels dos grans partits del país ha de buscar i assolir, per a ser investit president, el suport parlamentari d’aquells que, precisament, van idear i portar a terme l’intent de destruir aquest mateix país. Què va passar aleshores per la ment de qualsevol ciutadà europeu amb el cap mínimament moblat? Una vegada investit, el nou president va indultar els capitostos de la temptativa i fins i tot va reformar el Codi Penal a la carta, a mida d’aquells sobre els que pesaven greus delictes. Amb el pas del temps, potser aquestes mesures es van revelar com un exemple de realpolitik i van aconseguir apaivagar, si més no temporalment, aquell polvorí anomenat Catalunya, un territori on el ressentiment només és la benzina que preludia el proper incendi. Però què hi ha de la humiliació íntima, del ridícul mundial d’un Estat obligat a mercadejar amb aquells que precisament aspiren a destruir-lo?
Avui, poc després de les últimes eleccions generals, comença la tercera part d’aquesta òpera bufa. El nostre home de Waterloo, gràcies als capricis de l’artimètica parlamentària, torna a tenir la clau de la investidura del mateix candidat, mercès als seus set diputats. Lògicament, el preu a cobrar ara deuria ser, per força, major. El que passa és que les noves exigencias poden portar-nos a límits desconeguts, sobretot tenint en compte l’incommensurable ego dels protagonistes: Puigdemont ha perdut el contacte amb la realitat i segueix arengant a una república imaginària des del seu exili belga, convençut de ser l’últim independentista pur i genuí. I Sánchez, tal com va afirmar una vegada l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, és un killer; és a dir, un digne representant d’ El Príncep ideat per Maquiavel: un ser amoral, entregat exclusivament a la seva única passió, que és mantenir-se al Poder. La confluència d’aquests egos és, senzillament, inquietant: Fins on portarà les seves demandes Puigdemont, ebri de sensació de poder a causa de la posició que li confereix la nova aritmètica parlamentària? I sobretot: Fins on està disposat a portar la seva amoralitat el príncep Pedro Sánchez per tal de ser investit president?
Ningú ho sap. De moment, els profetes de la fi d’Espanya ja han certificat el principi d’aquesta amb l’autorització de l’ús del Gallec, el Català i l’Euskera a l’àmbit del Congrés. Una mesura ja en vigor al Senat des de 2010 i que, lluny de “trencar” Espanya, la farà més inclusiva, en reflectir la diversitat i la pluralitat del país. La qüestió, tanmateix, no és només “por qué podrán usarse allí esaslenguas a partir de ahora, sino por qué hasta ahora no se podían usar”, com assenyala Javier Cercas al seu article A favor del catalán en el Congreso (y en todas partes) (El País, 20 d’agost); sinó perquè l’Estat no va implantar fa temps aquesta mesura d’ofici i no per la conveniència electoral de Pedro Sánchez i a instàncies d’un nacionalisme sense cap mena d’autoritat moral, ja que oprimeixels alumnes castellanoparlants de Catalunya, en negar-los l’elemental dret a aprendre a la seva llengua materna.
Però aquesta primera exigència és només un aperitiu al costat de les altres dues, que ens situen en terrenys pantanosos i mai abans explorats: En el moment en què escric aquesta nota, Junts ja ha fet saber que vol una llei d’Amnistia (la qual cosa significa acceptar, de facto, que hi ha presos polítics a Espanya); que la vol registrada i admesa pel Congrés abans de la investidura i que inclogui, a més a més –adverteix la dirigent neoconvergent Míriam Nogueras– Laura Borràs, la condemna de la qual res té a veure amb el Procés i molt amb la corrupció d’un càrrec públic. Però la clau de volta será, sens dubte, un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. Una consulta d’improbable i endiablat encaix a la Constitució i que posaria a prova totes les costures de l’Estat.
Aquest tercer acte té un final obert, la qual cosa, sens dubte, el fa més anguniós. Només ens resta preguntar-nos: Serà el darrer?
