Sembla que Marx i Engels, segons El Manifest (1848) i els socialistes de principis del segle XX, esperaven que els treballadors s’identifiquessin amb la seva classe en lloc de la seva nació, i amb el socialisme internacional en lloc de qualsevol forma d’ideologia nacionalista. La realitat no ha estat així, la gran majoria de treballadors ni pensen així, ni el seu comportament polític s’ajusta a aquest plantejament. Una pregunta que molta gent encara es fa és com entendre l’atractiu dels nacionalismes, doncs saben que capta incondicionals tan en les dretes com en les esquerres. Sabem, això sí, que els fonaments dels “nacionalismes” son elements emocionals mes que racionals.
Actualment, el concepte de nació-estat territorial és el model polític estàndard arreu del mon, encara que alguns dels estats-nació més grans d’Europa (Alemanya, Itàlia, UK, Polònia, Espanya) estaven constituïts segles enrere per regnes, ciutats estat subnacionals, principats o fragments territorials sota el control d’imperis dinàstics.
En aquest punt, és important distingir entre dos conceptes que sovint es confonen: consciència nacional i nacionalisme. La primera fa referència al sentit que la gent pot tenir de pertànyer a una nació concreta, la segona són el conjunt de conclusions polítiques que es poden extreure d’aquest sentiment de pertinença. Per exemple, a Escòcia, durant bona part del segle XX, el suport a un estat escocès independent va ser insignificant; avui és prou alt com per fer de la independència escocesa una perspectiva realista en els propers anys. Això no és perquè hi hagi hagut un augment sobtat del nombre de persones que es consideraven escoceses. Durant molts anys, un sentiment d’Escòcia va conviure amb el suport a la unió amb Anglaterra. El que ha succeït es que s’ha desenvolupat un moviment polític que ha persuadit a un nombre crític d’escocesos de que és necessari un Estat separat per avançar en els seus interessos. El fet és que a data d’avui, encara haurà de persuadir a molta mes gent si es vol aconseguir la independència definitiva.
En el món modern, si algú es defineix a sí mateix com a nacionalista en el sentit polític, no significa simplement que s’identifiqui amb una nació en particular. També significa que s’identifica amb l’estat que governa la nació (cas dels plantejaments nacionalistes a Espanya) o amb la lluita per establir un estat independent com és el cas dels independentistes d’Escòcia o Catalunya.
Al capdavall, el debat es centra en el concepte de nació i si aquest concepte és un concepte històric-natural o simplement és un constructe final de l’evolució política fins avui. S’han escrit multitud de llibres sobre el nacionalisme i el debat no està tancat. Hi ha autors que fonamenten la teoria del nacionalisme en la necessitat de la societat industrial d’una cultura de masses alfabetitzada en la qual la gent pogués ser instruïda. Altres, destaquen la transcendència d’una interacció (potser en part fortuïta) entre un sistema de producció i relacions productives, una tecnologia de comunicacions i la diversitat lingüística humana.
No podem reduir l’atractiu popular del nacionalisme dels segles XIX i XX a una qüestió d’economia. Però el desenvolupament desigual i combinat del capitalisme a tot el món, sens dubte, va donar un poderós impuls als moviments per la independència nacional. També va ajudar a reproduir i agreujar les diferències nacionals i els antagonismes entre els pobles o més directament en els casos clars d’opressió nacional, des de Palestina fins al Sàhara Occidental, Caixmir i Xinjiang. El que es comú en les escoles “modernistes” que teoritzen sobre el nacionalisme és la idea que els estats nacionals no sempre han existit com a forma d’organitzar les societats humanes. Si acceptem aquesta premissa (certa des del punt de vista històric), el que es podria concloure és que els estats-nació tal i com els coneixem avui dia, no sempre existiran en el futur. Soc dels que pensa que tan perillós es subestimar la força dels nacionalismes, com que els que el consideren un element etern de la política del humans.
Això encara deixa una qüestió important per a qualsevol que invoqui el dret a l’autodeterminació. Com decidim quina unitat política ha d’exercir aquest dret? Quan hi ha comunitats nacionals superposades, una majoria aviat es pot convertir en minoria, depenent d’on dibuixeu una línia al mapa. No hi ha una resposta directa a aquesta pregunta, que ha alimentat alguns dels conflictes moderns més insolubles. I no puc deixar de esmentar a aquells que afirmen (l’actual alcaldessa de Ripoll per exemple) que la immigració extingirà una forma de vida nacional suposadament atemporal.
