La història de la humanitat, hem llegit més d’un cop, és la història de les guerres d’uns homes contra uns altres: guerres convencionals, civils, d’invasió, armamentístiques, psicològiques… També és cert que hi ha períodes més o menys llargs de temps on les guerres van quedar reduïdes a la seva mínima expressió, com per exemple els anys de la Pax Augusta, els temps medievals de Pau i Treva, els 30 anys gloriosos de la passada postguerra, tot i que, vistos amb perspectiva, tots ells van ser també períodes de pau armada.
Per desgràcia, aquestes paus i treves no acostumen a ser massa llargues: és com si els humans necessitéssim un temps de descans després de cada guerra, per rearmar-nos i poder combatre de nou: així doncs, la pau no seria altra cosa que una mena de parèntesi entre dues guerres.
Personalment em nego a creure que els humans –que tots els humans- estiguem destinats a fer-nos la guerra, a barallar-nos. També ho dubtava el comediògraf Aristòfanes, nascut a Atenes l’any 444 abans de Crist. Aquest autor fou un acèrrim defensor de la pau després de les llargues guerres del Peloponés i va dedicar algunes de les seves comèdies –Els Acarnienses, Els cavallers, La Pau– a defensar, per mitjà de personatges que avui ens poden semblar estrafolaris, aquesta arma tan delicada de la pau.
Els protagonistes d’aquestes obres són gent que es troben al marge de les intrigues polítiques, i els enemics de fer les paus són els fabricants d’armes, els caps militars, els polítics agressius, els delators professionals i els aspirants a càrrecs públics. Si fa no fa, els mateixos bel·licistes que podem trobar al món en aquest segle XXI. Aristòfanes, però, també considera responsable dels drames de la guerra al poble d’Atenes: el seu egoisme, les seves vanitat, versatilitat i credulitat, que faciliten l’actuació impune dels bel·licistes.E
l protagonista principal de la comèdia Els Acarnienses, Diceòpolis, és un pagès refugiat a Atenes per culpa de la guerra: odia els seus enemics, però sobretot enyora els temps normals: voldria fruir de la vida com abans de la guerra, de manera que el problema més gran que tingués fos que el convidessin a un banquet de noces. En un moment de l’obra es dirigeix a l’Assemblea i diu: “Vinc decidit a cridar, a insultar si cal als oradors si algú parla d’una altra cosa que de la pau”. És difícil no subscriure aquest petit discurs de Diceòpolis.
Les comèdies d’Aristòfanes són també un cant a Eros (la llibertat d’expressió en aquest sentit era molt gran), en contraposició a Tanatos, a la mort, a la guerra. Així, en l’escena final de l’obra apareix Diceòpolis, després d’haver begut unes quantes copes, acompanyat de dues ballarines, tot dient: “Què pitets, que durs, com codonyats/petonegeu-me tendrament, joietes meves/la boca oberta i a cargol (…)”. No tinc cap dubte: sempre és preferible un petó llarg que qualsevol guerra, per breu que sigui.
Estem condemnats a repetir els drames de la guerra en cada generació, com si es tractés d’una maledicció bíblica? A aquests drames, més que a les comèdies de la pau, es referia el poeta basc Gabriel Celaya: “Levantan sus banderas, sus sonrisas, sus dientes/ sus tanques, su avaricia, sus cálculos, sus vientres/ y la belleza ofrece su sexo a la violencia”.
També José Àngel Valente, en el poema titulat La concòrdia, ens parla amb justa ironia (privilegi d’alguns poetes) del seu temps i del nostre, d’ara mateix “Se reunió en concilio el hombre con sus dientes/ examinó su palidez, extrajo/ un hueso de su pecho: -Nunca, dijo/Jamás la violencia (…) Llovió el invierno a mares, lodos, hambre/navegó la miseria a plena vela/ Se organizó el socorro en procesiones/ de exhibición solemne. Hubo más muertos/Pero nunca, jamás la violència”.
Després de cada batalla, estem acostumats (ens han acostumat) a representar la comèdia de la pau, a fumar la pipa de la pau, com feien els natius americans, sabent que estem abocats a tornar a representar-la moltes vegades més. A menys que, com pensa Norberto Bobbio en un article sobre el problema de la guerra, davant de la possibilitat de la guerra atòmica, ens considerem obligats, tots plegats, a ser objectors de conciència, ja què aquest és el tema fonamental del nostre temps.
