Els partits estan generosament finançats amb recursos públics la despesa dels quals està poc controlada per un organisme imparcial i és poc transparent. Disposen de presència i temps en els mitjans públics per llei. I per si no n’hi hagués prou uns 2.000 polítics, entre senadors, diputats nacionals o autonòmics, són aforats. Ser aforat o gaudir d’aforament significa que, a causa del càrrec o posició al govern o a l’administració pública, es gaudeix de certs privilegis judicials que impliquen que només es pot ser jutjat per un tribunal específic en cas de cometre un delicte. És a dir, el sistema electoral vigent dona als partits un control pràcticament absolut a l’hora de seleccionar els candidats i, per tant, la ciutadania no pot expressar les seves preferències per candidats individuals. És el que s’anomena en l’argot electoral, tenir un sistema de llistes tancades en contraposició a les llistes obertes de candidats que és el model vigent al Regne Unit i els Estats Units, entre altres països.
Per més inri, el poder dels partits està molt concentrat, ja que una mateixa persona pot ser alhora líder del partit, cap del grup parlamentari i president del Govern. L’elecció dels candidats que concorren a les eleccions a Espanya és privilegi dels líders del partit. Tot i això, alguna cosa s’ha corregit amb l’adveniment de “les primàries”, però en cap cas estem davant de processos electorals amb llistes totalment obertes. Un cop elegits els candidats estipulats a les llistes tancades, les decisions al partit i al grup parlamentari són verticals. Els parlamentaris tenen una autonomia molt limitada. La majoria, quan no totalitat dels parlamentaris, han d’obeir rigorosament les ordres del partit, aplaudir diverses vegades el discurs del seu líder i interrompre amb crits o insults el dels contraris. Si no ho fan, les sancions o fins i tot la defenestració els exclou del sistema.
Anem ara a la formació del Govern. La selecció dels ministres és una cosa exclusiva del president. Això suposa una subordinació total que mediatitza la seva autonomia en la seva tasca ministerial. L’alta concentració del poder suposa una personalització de la política. La denominació a Espanya de «president» de Govern no és habitual en altres democràcies, on el cap de l’Executiu es diu primer ministre, que implica un Govern col·legiat. Per tot això a Espanya és habitual parlar de suarisme, felipisme, aznarisme, zapaterisme, marianisme, sanxisme, etc. En definitiva, la partitocràcia (que és l’afany de controlar-ho tot) implica l’erosió de la divisió de poders. Un exemple en els darrers anys és el nomenament dels jutges per al Consell General del Poder Judicial. El mercadeig dels partits polítics per anomenar «els seus jutges» per als òrgans superiors de la Justícia funciona com una compravenda de càrrecs. Passa el mateix amb el partit governant a l’hora de nomenar els membres d’organismes reguladors, inclosos el Banc d’Espanya, TVE, el Consell d’Estat, etc. Tots aquests controls de les institucions són dirigits pels partits amb grans recursos financers i administratius pels militants, la majoria dels quals són, han estat o esperen ser càrrecs públics.
La partitocràcia amb la seva burocràcia interna, la lluita pel poder al si del partit i la lloança i la submissió a la cúpula són incompatibles amb la sana discrepància i el debat. La veritable democràcia se’n ressent i la renovació d’idees i persones és difícil. Per tenir més democràcia i menys partitocràcia, els experts proposen diverses coses:
- Llistes obertes, perquè els ciutadans puguin triar lliurement persones que els representin, no logotips de partits que comporten llistes de noms elegits per la seva docilitat al dirigent.
- Rebaixar els requisits per poder presentar-se a les eleccions (avals de càrrecs electes, firmes d’electors, etc.) que suposen una barrera perquè els ciutadans del carrer es puguin presentar i concórrer a les eleccions de manera espontània i lliure.
- Control real de la despesa dels partits, sobretot durant les campanyes electorals, per evitar finançament irregular, excessos publicitaris, sinó comissions o fins i tot suborns.
No necessitem apuntalar la partitocràcia sinó una democràcia autèntica. Els partits polítics, al segle XX, van deixar de ser el que eren el segle XIX; és a dir, òrgans de mediació entre la societat civil i l’Estat. Això és el que els ciutadans volen, és el que podria millorar el sistema democràtic i, sobretot, milloraria la valoració dels partits.
