Més enllà de la versió pessetera de la fugida d’Ousmane Dembélé, revelacions íntimes per part d’un periodista de la seva màxima confiança han obert altres vies que podrien explicar la decisió del davanter francès d’acceptar l’oferta del PSG mitjançant una clàusula que, digui el que es digui, Joan Laporta podria haver anul·lat al llarg d’un any llarg de negociacions marcat la seva apatia i desinterès a lligar la continuïtat d’Ousmane.
“Volia seguir, però en un ambient sa”, va dir a Xavi com a principal argument per anar-se’n, això sí agraint a l’entrenador blaugrana els seus desvetllaments i confiança demostrats al vestidor i també en públic perquè “va comptar amb mi quan tots em donaven per mort”. Li va explicar que el problema de la seva continuïtat radicava en aquest “entorn” -referint-se als mitjans i gestors d’opinió laportistes- que ja el va posar als peus dels cavalls en la seva última renovació quan va ser apartat de l’equip i pressionat perquè firmés en les condicions imposades per la junta abans del 31 de gener del 2022. La seva sensació personal és que se’n va perquè algú li està fent el llit, com vulgarment es diu, segons li va confessar a un company del vestidor. No volia seguir, li va dir, en un club on “hi ha gent sempre llençant-me merda”, i molt menys “esperar que em tallin el cap. De mi -li va confessar- no se’n riu ningú”.
Els qui coneixen els secrets del poder dins del nucli dur de Laporta no dubten que Dembélé apunta tres noms propis, el principal Mateu Alemany, director del futbol professional que no ha amagat la seva antipatia personal per l’agent del futbolista, Moussa Sissoko, i sempre s’ha mostrat partidari que Dembélé no continués vestint de blaugrana després d’aquell episodi tan tens al mercat d’hivern de fa dos anys.
L’altre, sens dubte, és el de Deco, segon director de futbol, o el que sigui, exagent de Raphinha, a qui sens dubte beneficia l’eliminació d’una punta titular com Dembélé, fix a la dreta de l’atac al 4-4-2 més emprat per Xavi. El brasiler podrà continuar sent titular, de moment, per davant d’Ansu Fati en un atac on juguen Lewandowski i un altre des de la renúncia al sistema identitari de la Masia.
I de qui ningú parla, l’excunyat de Laporta, Alejandro Echevarría, responsable directe de l’ocurrència d’oferir Dembélé i Gavi al PSG fa dues setmanes amb la pretensió ingènua d’evitar el traspàs de Mbappé al Reial Madrid. La jugada, inútil en el doble propòsit d’acostar Mbappé al Camp Nou i persuadir Osumane i Gavi d’entrar en una operació d’intercanvi, el que sí que ha aconseguit, finalment, és provocar la pitjor de les reaccions en un futbolista que fins aquell moment no s’havia plantejat marxar.
Ousmane Dembélé ha estat l’objecte d’àcides i profundes crítiques que, preferentment, s’han centrat en el cost del seu fitxatge l’estiu del 2017, amb 20 anys, que va ser de 105 milions més les variables habituals en funció de títols i de rendiment. Aquestes crítiques també han destacat el desencert de qui va autoritzar la seva contractació, Josep Maria Bartomeu, president en aquell moment en què l’entorn blaugrana, sobretot l’oposició, va reaccionar virulentament a la fugida de Neymar, pressionant extraordinàriament perquè el botí obtingut del pagament de la clàusula per part del PSG tornés a ser al camp i no al banc.
En realitat, el benefici es va destinar més aviat a satisfer el desig de Leo Messi de seguir al Camp Nou i no deixar-se temptar per una oferta semblant del club francès o de la Premier.
Dembélé va ser una aposta futbolística per un davanter de banda amb un maneig de pilota ambidextre excepcional, veloç com pocs i dribling sense igual en el context del futbol europeu que, en el seu moment, inclòs el mateix Messi, va ser unànimement aplaudit i celebrat.
L’imprevist va ser que encadenés greus lesions musculars que es van atribuir, no sense certa perversió per part dels mitjans opositors, a la seva dieta i hàbits alimentaris i es van relacionar també amb el fet d’haver arribat alguna vegada tard als entrenaments a causa de la seva habitual badada amb els horaris.
Més que suficient per demonitzar-lo i convertir el seu calvari mèdic, intervenció quirúrgica inclosa, en un al·legat contra la gestió del president de torn, sens dubte sense importar l’efecte absolutament demolidor que aquest estat d’opinió mediàtic, utilitzant les seves recaigudes i problemes musculars com una arma llancívola contra la junta, produïa en el seu estat d’ànim i, ho confirmen també els metges, en la seva fragilitat física.
Per posar un exemple semblant d’un altre futbolista, també davanter i condicionat les darreres temporades per problemes físics, en aquest cas derivats d’una lesió de menisc en origen, el maltractament mediàtic i social sofert pel francès va ser substituït, en canvi, per una reacció de suport, manyagues, condescendència, paciència i recompensat fins i tot amb dues substancials millores de contracte. És el cas d’Ansu Fati, que, des que és al primer equip, ha disputat una mitjana de 27,2 partits per temporada i ha anotat 0,26 gols per partit. Fati va ser blindat per Bartomeu al principi de la temporada 2020-21 i després una segona vegada, per Laporta, a la 2021-22, malgrat haver jugat tot just deu partits en un any, amb una clàusula de 1.000 milions i el dorsal ’10 ‘ de Messi de regal extra.
Tot i això, Ansu no ha aconseguit la titularitat al primer equip ni ha recuperat aquesta màgia en el joc que només ha tornat a exhibir en els últims compassos de la campanya passada, encara que a temps de millorar el seu caixet i de posar-lo al mercat malgrat la voluntat del jugador de continuar vestint de blaugrana.
Dembélé, per part seva, mostra una mitjana de partits superior a la d’Ansu, de 30,8 partits per temporada, i molt lleugerament per sota quant a eficàcia rematadora, de 0,21 gols anuals pels 0,26 del seu company. Al camp, per les seves característiques, Ansu remata més a porta i el francès s’ha especialitzat a donar assistències, 7 seves per 3 d’Ansu a la Lliga guanyada per tots dos sota la direcció de Xavi.
On Ansu goleja Ousmane ha estat a la seva clàusula de 1.000 milions davant d’aquesta de 50 milions (25 m. en realitat per al club, menys l’amortització pendent) que, lògicament, ha facilitat una fuita en certa manera imprevista, encara que per descomptat facilitada per una aposta de futur per un jugador i l’altre radicalment oposada.
Curiós que, amb el pas del temps, Xavi sí que hagi exhibit una incondicional admiració per Dembélé, tot el contrari que Laporta, i també en el sentit oposat hagi desinflat el ‘globus’ Ansu Fati en relació amb les grans expectatives generades des de la presidència a partir que Fati va caure a les mans d’un dels seus agents pertanyent al seu cercle personal, Jorge Mendes.
Ansu sap i coneix interioritats que, en un moment donat, van provocar la reacció tan brava del seu pare, Bori Fati en una ràdio nacional, afirmant que “Si això segueix així, jo me’n vaig a Sevilla”. El seu fill va haver de pacificar i esmorteir aquestes paraules gruixudes davant la peculiar dosificació dels seus minuts per part de Xavi Hernández.
Tot confirma que, amb Laporta, ningú està fora de perill de caure en desgràcia i ser carn de traspàs, o de baixa, en qualsevol moment i circumstàncies. Que li ho preguntin, si no, a Messi, Griezmann, Piqué, Mirotic o Dembélé. Comença a ser preocupant que el president del club suporti cada dia menys el protagonisme dels seus esportistes. Laporta sent i entén que l’única estrella d’aquest Barça és ell mateix.
