La vergonyosa actuació dels col·lectius de socis del FC Barcelona que, pel que es veu, van néixer i van créixer amb l’única missió d’acabar amb l’anterior govern de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per reposar l’antic règim laportista i servir-lo incondicionalment, ha aconseguit un extrem de submissió i de subordinació impossibles de superar.
Al llarg de l’últim any s’han difuminat i avergonyit, fins i tot, de les seves sigles, buscant l’empara i d’amagar-se darrere d’una microaliança anomenada Àgora Blaugrana a través de la qual s’han dedicat a disparar contra el president Joan Laporta una munició de fogueig en forma de preguntes sobre l’adjudicació de Limak i l’acord de finançament de l’Espai Barça. En el temps transcorregut, mentre els asseguraven i juraven que respondrien a totes aquestes qüestions, Joan Laporta no només els ha ignorat i humiliat tancant un acord de finançament que ha convertit el Barça en un mos per als carronyers de les financeres. També els ha menyspreat amb uns preus per a Montjuïc que convidaven a la sedició i l’aixecament, i, a sobre, per boca i obra d’Eduard Romeu, un sargentet de Laporta que busca fer mèrits per ascendir al nucli dur del president, han estat amenaçats d’anar contra el seu patrimoni personal i d’arruïnar-los per exercir el dret més que democràtic de demanar informació a la junta.
No han pogut rebre un tracte ni més vexatori ni més dictatorial, sobretot des que, davant la seva invisibilitat i absoluta ignorància mediàtica, van córrer a amagar-se darrere de Jaume Llopis, l’únic que, en un moment donat, va aixecar la veu i va proclamar abans que Font el camí inevitable de la SA com l’única sortida a la bogeria laportista.
Va córrer el rumor que, fins i tot, Marc Ciria estava donant d’una manera vetllada i subtil el seu suport a aquest conglomerat de socis que finalment van acceptar reunir-se amb un escamot directiu i executiu, integrat per Eduard Romeu i Elena Fort, i alguns executius com Sergi Atienza, Maribel Meléndez i Anna Aznar.
Prèviament, havien preparat un ordre del dia interessant i amb algunes exigències com ara que el club continuï sent dels socis, que s’asseguri l’estabilitat econòmica i que l’execució de l’Espai Barça sigui exemplar, transparent i neta.
Van acudir a la cita també amb la ingènua pretensió de conèixer els detalls del tancament de l’exercici 2022-23 ordinari amb ingressos, Ebitda, BAI i deute net, així com els resultats extraordinaris amb inclusió de les palanques i venciments de l’exercici 23-24 i una pregunta que, òbviament -com les altres-, no va ser corresposta: “Amb quins drivers o actuacions es pensen revertir les perdudes ordinàries del passat exercici?”.
Per descomptat, van alimentar el seu guió amb un ordre del dia que integrava les respostes pendents del burofax a la comissió econòmica, la pretensió d’assegurar que els recursos del finançament de l’Espai Barça no seran mai utilitzats per pagar deute ordinari. És a dir, “no barrejar caixes” i “accedir al pla de finançament, més enllà del que coneixem, en particular les garanties”.
Van plantejar accedir al contracte d’adjudicació a Limak i als informes jurídics de tercers, si n’hi ha, “on consten amb seguretat que les actuacions compromeses pel Barça, en particular el finançament i l’adjudicació, s’ajusten a les aprovacions de les assemblees per evitar que cap soci pugui impugnar amb bases raonables actuacions de tanta transcendència”.
Finalment, com no podia ser altrament, van suggerir la millor solució de totes, la creació d’un “òrgan d’acompanyament format per socis, senadors, grups barcelonistes i experts que poden sumar i acompanyar l’execució del projecte Espai Barça”.
Precisament, Jaume Llopis ja va dimitir d’aquesta comissió quan estava, al principi del mandat, reservada a persones de màxima confiança del president, per falta d’informació i de vinculació a un projecte que des de fa mesos es mou només entre Laporta i el seu executiu per al costat fosc de la seva gestió, Joan Sentelles, un dels enterradors del Reus i abans la seva mà dreta als negocis d’Uzbekistan.
Interrogats alguns dels participants en la reunió, tots van coincidir que no hi va haver clarificació de cap dels punts, no van saber res que hagués estat conegut abans per altres mitjans i que tot allò que no es pot saber o explicar forma part de la confidencialitat dels acords.
Un engany més, refinat, seguit d’un rastre de resignació, desil·lusió i se suposa que, després d’aquest altre episodi humiliant, de la seva definitiva desaparició del mapa barcelonista una vegada que han estat utilitzats de nou per blanquejar l’assalt laportista a la presidència del FC Barcelona. Laporta, per descomptat, ni es va rebaixar a rebre’ls o saludar-los.
Després de tres hores de reunió, el comentari de Marc Cornet, de Seguiment, ho explica tot: “Tenen molt clar que el Barça no és una empresa, que s’ha de mantenir el model de propietat. Això ens deixa més tranquils. Nosaltres els expressem que ha d’anar més enllà, i ens van dir que l’aposta és clara i que el Barça no pot deixar de ser dels seus socis”.
S’han cregut el conte. Sencer.
En conseqüència, el barcelonisme roman immutable, unit i compacte al voltant de la immunitat i inviolabilitat -estatutària- de Joan Laporta, el president que, certament, ha aconseguit reduir al no-res una eventual oposició de Víctor Font, l’excandidat incapaç d’anar més enllà d’escenificar i concentrar les seves opinions i anàlisis en una o dues compareixences anuals, com a màxim, per deixar clar, en qualsevol cas, que ni li passa pel cap discutir-li la gestió ruïnosa del club, si això es pot interpretar com una amenaça per a la tranquil·litat, i de Xavi Hernández.
Font no ha entès que, precisament, els esforços de Laporta per fitxar i fitxar de forma compulsiva només pretenen ocultar els greus defectes estructurals que han posat el club en el risc extrem de perdre el seu propi model de copropietat i independència, tal com ell mateix ha resumit en la més ajustada i exacta anàlisi de totes en afirmar que “estem pitjor que fa dos anys”.
El Víctor Font que, per contra, es va atrevir a sortir a escena cinc anys abans de les eleccions i atacar implacablement Bartomeu pel que avui serien menudeses i una solidesa econòmica i financera superior a l’actual, ha optat per esborrar-se i desaparèixer, entenent que ara la seva missió, lluny de l’activisme que el va impulsar a fer fora Bartomeu de la llotja com fos i amb urgència, ha de ser merament contemplativa, covard i allunyada de l’actualitat.
Aquest buit tampoc no l’ha omplert ningú. Els pocs moviments a l’entorn susceptibles de donar guerra, ni que sigui denunciant els excessos laportistes, s’ha quedat en intents frustrats de crear algun grup d’opinió amb certa personalitat i relleu.
S’han activat més els que es creuen amb el legítim dret i capacitat per a la successió dins de la junta, com Eduard Romeu, Elena Fort i Juli Guiu, que en aquesta societat civil blaugrana incapaç d’aixecar la mà ni per preguntar.
