Joan Laporta ha passat, en tot just tres dies, d’una exhibició dels seus encants comunicatius, que es van veure reflectits a les entrevistes trigèmines (Mundo Deportivo, Sport i L’Esportiu), a emmudir estranyament quan ha tingut l’oportunitat de dirigir-se a la resta de la premsa, i del barcelonisme, amb motiu de la presentació del primer fitxatge de la temporada, l’ex defensa de l’Athletic Íñigo Martínez.
Va preferir no sotmetre’s a aquest exercici de confrontació amb la realitat, sens dubte per evitar temes espinosos, tant interns com interns, i, per descomptat, per estalviar-se la baralla amb Xavi sobre dos aspectes sobre els quals, si no són capaços de posar-se d’acord, aviat quedarà prou clar i confirmat que cadascú va per un camí diferent.
Una de les arestes susceptible de provocar friccions passa pel nombre i el perfil dels fitxatges, terreny en què Xavi exigeix un mig centre per clonar les funcions de Busquets i un lateral dret. Laporta li ha respost que les necessitats de l’equip ara mateix són de dos centrecampistes i un lateral fent servir termes generalistes i sense concretar. En tots dos casos, un menú que no s’assembla gaire a les notícies que es filtren a la premsa especialitzada sobre el tipus de futbolistes en què treballa aquest tàndem integrat per Mateu Alemany i Deco.
Precisament, Laporta ha deixat clar, encara que a les entrevistes no s’hagin destacat les seves paraules, que aquesta és una matèria en la qual, des de la marxa de Jordi Cruyff, l’entrenador ja no és qui suggereix els noms, sinó que és Deco qui li marca la pauta al titular d’una banqueta com la de Xavi, que ja comença a patir un cert aïllament.
A més de deixar clar que els reforços ja no els decideix Xavi, l’entrenador no ha sumat punts amb aquesta decisió de contractar un periodista, Eduard Polo, perquè no es refia que l’aparell de comunicació del club sigui del tot capaç de protegir-lo ni d’advertir-lo dels veritables riscos de l’entorn si les coses es compliquen. Xavi no és aliè a aquest ideari del nucli dur del president on es qüestiona la seva capacitat per portar les regnes del primer equip i aquest punt díscol i egoista seu a l’hora d’aparèixer davant de la premsa com el que no és, el nou Guardiola. Un distanciament que tots intenten amagar.
Amablement, aquesta tensió s’ha traduït en una divisió d’opinions sobre les expectatives de l’equip a la Champions, la competició maleïda de la qual el Barça, sense Messi, ha desaparegut. Laporta ja es va ocupar de rebentar el seu viatge de tornada, entre altres motius per l’especial protagonisme de Xavi en la versió mediàtica d’una negociació en què la premsa donava per fet el rol clau de l’entrenador, capaç d’haver-lo convençut per jugar pràcticament per res. El president, lluny de sentir-se còmode amb aquest control del lobby de premsa de l’entrenador, va preferir fer descarrilar les converses i, a més, va insinuar que realment Leo no estava tan compromès, com Xavi deia, en vestir una altra vegada la samarreta blaugrana.
En resposta, Xavi li envia missatges que Laporta es veu en l’obligació de desmuntar o matisar, com aquell en el qual l’entrenador blaugrana sosté que si li porten els dos fitxatges que demana, pràcticament assegura guanyar la Champions. El president ha hagut de rebaixar aquest sostre i matisar-lo, incòmode, buscant una altra tangent sobre el valor d’un equip que, assegura, “és millor que el del Reial Madrid”.
Dos al·legats diferents de cara a l’afició, sens dubte excessius o, si més no, innecessari perquè no reflecteixen un estat d’il·lusió sinó de competitivitat i recel entre la banqueta i la llotja.
Si Laporta s’hagués deixat preguntar a la presentació d’Íñigo Martínez, sens dubte, aquest tema i el dels reforços haurien sortit a la llum, especialment el d’Oriol Romeu, que Xavi exigeix i que ni Deco ni Laporta veuen tan clar. De fet, Laporta ho ha complicat expressament en afirmar que “al Girona li fem un favor si el fitxem”, comentari del tot desencertat i que per descomptat l’obligarà a pagar els quatre milions de la clàusula que exigeix el Girona.
Laporta tampoc podia respondre sobre quan es podrà concretar la inscripció dels nous fitxatges, Íñigo Martínez i Gundogan, i sobre altres qüestions delicades, com la dinàmica en què ha entrat el cas Mirotic, tan mal gestionat que totes les cartes les té a favor seu el representant del jugador, Igor Crespo, si s’han de creure les seves declaracions a RAC1 de dijous, no contestades des del club, segons les quals Laporta va rebutjar renegociar el seu contracte l’any passat a proposta de Mirotic sense que, a més, el club li hagi comunicat formalment -és a dir, per escrit- la seva voluntat de tallar el contracte. L’estratègia era convertir Mirotic en el dolent de la pel·lícula i que, sota aquesta pressió, acceptés marxar amb una liquidació beneficiosa per al Barça.
A diferència del qüestionari de les tres entrevistes d’aquesta setmana, a la carta, un torn obert de preguntes també podria contenir interrogatoris difícils sobre els números finals del tancament de l’exercici 2021-23, dades clau per entendre per on van els trets del pla de tresoreria pactat amb LaLiga, sobretot perquè des que es va anunciar el plàcet de Javer Tebas és tan cert que el president de LaLiga i el del Barça han deixat de fustigar-se mútuament i públicament com que Laporta no ha deixat de gastar de manera compulsiva.
Tot just no es tanquen operacions de traspàs i les retallades i acomiadaments només afecten les nòmines menors del club. Laporta, com sempre, promet una austeritat i un rigor que, al cap de deu segons desapareix així que li posen a l’abast el caramel que més li agrada, un fitxatge al Brasil com el de Vitor Roque, tancat per més de 80 milions, segons fonts ben informades. Laporta no ha pogut vèncer la temptació de signar-lo. Això sí, amb la precaució inútil que no pugui arribar abans de l’1 de juliol del 2024.
Laporta sap millor que ningú que els deutes s’anoten comptablement així que es coneixen, mentre que els ingressos només quan es produeixen. Una altra vegada s’ha tornat a gastar el que no tenia. Després es queixarà de conspiracions contra el Barça perquè s’ha excedit del marge salarial.
