Laporta eleva a categoria de burla televisiva la mentida sobre el Palau

Joan Laporta ha afinat l’art de la mentida i la manipulació ajustant-lo a les necessitats i circumstàncies del moment. Això sí, comptant sempre amb la complicitat i la cobertura de la premsa, un suport clau perquè la fantasia laportista no només segueixi existint, sinó que, com l’univers, continuï expandint-se infinitament. Poques hores abans del tancament de l’exercici 2022-23 sota la pressió d’una economia a punt de rebentar, el president blaugrana va voler rematar aquesta caiguda del teló, catastròfica, al més pur estil laportista, és a dir: negant la realitat, inventant-ne una altra i aportant-ne un altre relat de conte de fades.

El malabar més destacat de la seva compareixença al programa estrella d’esports de la Televisió de Catalunya, Onze, amb àmplia i convenient difusió i reforç a TV3, Laporta va solucionar el problema del Palau Blaugrana amb una senzilla equació oral: “Hi ha pressupost per al Palau. És cert que, al principi, es pensava en un mega-Palau, que potser no cal. Un Palau de 400 milions no cal. Es pot fer un Palau de 200 milions per a 16.000 espectadors”.

I ja està, problema corregit màgicament com si no existissin unes especificacions i unes determinades condicions que al seu dia van ser exposades i aprovades pels socis compromissaris, primer en assemblea i més tard ratificades en un referèndum, sobre les característiques del nou Palau i el context de l’Espai Barça sobre una MGPM que va costar anys a ser consensuada pel cos urbanístic, ciutadà, social i econòmic del consistori de la ciutat de Barcelona.

Un altre disbarat de Laporta comparable al que va deixar anar en el seu dia, acabat de ser elegit com a president per segona vegada, quan va assegurar que no entrava en els seus plans traslladar l’activitat del primer equip a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc. “Ampliarem el Johan Cruyff per donar-li una capacitat de 40.000 o 50.000 espectadors”, va dir. La premsa va reaccionar, com ara, aplaudint amb les orelles l’ocurrència presidencial, com si realment fos possible. Al cap de poques setmanes, ni tan sols ell mateix li va concedir el menor marge de desenvolupament.

Un Palau per a 16.000 espectadors per 200 milions seria possible si no fos perquè Laporta ja va estimar en el seu moment, tal com està aprovat, un nou Camp Nou amb un cost de 900 milions i un Palau de 420 milions, inclosos un Mini-Palau per a 2.000 espectadors, la pista de gel i el pàrquing d’autobusos, a més d’una multifuncionalitat de la instal·lació per facilitar-ne l’explotació al marge de l’esportiva amb activitats com concerts, òperes, convencions i qualsevol altre esdeveniment.

Ara, dos anys després, resulta que, per començar, la reforma de l’Spotify Camp Nou consumirà 1.450 milions per si mateix entre costos financers i les mínimes exigències d’urbanització de l’entorn. O sigui, que esgotarà el límit del crèdit concedit per Goldman Sachs (i inversors), fruit d’un acord que no contempla el nou Palau, cosa que converteix aquesta fanfarronada de Laporta en un reiterat i fals anunci amb l’únic propòsit d’aplacar mediàticament el nerviosisme, la indignació i l’impuls d’impugnar el conveni per part d’un petit grup de socis.

Les preguntes que ningú li va fer van ser, si ara hi ha una dotació de diners, siguin 200 milions o 400 milions: Per què no hi ha ningú treballant ja al solar de l’antic Miniestadi? Per quina raó cal esperar, com a mínim, a iniciar aquestes obres 18 mesos després de concloure les de l’estadi? El seu anunci retarda aquest presumpte inici el 2028, una data més enllà de tota expectativa de supervivència del club sota l’actual model de propietat. Menys uns quants socis, la resta sembla disposat a creure’s cada nou gir de guió i aquestes enginyoses excuses del president.

Cal tenir en compte, a més, que l’acord de finançament (sense Palau) s’ha signat sobre la certesa, per part de les dues parts, d’una obligada revisió i refinançament a dos anys vista per la senzilla raó que aquesta junta o qualsevol que pugui arribar després no podrà fer front a les condicions de devolució del préstec.

La burla televisiva de Laporta a Onze, on no va tenir rèpliques ni preguntes incòmodes, es va estendre a la renovada versió del segon acte d’engany a Messi, aquella operació de tornada que, en realitat, només va ser una cosmètica i calculada distracció de Laporta per entretenir els mitjans i els socis unes quantes setmanes: “Crec que Messi volia tornar al Barça i el pare va plantejar haver tingut una adaptació molt dura a París. No volia més pressió”.

Inintel·ligible exposició, absurda i novament mentida perquè, com és sabut, Messi va acceptar una proposta per tornar al Camp Nou per 25 milions de sou anuals (contra els 600 milions per temporada d’Aràbia Saudita i pels gairebé 300 milions de Miami) i va estar més de dos mesos esperant una cosa tan senzilla com un contracte per escrit per signar-lo i, això sí, la seguretat de la seva inscripció immediata a LaLiga per iniciar la mudança i matricular els seus fills a Castelldefels. No va renunciar, sens dubte, per raó de la pressió de jugar a casa seva i a les ordres de Xavi, sinó a causa de la incertesa de tornar a estar, com fa dos anys, en mans dels titubejos, els capricis i les mentides de Joan Laporta.

Probablement, Leo va encertar renunciant a pujar a aquesta atracció sense frens ni seguretat. La raó se l’ha donat al cap de pocs dies la necessitat d’un aval de la junta de Laporta com a contrapartida a la seva incapacitat per complir amb el primer dels compromisos del pla de viabilitat exigit per la Lliga en relació amb les despeses de seccions, cobertes per un aval personal de 6,6 milions.

La mateixa nit que Laporta havia d’anunciar els beneficis ordinaris de l’exercici 2022-23 va haver d’evadir el tema per no admetre un tancament amb gairebé 300 milions de pèrdues i romandre callat sobre aquestes vendes que s’havien de tancar abans del 30 de juny i, així, a més de minorar el desequilibri pressupostari, permetre lligar els fitxatges de la temporada que acaba de començar.

Laporta, com sempre, ha anteposat el problema i la ficció, com fitxar Messi, Zubimendi i Kimmich, a la solució. De moment, suarà per fer lloc a Gundogan, com si aquesta moda de signar un futbolista, o renovar-lo, per després no poder incloure’l a la massa salarial, perquè està excedida, fos una cosa normal i pròpia d’un nou estil de gestió. Encara que ho sembli i la premsa laportista faci bé la seva feina blanquejant aquesta nova moda, alhora la més clara demostració de precarietat i desesperació, continua sent una aberració i un símptoma evident que el Barça ha passat de l’UCI a un estat terminal. I això només en el pla econòmic, financer i patrimonial.