No és la primera vegada, ni tampoc serà l’última, que Xavier Sala-i-Martin i Joan Laporta uneixen la seva imatge mediàtica amb la finalitat d’entabanar el soci o l’opinió pública, en aquest cas recent als espectadors de TV3 que havia programat per a aquesta setmana l’emissió d’un capítol de l’espai Factor Clau, protagonitzat per dues autèntiques estrelles de la farsa i de la manipulació amb un ampli currículum al Barça entre els anys 2003 i 2010. La seva aportació i experiència també van resultar claus i essencials, posteriorment, en la desaparició del Reus i ara cavalquen junts, de nou, a la segona presidència de Laporta, si bé amb un paper més moderat i pràcticament inèdit del pitjor tresorer que mai hagi passat per una directiva del FC Barcelona, Sala-i-Martin, que per ara continua amagat com a vicepresident primer de la Fundació Barça.
Per alguna raó logística o per pura i simple negligència de la productora o del canal, els continguts de la conversa entre el president blaugrana i Sala-i-Martin, que és el protagonista del programa i Laporta només el convidat en aquest cas, estaven del tot desfasats o superats per les circumstàncies.
Joan Laporta, per exemple, es va referir al contracte de patrocini de la samarreta del primer equip blaugrana amb Qatar Foundation i posteriorment Qatar Airways en temps de Sandro Rosell. “Quan es va posar Qatar em va semblar un gran error, perquè les essències s’han de respectar i no pertany a la nostra essència. I així va ser. No va anar bé, perquè ens va portar a que els mateixos qatarians ens fitxessin Neymar per 220 milions d’euros. Va fer que aquí es reaccionés malament en administrar aquests diners”, va dir. Paraules confuses i embolicades que, per descomptat, ara han perdut sentit després que el mateix president blaugrana acabés convidant a la llotja un destacat empresari qatarià, a qui va tornar la visita acompanyat de dos directius que mantenen negocis i interessos en aquell país.
L’expedició, reforçada amb la presència de Pini Zahavi, agent de Lewandowski i ratificat comissionista de l’operació per a qui Laporta va demanar un aplaudiment el dia de la seva presentació, es va deixar honorar per Mohammed bin Abdullah Al-Attiyah, president del Consell d’Administració de Baladi Holding i Baladi Express. En un vídeo publicat per un mitjà local, Laporta va dir: “És la meva primera vegada a Qatar, estic entusiasmat de ser aquí amb el meu amic Abdullah Al-Attiyah, que m’ofereix la seva amistat, estic visitant la ciutat amb ell, hem passejat pel centre comercial, que és com un palau, i estimo molt la seva amistat”.
La visita va deixar rastres noticiables en tres direccions: la possibilitat que Baladi pogués ser un nou patrocinador, la possibilitat que el Barça permetés crear un equip franquícia per a la Lliga de Qatar i la possibilitat que Laporta estigués buscant un comprador amic del deute financer que, en dos anys, serà insuportable per a l’economia laportista.
Sobre si les essències del Barça i del barcelonisme són compatibles amb ser amics de Qatar, i el que sorgeixi, és evident que els fets revoquen i desmenteixen les seves pròpies paraules a TV3.
Laporta també va deixar esbalaït més d’un amb la solemne declaració sobre el model de societat: “És bo que el Barça no sigui una SAD –va afirmar davant un Sala-i-Martin amb esforçada cara de pòquer i reprimint el riure–, perquè això ens fa pertànyer a la comunitat. El Barça pertany a la ciutat, al país, evidentment als seus socis i sòcies i això ens permet fer moltes coses que altres clubs no poden fer. El Barça és Cruyff-Masia-Catalunya-Unicef. Tu pots entendre Cruyff com una manera genuïna de jugar a futbol. Pots entendre la Masia com la fàbrica del somni dels nens que volen arribar al primer equip. Pel que fa a Catalunya, no pots separar la catalanitat de la democràcia i el barcelonisme és indissoluble d’aquests dos conceptes, mentre Unicef il·lustra que el Barça té un compromís social amb els valors, i això és més propi d’una associació com és el Barça que d’una societat comercial”.
La primera esmena possible a la col·lectiva i lamentable ineptitud per part de tots, Laporta, Sala-i-Martin i la resta dels responsables del programa, és que des de l’1 de juliol del 2022 el FC Barcelona va fer fora UNICEF de la samarreta i de la Fundació Barça. Li va donar una puntada de peu amb la mateixa insensible i freda actitud que amb Messi, després de prometre-li fidelitat eterna, fins que va descobrir el cost de continuar amb un acord que, efectivament, havia significat en el seu moment una identificació incomparable entre un club de futbol i la primera organització mundial en suport a la infància. Com que el cost era de gairebé dos milions, Laporta i sobretot la seva cosina, Marta Segú, directora de la Fundació, van optar per trencar la baralla i substituir el logotip d’UNICEF pel d’ACNUR-UNHCR, l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats, que li sortia molt més barat. L’estalvi va permetre a Marta Segú doblar-se el sou aquesta temporada.
Un despropòsit més d’un president cada vegada menys fiable i envoltat d’inútils. Pel que fa a Cruyff, ja ha aconseguit fer fora el seu fill, per bé que encara blanqueja la seva ambició material i de poder per governar el Barça sobre la base d’un relat inventat sobre la influència de Johan en l’estil de joc. El mateix que la veritable història sobre la Masia de Laporta, que va ser qui va decidir que sistemàticament, des del 2003 al 2010, els diners pressupostats per construir la nova Masia de Sant Joan Despí es gastessin en fitxatges d’estrangers cars i decebedors, encara que carregats de comissions.
Finalment, l’acudit sobre la necessitat que el Barça continuï sent propietat dels socis i no una SA es respon a si mateix amb la campanya arrencada des de l’aparell laportista en el sentit contrari i l’objectiu de mentalitzar la massa social barcelonista que aquest és el final inevitable a la seva incompetent gestió econòmica, financera i patrimonial del club blaugrana i la conseqüència directa de l’acord de finançament de l’Espai Barça. Laporta sap millor que ningú, perquè ell ho ha signat, que d’aquí a dos anys, potser abans, el club no podrà fer front als compromisos financers adquirits, previs a l’explotació del nou Spotify Camp Nou quan encara veurà més reduïts els seus ingressos. Si no és possible el refinançament d’aquest acord, que sembla que no, Goldman es queda el club pel deute o se’l quedarà algun inversor comprant el deute. El súmmum seria un Barça SA de propietat qatariana amb Joan Laporta exercint com a president del Consell d’Administració. No sols no és impossible, sinó que aquesta opció és molt més factible que la continuïtat del model de propietat social actual.
