Va estudiar economia i periodisme. Doctor en Ciències Socials per la Universitat de Salamanca. Especialista en iberisme i les relacions d’Espanya amb Portugal i el Brasil. Autor, amb José Antonio González Alcantud, d’El nuevo iberismo (Almuzara) i, amb Gilberto Freyre, d’Iberotropicalismo, (Massangana). Coordinador d’EL TRAPEZIO.
Nou iberisme: làmina d’aigua superficial o calat profund?
Indubtablement, l’iberisme té un element vertical i un altre d’horitzontal. Estudiant antropologia i havent viatjat una mica, vaig percebre les possibilitats que hi havia al voltant d’aquest concepte per analitzar, amb un enfocament interdisciplinari, la història de la península Ibèrica i de territoris que parlen en espanyol i en portuguès. L’iberisme, normalment, se sol associar a un moviment liberal del segle XIX, per unificar Espanya i Portugal, però s’ha utilitzat de diverses maneres. Segons el país, la regió, la ideologia…, la gent ha vist en aquest concepte una cosa important. Un cert primitivisme, d’una banda, per allò dels ibers, i també una cosa transversal, de diferents civilitzacions, de gestionar pluralitats. És un terme que s’utilitza fins i tot al Brasil, amb una perspectiva més antropològica i geopolítica, i això resulta interessant.
Són Espanya i Portugal una realitat econòmica més interpenetrada, amalgamada, del que aparenta?
En la pràctica ja existeix el que antigament volien els iberistes, una unitat de mercat a nivell peninsular. El nivell dels intercanvis és molt alt. Es diu que Espanya exporta més a Portugal que a tota l’Amèrica Llatina. Des del punt de vista comercial, econòmic, les relacions són superintenses. Cosa que no es repeteix políticament, mediàticament, culturalment… No estan al mateix nivell. Existeix aquesta unitat, que forma part de la Unió Europea. Quan adquirim qualsevol producte, veiem que la informació d’ús ve en portuguès i en espanyol. I això indica que hi ha una compenetració, però és veritat que a escala corporativa sí que falta més cooperació i aliança entre empreses, i que les empreses portugueses operin a Espanya. A Portugal sempre ha existit un punt de por a l’excessiva presència d’interessos espanyols, però han sabut equilibrar-la. A Galícia hi va haver un debat sobre les empreses que es deslocalitzaven al nord de Portugal, aprofitant-se d’alguns avantatges comparatius, però també funciona un cert fair play de no competir a l’euroregió.
Va estar en voga allò l’“eix atlàntic”, entès com uns territoris necessitats d’ajuda per, diguem-ne, el seu caràcter perifèric a la UE. No està sent superat aquest concepte per una realitat que, amb la globalització, col·loca a la Península com un hub estratègic, com diu Jaume Reixach?
La península Ibèrica ocupa un lloc estratègic al món. Una sort, com deia Pessoa, que ajunta el Mediterrani amb l’Atlàntic. Això contribueix a liderar aquests espais geopolítics, amb un paper rellevant en el comerç. Lisboa és una sortida natural a l’Atlàntic, les relacions amb l’Àfrica estan adquirint un potencial especial, i hi ha la nostra relació natural amb Iberoamèrica, que és on hi ha els elements propers de llengua i cultura. Per Espanya també és molt important conjugar bé els corredors, amb una visió conciliadora, integrada, amb una visió àmplia. Un grup de gent està fent ara un fòrum del sud-oest atlàntic, que és aquesta connexió de Madrid amb Lisboa. Però totes les connexions són importants, com l’eix cantàbric, que és una altra ramificació. Pensar en gran és important, perquè moltes vegades en la política espanyola ens hem reduït a un mirar-se el melic absurd.
Pedro Sánchez i António Costa es reuneixen sovint. Què va més ràpida la col·laboració institucional entre Espanya i Portugal o les coses arran de terra?
La col·laboració governamental està molt bé. Estic llegint les memòries de Fernando Morán, exministre d’Exteriors, que va viure a Portugal, parlava portuguès, era iberista… Diu que es va avançar molt, però que va faltar coordinació per portar-ho a espais exteriors, com la UE. Ara ja tenim aquesta coordinació, que es recull en el nou tractat d’amistat, que és bastant ambiciós. S’han creat comissions d’enllaç entre els dos governs, a escala multinivell. Un dels problemes que tenim és que Portugal s’ha de relacionar a l’altre costat de la frontera també amb les comunitats autònomes, i això genera una certa disfuncionalitat. S’està formulant una estratègia de desenvolupament, perquè la Raya és una de les fronteres europees que no aprofita les seves potencialitats, i ha quedat una mica despoblada. Hi ha una aliança i es busquen narratives. Saramago és una d’aquestes. Fa uns anys, això estaria vetat a Portugal. Es tracta d’una aliança entre dos estats, amb alguns òrgans en comú, que porten el seguiment. S’ha avançat, però falta farcir tot això.
Acabo de veure La sequía, una sèrie molt iberista, que es desenvolupa entre Càceres i Lisboa. És un signe que en el pla cultural també s’estan fent passos?
Els governs han decidit també impulsar la col·laboració en el pla cultural, amb agendes comunes. Però, de manera natural, en l’àmbit privat i gràcies a les xarxes socials i el desenvolupament de les plataformes audiovisuals, ja es va produir una col·laboració entre Galícia i Portugal. Aquí entra en joc la intercomprensió, que també es pot aplicar de manera molt fàcil, perquè es poden mantenir converses, cadascú en la seva llengua nativa. En aquestes sèries ja no es fan doblatges, sinó que cadascú parla en la seva llengua o canvien, com passa en la realitat. Tot això està lligat al concepte d’iberofononia, que és el conjunt de 800 milions de parlants en espanyol i portuguès.
Aquests dies era notícia la presència de dos dissenyadors de moda de La Rioja que s’obren camí a Portugal, on diuen que estan trobant molt suport…
Els portuguesos sempre han tingut molta habilitat per a les relacions internacionals, són hàbils amb els idiomes; estan molt presents en l’accés a fons europeus, faciliten les inversions… Nosaltres percebem que a Portugal, sí, som estrangers, però també ens sentim a casa. Aquest avantatge d’allò diferent i allò comú els pot anar molt bé a espanyols, i viceversa. Fins al punt que ni ens en adonem, d’això, perquè s’integren ràpidament i ho aprofiten bé.
El turisme, potser més d’Espanya a Portugal que al revés, ha estat una via de coneixement especialment rellevant dels països?
També hi ha un flux rellevant de portuguesos cap al Mediterrani, a Benidorm… A Badajoz i a Salamanca s’hi va i es torna el mateix dia. Encara que de manera superficial, el turisme sí que té efecte de coneixement mutu, superació de prejudicis sobre Portugal, com a país pobre, decadent. Té part de veritat el tòpic que Espanya i Portugal es donaven l’esquena, però també hi ha hagut sempre minories culturals, intercanvis com el mateix contraban de la Raya, entre els dos països. L’iberisme també ha tingut un posat molt intel·lectual. Escriptors, periodistes… han estat iberistes. I no ho han estat els funcionaris públics, els homes d’Estat. Però, amb el marc europeu, el turisme, les xarxes socials…, els prejudicis històrics s’estan diluint. Amb prudència, cautela, respectant cada part…, ja estem en un terreny en què no havíem estat des de fa segles.
Naturalment, Extremadura, Andalusia, també Castella i Lleó i, sobretot, Galícia resulten més properes a Portugal. Catalunya, Euskadi, València… (amb l’excepció d’Andorra, on són majoria els treballadors portuguesos) se senten potser més alienes i, en conseqüència, són terra de missió per a l’iberisme?
Em consta que en aquests territoris es tracta molt bé els portuguesos. Hi ha paral·lelismes molt forts, i és cert que el Govern basc visita de tant en tant l’ambaixador de Portugal. I Catalunya han tingut una vinculació cultural, institucional, empresarial molt forta amb Portugal. Està bé que les comunitats autònomes mantinguin relacions bilaterals, en qüestions d’interès comú. L’iberisme ens ajuda a fomentar els consensos interns a Espanya, i a gestionar pluralitats. En aquest sentit, una Espanya federal és bona, però amb Portugal no podem utilitzar aquesta terminologia federalista, equiparant Portugal a les autonomies espanyoles. No es tracta, de cap manera, que Portugal renunciï a la seva sobirania. Es podria parlar de crear una tercera identitat, però no d’incorporar Portugal a Espanya. El paraigua és el dualisme estatal, cosa que no es pot reduir, ni inconscientment, a un federalisme que pot portar a un reduccionisme federalista. Ja estem en un marc jurídic iberista. Una cosa de la qual forma part El Trapezio, que es va crear per fomentar aquesta opinió pública ibèrica.
