Una setmana després, encara ressona aquell “que us bombin a tots” de Xavier Trias. De la frase se n’han fet samarretes, tasses i bosses, també de la seva abreviatura, QUBAT. Aquest és un país d’emprenedors… Com quan el major dels Mossos Josep Lluís Trapero va dir allò del “bueno pues molt bé, pues adiós” a una periodista. Com es veu, no cal que les frases siguin brillants per merèixer l’estampat. S’ha parlat molt aquests dies de l’origen de l’expressió de Trias; tot indica que ve de bomba de bombejar, i que equivaldria a una expressió molt més vulgar: “Que us donin pel cul”. Els seus han aplaudit l’originalitat de Trias (?) i els contraris l’han censurat per ordinària, impròpia d’un candidat de Sarrià-Sant Gervasi.
L’expressió és fruit de la impotència, desenganyem-nos, d’algú que tenia coll a vall que tornaria a ser alcalde de Barcelona i que en els darrers instants, gràcies a un ‘acord Frankenstein’ entre el PSC, els comuns i el PP, ha fet alcalde Jaume Collboni, deixant a la cuneta Trias, com li va passar ara fa quatre anys a Ernest Maragall, amb el pacte entre comuns, PSC i Manuel Valls, que va fer alcaldessa Ada Colau.
Cal recordar que els ajuntaments els governa qui aconsegueix sumar la majoria i no qui guanya les eleccions, només si no hi ha acord, s’imposa el primer. Per tant, el moviment és legítim, com també ho és el de Girona o el de la Generalitat. Això no obstant, que sigui legítim no l’eximeix de crítiques, ni a aquest ni als altres, especialment si abans jures o promets fer el contrari del que acabes fent. La política plora d’aquestes contradiccions, on vaig dir blanc, ara dic negre.
Aquests dies se n’han dit moltes de frases que potser també mereixerien ser estampades. Per exemple, l’ara alcalde Collboni afirmava: “Si no guanyes, les regles de joc diuen que te’n vas a l’oposició”. O quan Colau descartava votar Collboni “si l’acord implica el PP”. D’acord, no són frases tan cridaneres com el bombin de Trias, però també fan petita història. Frases que es diuen pensant que en campanya electoral hi ha màniga ample i que les paraules se les emporta el vent, i malgrat que pugui ser certa aquesta volatilitat, la gent es comença a afartar de mentides o mitges veritats. Després creix l’abstenció i ens posem les mans al cap preguntant-nos què ha passat o, fins i tot, recriminant als abstencionistes la seva actitud.
