La precarietat retributiva del personal militar és tan gran, que estan marxant a altres cossos de seguretat per cobrir llocs de treball de menor categoria laboral i per ser subordinats de professionals amb menys experiència i formació. Així de contundent s’expressa el president de l’Associació Professional de Suboficials de les Forces Armades (Asfapro), Miquel Peñarroya i Prats.
En declaracions a EL TRIANGLE, Peñarroya alerta que si segueix aquesta tendència “anirem molt justets” per complir els compromisos de l’OTAN. Actualment, Espanya és un dels països de l’OTAN que menys diners inverteix en defensa amb relació al PIB. Si el compromís establert és gastar el 2 % del PIB en defensa, Espanya tan sols hi destina l’1,01%. Només Luxemburg està per sota de l’Estat espanyol, amb el 0,58%.
El suboficial d’Asfapro denuncia que “estem mal pagats des de fa temps, però som un cos de funcionaris públics que no té dret de vaga i fins fa poc no podia manifestar-se públicament pels carrers i places”. En aquest context singular, altres forces de seguretat de l’Estat sí que han pogut reivindicar la millora de les seves condicions retributives, i per tant, les diferències “són abismals” amb guàrdies civils, policies nacionals o mossos d’esquadra.
Tot i que el sou base és igual a la resta de funcionaris públics, el problema radica en els complements, segons Asfapro. “Ens enganyen amb els complements, i poso un exemple: per una mateixa feina però amb diferent uniforme, un guàrdia civil pot cobrar un complement de 1.033,70 euros, mentre que el que li correspon a un militar és de 382 euros. Hi ha més de 600 euros de diferència entre dues persones que tenen el mateix nivell de formació i la mateixa feina, i només varia el cos al qual pertanyen”. Un altre cas més “flagrant”, segons Peñarroya, seria el cas d’un guàrdia civil o un policia nacional en pràctiques, en comparació amb un brigada de l’exèrcit. El professional en pràctiques encara no ha acabat els nou mesos de formació, mentre que el brigada ja té quinze anys d’experiència laboral i tres anys de formació a l’acadèmia militar. “No pot ser que aquest guàrdia o policia en pràctiques cobri més que el brigada. Això té conseqüències, i una d’elles és que el personal més ben format no entrarà mai a l’exèrcit i serà la darrera opció laboral per a qualsevol. Et demanen molt, però no t’ofereixen res”.
La situació és tan greu que accepten treballar amb una categoria professional més baixa. “Molts suboficials opten per ser guàrdies civils rasos, i això no té sentit”, afirma.
Com a comparativa, cita un cas civil equiparable: “Imagineu-vos que esteu en un hospital on el cirurgià opta per fer oposicions per ser zelador o infermer”, explica. En el cos militar, “s’està donant el cas de militars professionals que fan oposicions per baixar de categoria laboral” i cobrar sous millors.
Miquel Peñarroya vol traslladar a la ciutadania que “molts professionals diuen que el seu futur no està a les forces armades, perquè no poden mantenir la família, i busquen altres vies”. En un context mundial on Rússia ha donat un cop de realitat i ha evidenciat que “de guerra no n’hi ha, però demà n’hi pot haver”, cal tenir “forces armades amb material adequat i personal motivat, i ara això no ho tenim”. Quan es convoquen places públiques per al cos militar, abans hi havia deu persones per plaça i ara només n’hi ha dues.
A mitjà termini, “hi ha un problema perquè no pots triar els més ben formats”. En canvi, són uns professionals que han de tenir disponibilitat permanent; ampli horari laboral; capacitat de marxar de casa en qualsevol moment, i “no es paga el concepte que et poden matar o tu pots matar”. Com a mostra, cita totes les tasques que van haver de desenvolupar durant la pandèmia, on tan aviat descontaminaven residències, traslladaven cadàvers o posaven en funcionament hospitals de campanya. “Sortíem a les portades, però de retribucions, res de res”.
Tot i que s’activen en cas d’incendis, inundacions o terratrèmols, com el de Lorca, Miquel Peñarroya denuncia que “som el darrer recurs de l’Estat per a qualsevol catàstrofe i som els últims de la fila de l’Administració. Contra això, s’ha de reaccionar”.
Tots aquests greuges s’han traslladat al Ministeri de Defensa per part d’Asfapro, sense aconseguir les millores reclamades. “Hem fet dos plens extraordinaris sobre retribucions que han acabat en no res. Estan malacostumats, perquè fins ara no ens podíem manifestar ni fer reivindicacions”, diu. Els drets i els deures dels membres de les forces armades no es van regular fins a l’any 2011, “i hem hagut de lluitar molt perquè la gent canviés el xip sobre els professionals militars, i poguéssim fer manifestacions al carrer amb una pancarta. Fins ara ens deien que estava prohibit, però hem aconseguit que el Tribunal Suprem ens permeti tenir dret de manifestació”.
El president d’Asfapro considera que s’ha abusat de la seva disciplina militar, en ser un col·lectiu jerarquitzat, i que l’Estat no ha vetllat pels seus interessos retributius en comparació amb altres cossos de seguretat. Això ha generat “una situació de desemparament que fa molt de temps” que dura.
