L’assistència de senadors del Barça a la convocatòria de dimecres a l’Auditori 1899 del Camp Nou va ser la més baixa amb diferència des que aquesta categoria de socis va ser regulada i contemplada com una part majoritària de l’assemblea de compromissaris.
Joan Laporta amb prou feines va reunir un centenar de senadors dels 1.000 convocats, fet que suposa un descens històric i una prova més, inequívoca, del desafecte generalitzat, la indiferència i la despreocupació de la massa social respecte de la junta directiva. I, en general, de la seva participació i pes a l’activitat del club quan es tracta de prendre decisions.
És lògic, ja que l’actual president, s’ha ocupat molt especialment que els socis es vagin sentint cada cop més allunyats i distants de la vida del club. Les assemblees telemàtiques, controlades i inaccessibles per a la majoria, tan diferents i fredes comparades amb les presencials, han significat el definitiu aïllament entre les dues parts i la ruptura, de fet, d’allò que ja era una fràgil connexió.
Tot i que a les convocatòries telemàtiques Laporta s’ha volgut assegurar la presència de senadors a la carta, el cert és que per a ells aquestes cites han perdut tot l’atractiu i, sobretot, el protagonisme de sentir-se considerats i escoltats com abans. Ara més aviat se’ls convida a formar part d’un decorat escollit per la junta i a alinear-se incondicionalment amb la propaganda i els interessos de la junta en tirar cap endavant les seves propostes, com en el seu moment va ser l’Espai Barça.
Avui se sap que la petició de 1.500 milions de límit de finançament per a la transformació patrimonial més gran de la història del club amagava un pla que no té res a veure amb allò que van aprovar els socis, molts d’ells pertanyents al Senat, que va ser creat al seu moment per assegurar la participació i presència d’una majoria de socis veterans i amb experiència a les assemblees.
L’integren els 1.000 primers socis del club als quals se’ls va concedir l’alt honor i la responsabilitat de la condició vitalícia de compromissaris.
Tot just un centenar van sentir dimecres de Laporta un discurs rodó, daurat i edulcorat sobre el cas Negreira -que no existeix-, sobre els fitxatges que arribaran -que seran importants-, sobre els abonaments de Montjuïc -que ara sí que són assequibles i abans no-, i sobre la il·lusionant demolició de la Tercera Graderia -que representa el futur d’un nou i impressionant Camp Nou-.
Els 900 senadors absents ja sospitaven, i per això segurament no van respondre a la convocatòria, que la confiança dipositada a Laporta difícilment podrà ser alterada faci el que faci, tant com la seva inclinació compulsiva a no dir una veritat ni equivocant-se.
