Les evidències que Eduard Romeu s’ha encaterinat massa amb el càrrec de vicepresident econòmic del FC Barcelona abunden per tota la ciutat, ja que comencen a ser freqüents, fins i tot massa, els seus esmorzars, dinars, berenars i sopars amb persones i personatges de l’entorn blaugrana amb qui tracta de crear una doble relació: d’empatia i proximitat, per una banda, i d’una mena de cordó sanitari capaç d’aïllar Joan Laporta i el laportisme en el futur, per una altra. Els seus plans són ingènuament descarats tractant de postular-se com una alternativa a la presidència del FC Barcelona per a quan arribi el moment, sigui més aviat o més tard.
Cal reconèixer-li al vicepresident econòmic una gosadia que probablement haurà adquirit al llarg del temps per pur mimetisme amb dos dels seus referents i caps. Un és l’empresari José Elías d’Audax, avalador ocasional i electró aïllat en el barcelonisme caòtic de Laporta quan va prendre possessió de la presidència fa dos anys, càrrec al qual va accedir sense un euro a la butxaca per avalar ni entrenador ni pla ni més guió que el saqueig de la institució. L’altre, el mateix Laporta, l’admiració al qual creix exponencialment cada dia que passa amb el primer president emèrit de la història del Barça.
En tots dos casos, Elías i Laporta, la seva ambició il·limitada pels diners fàcils i pel poder, al preu que sigui, són d’una dimensió tan esgarrifosa, galàctica i desmesurada com l’absència espontània de qualsevol tret de respecte, consideració, estima o acatament per la llei, l’ordre i la justícia. No diguem pel proïsme, sigui en format de soci o simpatitzant del Barça, client o aliat. Com si no existissin.
Eduard Romeu ha viscut aquests últims anys sotmès, a més, al paper de segon i secundari (o pitjor) dels dos seus superiors, José Elías a Audax i Joan Laporta al Barça, un context de massa pressió i massa temptacions per no imaginar que, en un dia no tan llunyà, ell mateix pugui ser o el principal d’un consorci empresarial o, el que probablement veu avui més a prop, president del Barça, no tant a conseqüència de guanyar unes eleccions, sinó com a conseller delegat d’un Barça SA en què ell exerciria funcions executives generosament remunerades i recolzades pels inversors.
Aquesta és la seva única via, la que s’ha treballat aquests últims mesos com l’efecte traïdorament pretès per la seva part després de posar-se al capdavant de la complexa i transcendent paperassa i negociacions amb Goldman Sachs, JP Morgan i fins a vint inversors, als quals ha lliurat fins a la darrera gota del patrimoni del FC Barcelona. L’endimoniada operació, en què el Barça ha hagut de lliurar la seva ànima al poder de l’especulació financera, havia de satisfer prioritàriament la voluntat el president de tancar a temps el finançament per a Limak, l’empresa constructora favorita de Laporta, encara que fos, com ha fet Romeu, a canvi de concessions draconianes i de contravenir per activa i per passiva el mandat assembleari sobre els límits i objectius de l’Espai Barça.
Eduard Romeu, a més, es va guanyar aquest cel barcelonista exclusivament seu, al marge del règim estatutari i democràtic d’una entitat associativa amb 124 anys d’arrelament social a Catalunya, sortint a mentir davant la premsa i el món sobre cadascun dels aspectes principals i claus de l’acord de finançament. Sense el menor titubeig, encara que d’una manera confosa i enganyosa, va assegurar públicament que el nou Palau estava inclòs en els 1.450 milions concedits, també el Campus Barça, i que s’havien respectat totes les línies vermelles protectores del model i del control social de la propietat del club, garantint un interès màxim i flexible, renegociable a la baixa, del 5,5%. Un cop s’han pogut conèixer i s’han fet públics els detalls i les condicions reals dels acords, elevats a escriptura pública, tot ha resultat ser completament fals.
Romeu, per tant, se sent legitimat per al seu principal propòsit de convertir-se en el millor posicionat com a candidat a governar el club del futur -en el format i model que sigui- després d’haver demostrat, a la seva manera, el valor d’anteposar interessos particulars dels seus caps als de l’entitat i dels socis. Li ha demostrat, sobretot a Laporta, estar disposat a enganyar qui sigui sense el menor rubor ni complex, un dels manaments imprescindibles del laportisme en qualsevol de les seves expressions.
En aquesta batalla interna successòria, l’actual vicepresident econòmic se les ha de veure amb rivals que compten amb el suport personal del mateix Laporta com el vicepresident comercial, Juli Guiu, o la vicepresidenta institucional, Elena Fort, tots dos amb les mateixes pretensions d’asseure’s al tron amb arguments també diferents i particulars.
Eduard Romeu, en paral·lel, s’ha d’obrir pas diàriament contra el recel i la tírria personal, mútua, del tresorer de la junta, Ferran Olivé, amb qui manté una rivalitat i enfrontament personal notoris i coneguts, una pugna que, a més, Laporta aviva i radicalitza sense acabar de prendre partit per cap dels dos ni tampoc el contrari.
Finalment, en aquest despertar del vicepresident econòmic ha intervingut un detonant que té a veure amb els seus plans d’abandonar Audax ben aviat, sembla que per haver arribat al límit de la seva relació amb José Elías i el seu desig personal de deixar un niu que, segons confessa als seus, se li va quedant petit. La notícia de la seva sortida del món de les elèctriques i del món del mercat borsari va ser publicada pel diari Sport, afegint que aquesta circumstància afavoriria el seu desig de dedicar-li més temps i responsabilitat al dia a dia del club, una molt mala notícia per al tresorer i enemic seu Ferran Olivé, que fins ara posseïa un control més proper de l’activitat i del mateix Laporta.
Amb aquest nou rol, Eduard Romeu amplia els seus horitzons de grandesa i busca aquesta professionalització del directiu que Laporta i el seu nucli dur ja han convertit, a la pràctica, en una forma de vida domèstica habitual, continuada i mantinguda amb els fons del club.
