“Ens ha faltat una setmana o un debat”, deia Felipe González després de conèixer la derrota, per la mínima, el 1996. Van ser unes eleccions que Alfonso Guerra resumia així: “Mai una derrota va ser tan dolça ni una victòria tan amarga”. I és que, tot i que les enquestes vaticinaven una contundent derrota, González va estar a un trist de la victòria. No fanfarronejava quan situava la remuntada a un debat de distància, en l’anterior va acorralar contra les cordes l’aspirant al títol, José María Aznar.
Potser per això, l’ara president, Pedro Sánchez, ha proposat sis debats a Alberto Núñez-Feijóo, un cada dilluns fins al 23 de juliol. Les enquestes de Sánchez, com aquelles de González, no són falagueres i, si aconsegueix remuntar, la cosa pot anar d’una setmana -que no disposa- o d’un debat. Així, per debats que no faltin, ha pensat. Això no obstant, Feijóo ja li ha dit que ni parlar-ne, que li concedeix un cara a cara, i encara gràcies.
Tot i que ni Sánchez és González, ni Feijó Aznar, la dialèctica dels primers és netament superior als segons. Va quedar clar en aquells primers debats de la democràcia i ha quedat clar en els que Sánchez i Feijóo han protagonitzat al Senat recentment. Això no obstant, que no es refiï el socialista, que fins i tot González va tenir un mal dia. Un mal dia sí, deu pensar Sánchez, però sis…
El portaveu del PP, Borja Sémper, despatxava l’excés d’excentricitat i afegia: “Qui necessita sis debats és Sánchez, no Espanya”, i menys Feijóo, es deixava de dir. No deixa de ser curiós que l’aspirant, que és qui acostuma a voler i reclamar l’exposició del vigent campió, amagui el cap sota l’ala. I és que la virtualitat de la política, a on les enquestes manen, capgira la realitat.
No sé si sis, però almenys dos debats estarien bé, que hi hagi un partit d’anada i un de tornada, amb possibilitat de remuntada. Aquest seria, probablement, un bon escenari per Espanya, escàs per Sánchez i excessiu per Feijóo. El cert és que al candidat del PP tot allò que l’aparti del monòleg incontrastable, el perjudica. Ell ha de poder jurar i perjurar que el blanc és negre i no blanc i que ningú li espatlli la bona nova amb feixugues dosis de realitat.
Tampoc està demostrat que un cara a cara mogui muntanyes, ni vots. En les seves memòries, el periodista Walter Cronkite escriu que Richard Nixon va adduir que havia perdut davant John F. Kennedy el primer debat televisat en una campanya electoral per culpa del maquillatge; el candidat republicà va acusar la maquilladora de la CBS Frances Arvold d’haver-lo sabotejat deliberadament.
