Els extrems es toquen, però a Catalunya sembla que es toquen més: l’electorat català li ha donat un vot de confiança a l’extremisme d’ultradreta a les eleccions del 28-M, de tal manera que tant l’extrema dreta independentista com la ultradreta espanyolista han obtingut èxits inesperats. Tant és així que Vox, el partit que lidera Santiago Abascal a Espanya i Ignacio Garriga a Catalunya, ha passat de tres a 124 regidors, i ha trencat motllos en el mapa polític català.
Vox continua el seu ascens fulgurant: ja als comicis del 14-F del 2021 va donar la campanada, en aconseguir 217.883 vots i 11 diputats al Parlament. La bombona d’oxigen aconseguida a les autonòmiques li va permetre passar de presentar llistes municipals a 45 localitats a fer-ho a 133 enguany. El 28-M ha multiplicat per més de 40 el nombre de regidors i ha passat dels 36.240 votants aconseguits l’any 2019 als 150.653 d’ara.
Molts dels quadres de Vox havien passat abans per Plataforma per Catalunya (PxC), el partit que fa una dècada va sorprendre amb el seu discurs xenòfob. Fundat per Josep Anglada -que ara capitaneja la formació Som Identitaris (SOMI), que ha aconseguit dos regidors a Vic en aquestes eleccions-, PxC va sucumbir a les picabaralles personals internes i es va acabar passant majoritàriament a Vox.
El diputat Joan Garriga, cosí germà d’Ignacio Garriga, n’és un bon exemple, però també els regidors Jordi de la Fuente o Mónica Lora. Cal recordar que Joan Garriga i Mónica Lora van ser imputats per un delicte d’odi després d’una campanya contra els musulmans realitzada el 2011, quan tots dos militaven a Plataforma per Catalunya, sota el lema “Primer, els de casa”. Es tractava d’una campanya amb objectius idèntics als que propugna la ultraindependentista Aliança Catalana (AC), una escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC) que és una altra de les grans sorpreses d’aquestes municipals. Mónica Lora va ser regidora de PxC a Mataró del 2011 al 2019 i va ocupar el càrrec de secretària general de les Joventuts Identitàries per Catalunya (JIxC) entre el 2016 i el 2019. Des del 2019, és secretària provincial de Vox. La integrant de la llista de Santa Coloma de Gramenet Elena Gómez Rovira n’és un altre exemple: el 2010 va ser la candidata de PxC a Sant Pere de Ribes.
El número 4 de Vox per Badalona, José Luis Morente, es va presentar el 2003 pel Partit Nacionalista Caló a les eleccions autonòmiques d’aquell any. En canvi, María Visitación Yerbes, que es va presentar de número 13 a la llista de les municipals de Barcelona per Vox, havia anat de 34 a la llista de Ciutadans (la que encapçalava l’exsocialista Manuel Valls) a les municipals del 2019, a més de figurar també com a candidata del partit taronja en les últimes autonòmiques. El seu company de candidatura en aquestes últimes municipals, l’advocat peruà Bernardo Casique, va ser el candidat a president el 2010 del Partido Castellano i de Candidatura de las Culturas de Cataluña (PCAS-C.C.Cat). Per la seva banda, el cap de llista de Vox a Sant Adrià de Besòs, Antonio Balboa, anava, el 2010, a la candidatura del PP a Piera, per passar a ser, el 2019, el número 5 en la llista de Vox per Badalona.
La formació de Santiago Abascal aglutina també altres candidats de passat més tenebrós, com Ignasi Mulleras, regidor a Roses, que abans de recalar a Vox va militar en diverses organitzacions d’extrema dreta espanyolista i a PxC. Ignasi Mulleras va estar sota investigació judicial perquè una rocambolesca denúncia de Josep Anglada el situava com una de les peces clau d’una conspiració que intentava assassinar el mateix Anglada, exlíder de PxC, el partit on Mulleras militava. Ignasi Mulleras té una llarga trajectòria política ultra: va ser candidat de Juntas Españolas el 1988; el 1994 va fitxar per una coalició d’Alternativa Demócrata Nacional amb la plataforma neonazi Cedade, i el 1995, quan va néixer Democracia Nacional, en va ser el primer secretari a Catalunya.
També té currículum el cap de llista de Vox a Santa Coloma de Gramenet, Juan Carlos Segura Just, que va militar al Frente Nacional de la Juventud i va ser condemnat per haver atacat una seu de la UCD. Jordi de la Fuente, el número 2 per Sant Adrià de Besòs també té un passat truculent: el 2006, va ser segon a la llista al Parlament pel partit neonazi Moviment Social Republicà (MSR); el 2010, en va ser cap de llista a les autonòmiques; i el 2014 va anar de número 6 en la candidatura d’aquest partit a les eleccions europees.
El número dos de Vox per Barcelona (i, per tant, regidor electe), Liberto Senderos, és president de l’Institut de Política Familiar de Catalunya i membre de Cruzados de Cristo Rey. També va ser un dels impulsors de l’Organización del Bien Común i portaveu d’Españoles de a Pie. L’organització esmentada és el nom oficial de la polèmica entitat fonamentalista cristiana El Yunque, considerada per molts com una secta. Molt abans, el 1980, va concórrer com a número 15 de la llista de Fuerza Nueva a les primeres eleccions al Parlament, en una candidatura que encapçalava Pedro Vilaplana Riera.
Els ultres que parlen català
Els independentistes hiperventilats i ultres no s’han quedat enrere: forces polítiques d’ultradreta, xenòfobes i identitàries que parlen en català també han assolit èxits aquest 28-M. El partit Aliança Catalana (Aliança.Cat), que lidera la regidora de Ripoll Sílvia Orriols, va ser la llista més votada en aquesta localitat, en obtenir sis representants al ple municipal, superant amb escreix ERC i Junts. Aquest partit va treure dos regidors més, a Manlleu (Osona) i a Ribera d’Ondara (la Segarra).
El Front Nacional de Catalunya (FNC), per la seva banda, ha aconseguit sis representants: quatre a la Masó (Alt Camp), on governarà la localitat en tenir majoria absoluta davant dels tres regidors de Junts (el 2019, JxCat tenia els set edils de la localitat) i dos regidors més a Manresa. El Front té com a líder i referent Albert Pont, dirigent també del Cercle Català de Negocis (CCN).
Malgrat els èxits locals assolits en les passades eleccions municipals del 28-M, el cert és l’independentisme ultra i identitari té encara pocs adeptes. L’FNC, que és el grup més ben estructurat, ha aconseguit un total de 3.529 vots, dels quals 930 a Barcelona ciutat i 158 a la ciutat de Girona.
Per la seva banda, l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols -que es declara admiradora de Daniel Cardona– ha arreplegat 1.806 vots, dels quals 1.401 a Ripoll; 357 a Manlleu i 48 a Ribera d’Ondara. En aquest segment també s’hi pot incloure el SOMI de Josep Anglada, ha obtingut una mica més de 1.600 vots (d’aquests, 206 a Barcelona ciutat i 1.193 a Vic).
En total, aquests tres partits no arriben als 8.000 sufragis, però fan molt soroll: sumen 16 regidors, entre els quals hi ha el futur alcalde de la Masó. A més, caldrà veure com acaba l’elecció del govern municipal de Ripoll, on els altres partits negocien un acord per evitar que Sílvia Orriols sigui l’alcaldessa.
Hi ha altres grupuscles que barregen l’independentisme amb postulats d’ultradreta, com el Moviment Identitari Català (MIC) o plataformes com ara Renaixença, i fins i tot organitzacions com Catalunya Acció, de l’inefable Santiago Espot, que fa una dècada va arribar a ser l’alcaldable per Barcelona de Solidaritat Catalana per la Independència, formació que aleshores tenia quatre diputats al Parlament. Però en aquestes eleccions del 28-M, aquestes forces no han presentat cap candidatura.
L’espectre hiperventilat independentista és molt més ampli: formacions com FNC, JxCat, Demòcrates de Catalunya, Solidaritat Catalana per la Independència, Força Catalunya, Directe 68, Bloc Sobiranista Català, Assemblea de Represaliats i Activistes i Donec Perficiam, formada per una escissió de la cúpula de l’ANC, van celebrar una cimera el desembre del 2020 per sondejar la possibilitat de presentar una única llista independentista per al 14-F.
ERC i la CUP van declinar la seva assistència a aquesta reunió per la presència de formacions d’extrema dreta, cosa que va espantar un dels presents, Josep Costa, de Junts, aleshores vicepresident del Parlament, que ja no va assistir a la segona cimera i el projecte va quedar enterrat.
La majoria d’aquests grups es componen, de vegades, d’una munió d’activistes que van saltant de formació en formació. L’FNC presentava com a número 3 per Barcelona, per exemple, Pere Saus, que abans havia estat candidat de Primàries, la llista creada i recolzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a les eleccions al Parlament. Xavier Campeny, també a les llistes de l’FNC, era fa dos anys activista de Primàries. La número 5 de la llista, Marta Abad, infermera i practicant de taekwondo, és la parella de Dani Ramírez, l’home del temps de TV3. A les autonòmiques del 2021, va anar de número 3 a la llista de l’FNC per la demarcació de Barcelona. Els seus referents, segons diu al seu perfil del partit, són “Daniel Cardona, germans Badia, etc.”…, els mateixos que figuren en l’ideari de capçalera de l’expresident Quim Torra.
El Front també ha incorporat Jordi Sàlvia Lardiez, un advocat barceloní que va ser un dels promotors del Partido Radical Español. El 2010, va concórrer a les eleccions autonòmiques a les files de Reagrupament Independentista, una llista que encapçalava Rut Carandell (precisament, cunyada de Quim Torra) i en la qual figurava, per exemple, Joan Canadell de número 5. Montserrat Miró Sanahuja, integrant de la llista de l’FNC a Barcelona, és cap de secció de Gestió d’Espais Naturals, al departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, que encapçala Teresa Jordà (ERC). Miró havia estat abans regidora de CiU a l’Ajuntament de Puigpelat.
El partit d’Anglada, per la seva banda, ha incorporat a la seva llista de Barcelona Manuel Owono, que havia estat coordinador a Catalunya del Partido del Progreso y Gobierno en el Exilio de Guinea Ecuatorial (PPGE), el líder del qual era Severo Moto, un activista enemic acèrrim del dictador Teodoro Obiang Nguema. Josep Saiz Puig, el número 3 de SOMI a Vic, és un vell col·laborador d’Anglada, que el 2012 ja havia format part de la candidatura de PxC a les eleccions al Parlament. El 2015 va formar part de la candidatura de Plataforma Vigatana a les municipals.
Sílvia Orriols, antiga líder de l’FNC a Ripoll, es vol treure del damunt l’etiqueta d’extrema dreta, malgrat que són les altres formacions independentistes les que més insisteixen a posar-la sota aquest paraigua. “Els meus votants, els meus companys de llista i jo mateixa tenim d’extrema dreta el que la premsa d’aquest país te d’objectiva, apolítica i neutra”, va escriure Orriols després de guanyar les eleccions a Ripoll amb la seva nova formació, Aliança Catalana. Un dels activistes més extremistes de l’independentisme, l’advocat Pepe Fajula, fervent admirador de la ripollesa, va aplaudir aquesta definició amb entusiasme: “Llegiu amb lupa el que escriu, escolteu amb amplificador el que diu. No hi ha un àpex de feixisme, xenofòbia ni racisme. És un invent de gent dolenta, malaltissa i inculta. Són els que diuen que el hijab és llibertat, que ja té collons”.
“Islamòfoba, sí; catalana, també”
En una entrevista a 8TV el 23 d’abril passat, Sílvia Orriols va arribar a afirmar: “De catalana en soc segur. I d’islamòfoba, probablement també, perquè qui és el que no ha de tenir por d’aquesta religió que llença homosexuals daltabaix dels penya-segats o que ataca tan greument els drets de les dones arreu del món, no? Per tant, islamòfoba, sí; catalana també. D’extrema dreta, res, perquè, com dic tantes vegades, jo no soc extremista de res, sinó que més aviat combato els extremismes”.
Els documents d’Aliança Catalana són clars: el partit “promourà aquelles polítiques immigratòries que beneficiïn els ciutadans de Catalunya, no els estrangers. En aquest sentit, es promourà una política immigratòria restrictiva fins que el nivell d’atur baixi i els salaris augmentin a nivells europeus”. A més, afirma que Aliança “reconduirà les ajudes i serveis públics als ciutadans de Catalunya, no als ciutadans estrangers”. Afirma també que “aquesta immigració [la dels immigrants extracomunitaris, que suposen el 80% del total d’immigrants] suposa una càrrega social i provoca que la xarxa de protecció pública sigui inaccessible per a la majoria de catalans, que veuen com el seu govern els deixa desemparats quan més ho necessitin”.
Per això, Aliança Catalana “aplicarà la Llei d’Estrangeria, deportant els immigrants violents i repatriant els immigrants il·legals. Es posarà fi a la criminalitat i al malbaratament de recursos públics amb el fenomen dels MENA, on la Generalitat de Catalunya ha malgastat més de 150 milions d’euros i no ha pogut impedir que el 18% delinqueixi. Prop de la meitat dels reclusos a Catalunya són d’origen estranger, que representen menys del 20% de la població”.
La web d’Aliança Catalana no s’està d’assegurar que el partit va néixer “per declarar unilateralment la independència i defensar-la fins a expulsar definitivament l’Estat Espanyol de Catalunya”. Addueix que Espanya espolia “el 40% de tots els impostos que paguem” i promet abolir “l’impost de successions” i assegura que “reduirà les quotes als autònoms i l’IRPF”.
La formació de Sílvia Orriols considera que han de salvaguardar-se els valors de la societat catalana. I quins són, concretament, aquests valors?: “La nostra realitat s’aixeca damunt l’Acròpolis d’Atenes i tota la filosofia grega, sobre els set turons de Roma i tota l’herència cultural i legal romana i, finalment, sobre el Gòlgota i tot el llegat ètic i moral judeocristià”, afirma.
Les coincidències programàtiques de dirigents de l’extrema dreta espanyolista i de l’extrema dreta independentista no són simples anècdotes: es justifiquen per l’idèntic substrat ideològic de les seves concepcions polítiques i socials, però només difereixen en l’aplicació territorial de les seves receptes.
