Es considera un servidor públic que ha tingut moltes oportunitats de posar de manifest aquesta condició. Ara, “arrossegat per una passió vella, però forta”, vol ser alcalde de Barcelona. Ha estat regidor, conseller del Govern de Catalunya i diputat al Parlament en diverses legislatures. Encapçala la candidatura d’ERC per Barcelona a les eleccions municipals.
Quina herència deixa l’ajuntament sortint als nous que arribaran a la Casa de la Ciutat?
Està bé mirar almenys fins a 12 anys enrere. Un període llarg d’una evolució que més aviat ha acabat fent perdre a Barcelona bona part de la seva potència creativa i la seva autoestima. Ens hem anat deixant arrossegar per un corrent global econòmic, social, polític que, efectivament, és potent. O bé, ens hem deixat seduir per temptacions diverses en aquesta evolució global. Hem tingut barra lliure, diguem-ne, que és una reacció clàssica de la dreta liberal. Davant d’això, hem viscut una reacció que ha acabat sent més de bones intencions i ideologia que d’acció. Aquesta reacció “progressista” no ha aconseguit convertir-se en resposta activa, projecte real, tangible i reconeixible. A més, en els últims anys han aparegut fronts nous, reptes de molta més complexitat, associats no només a la crisi econòmica, que està en l’origen, sinó també a la pandèmia, la guerra, l’energia, la sobirania tecnològica, etc. Ara, estem en un punt d’inflexió en què cal decidir per on anar.
En una ciutat com Barcelona, l’ajuntament pot determinar la marxa de les coses, o aquestes evolucionen més aviat a la mercè d’altres factors?
Històricament, a Catalunya, i a Barcelona molt especialment, hem tingut sempre més societat que ajuntament, i en aquest últim període s’ha accentuat, en part per debilitat d’allò públic i de la institució. Això s’ha notat, perquè quan s’ha pretès reaccionar des del sector públic, que és aquesta última etapa que abans comentàvem, no s’ha fet bé. I el que s’ha aconseguit és més distància, més incomprensió entre la cosa pública i la privada, entre societat i institució. De manera que cal recuperar la iniciativa, cal apuntar a un sector públic, a un ajuntament, més fort, més capaç de liderar. Liderar que no vol dir manar, sinó governar, en el sentit d’assenyalar objectius futurs possibles i ambiciosos. I també guanyar-se la confiança, treballar des de la complicitat, des de la voluntat expressa d’acordar estratègies i regles de joc amb aquest sector que està massa acostumat a no necessitar o no dependre d’allò públic. Recuperar el lideratge i la complicitat, que va en el seu propi interès. Aquesta és la base de la meva proposta: lideratge i complicitat.
On li estreny més la sabata a Barcelona?
En tot el tema de l’urbanisme, creador d’habitatge. Cal crear ciutat i tornar a la capacitat de generar habitatge públic i protegit, mínimament acceptable. Cosa de la qual avui estem molt lluny. I, d’altra banda, cal crear un nou model productiu, enriquint-lo. No per destrucció sinó per construcció. Afegint-hi economia del coneixement, rehabilitació, adaptació al canvi climàtic i a la transició energètica. Això vol dir molta inversió pública que, al seu torn, en necessita molta de privada. Cada euro públic s’ha de multiplicar per deu. Cal donar capacitat d’innovació, tenint en compte que Barcelona no s’esgota en el seu terme, sinó que moltes d’aquestes polítiques necessiten aplicar-se, desenvolupar-se i també compartir-se en la seva definició amb l’àrea metropolitana i el Govern de la Generalitat. Una característica d’aquest moment és la imperiosa necessitat d’aliances, de capacitat de suma, recursos, potencialitats… entre ciutat i país. Una condició necessària per reduir les desigualtats.
Hauria d’aspirar Barcelona a instituir-se en el que es coneix com a “districte federal”?
Ara Barcelona ha dimitit de l’àrea metropolitana. Més aviat s’ha tancat en si mateixa, en lloc d’obrir-se. Em sembla una bona expressió això de federar. Hi ha un instrument que està per recuperar i situar en la seva dimensió adequada, que és la Carta de Barcelona, que ara hauria de ser capaç d’expressar aquesta ambició i aquesta necessitat de tenir funcionalitat política en aquest àmbit metropolità i de país, en alguna mesura. Per això és imperiós fer-ho de la mà del Govern de la Generalitat i molt especialment del conjunt metropolità. Ara, afortunadament, hi ha molta personalitat local, però tenim molt poc múscul conjunt. Poques o gairebé nul·les possibilitats de desenvolupar polítiques metropolitanes, en habitatge, mobilitat, transport públic, canvi climàtic… Es fan coses, però estem en condicions de fer-ne més, millor i amb molta més incidència en la vida real de la ciutadania.
Què fem amb el turisme?
Cal governar-lo. Cal posar remei a algunes externalitats i efectes secundaris negatius i, al mateix temps, cal canviar les regles del joc perquè es vagi adaptant al que ha de ser. Una font magnífica de presència al món. De riquesa i generació d’activitat, però amb el risc de morir d’èxit. Una cosa que, d’alguna manera, hem experimentat, i que es converteix en massificació, en dany explícit a l’espai públic. Cal regular millor el fenomen, els usos, les modalitats. També la contribució, el que aporta el turisme. Cal racionalitzar els habitatges d’ús turístic, amb control i una exigència de qualitat que ara no tenen. Cal anar fugint del concepte low cost, de ciutat barata, de turisme barat. Des d’Esquerra hem contribuït a la definició d’aquest impost turístic a Catalunya. Cosa que aquest any està previst que generi prop de 100 milions d’euros. També qüestions com l’ampliació de l’aeroport han d›estar al servei de la nova economia i no del turisme barat.
I el verd, diguem-ne, per on ha d’anar?
Amb la deguda coherència a curt i llarg termini, en la transició energètica cal millorar a fons l’estoc edificatori de la ciutat, que està envellit, és ineficient i genera una despesa d’energia inassumible. S’ha d’impulsar el concepte de rehabilitació, també des del punt de vista econòmic, se li ha de donar lideratge públic i també inversió privada. Cal abordar el tema de les energies renovables, cosa que ara fem de puntetes. Facilitar la instal·lació de plaques fotovoltaiques als nostres edificis, constituir comunitats energètiques no només per generar, sinó per distribuir i millorar el consum. La contaminació, associada a la mobilitat i al trànsit privat, que exigeix pacificació, reducció de la intensitat. Això requereix inversió, transport públic, creació d’infraestructures ferroviàries… També s’ha d’electrificar la ciutat, perquè no disposem de suficients carregadors de bateries, ni espais públics reservats, ni modalitats d’ús. Actualment, la ciutat com a espai carrer té el 60% per al vehicle i el 40% per al vianant. La nostra proposta és invertir aquesta proporció. No a base de presumptes paradisos artificials (que acaben generant inferns) com s’està fent ara, sinó de manera gradual, sistemàtica i en el conjunt de la ciutat.
Els novíssims barcelonins, anomenats emigrants extracomunitaris, són una assignatura pendent a Barcelona?
No és una cosa pendent, sinó actual. Hi ha una realitat social, que es tradueix en termes de desigualtat, que ha augmentat i té molt a veure amb això. Si fa uns anys la renda dels barris era d’un a tres, ara és d’un a quatre. Una cosa contrària a la mateixa essència del que ha de ser Barcelona, amb cohesió social de continu. També relacionat amb la nova economia, i que requereix salaris més alts, més possibilitats d’accés a l’habitatge, als serveis públics, a l’educació, la cultura… Per a això tenim un programa que intentarem impulsar des de l’alcaldia amb la màxima ambició.
Existeix el risc d’una marsellització, de Barcelona?
Cal prendre’s seriosament aquesta qüestió. És veritat que a Barcelona tenim un fenomen de delinqüència organitzada. La sociologia delictiva, el seu abast territorial, han canviat, cosa que contribueix a incrementar la sensació d’inseguretat. Hem d’aprendre’n i dotar-nos d’instruments, com una justícia capaç de gestionar els nous fenòmens d’inseguretat i delinqüència organitzada. Una justícia propera, que s’apunta a la Carta de Barcelona, però que no està construïda. També necessitem cooperació internacional, compartir investigació, coordinació d’esforços. S’ha de treballar en formació, ocupació i habitatge. Trilogia que és el millor preventiu contra la inseguretat. Guanyarem, i com a resultat estrella cal que la joventut de Barcelona no s’hagi de veure obligada a abandonar la ciutat.
