El judici a l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs, ha permès constatar les greus irregularitats administratives que va cometre durant la seva etapa com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Davant la contundència de les proves aportades per la investigació menada pels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) l’ha condemnada a 4,5 anys de presó i a una pena d’inhabilitació de 13 anys.
En qualsevol país democràtic -on, recordem, hi ha ministres que han dimitit per comprar-se unes xocolatines amb càrrec a l’erari públic-, el cas de Laura Borràs fa temps que estaria tancat i resolt, amb la seva expulsió fulminant de la política. La prevaricació i la falsificació de documents públics són delictes molt greus que mereixen un rebuig absolut i el polític que és enxampat ha de dimitir de manera irrevocable.
Però no: Catalonia is different. Amb l’excusa que el Tribunal Suprem encara no ha resolt el recurs contra la sentència del TSJC i emparant-se en l’estrambòtic argument que es tracta d’un cas de lawfare perquè Laura Borràs és independentista, l’expresidenta del Parlament es nega, amb dents i ungles, a deixar l’escó, ni encara que així ho hagi decidit la Junta Electoral Central (JEC), aplicant el mateix precepte jurídic que amb Quim Torra i Pau Juvillà.
Per mentalitat social i per tradició política, a Catalunya hi ha espai per a un partit nacionalista de centredreta, com representen Junts, el seu antecessor Convergència o la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, abans de la Guerra Civil. També hi tenen cabuda organitzacions polítiques que promoguin la independència, des de l’originari Estat Català de Francesc Macià –imitant el model irlandès-, l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras, la CUP o el sector octubrista de Junts.
Però el nacionalisme-independentisme de centredreta té una assignatura pendent que ha de superar d’una vegada per totes: en nom de Catalunya no tot s’hi val. Cal tenir molt clar i marcat a foc que la corrupció és el principal enemic de la democràcia i la benzina que impulsa els populismes autoritaris.
El règim de Jordi Pujol va promoure i va tolerar la corrupció i aquesta va ser la causa de la destrucció de la seva biografia i del seu projecte polític. Si Catalunya fos una societat democràtica sana, l’esclat del cas Casinos (1989) hauria d’haver significat la dimissió de Jordi Pujol i de qui aleshores era la seva mà dreta, Miquel Roca Junyent, el secretari general de Convergència Democràtica (CDC).
Recordem els fets: Jaime Sentís, director financer de Casinos de Catalunya, va denunciar, amb tota mena de proves i detalls, que aquesta empresa havia finançat il·legalment CDC i havia fet importants aportacions econòmiques als mitjans de comunicació de l’òrbita pujolista per un import de 3.000 milions de pessetes. Aquesta generositat es va produir poc després que Casinos de Catalunya fos beneficiada amb l’adjudicació de les loteries de la Generalitat, en un concurs que va ser descaradament manipulat a favor seu.
Objectivament, es tractava d’un fastigós cas de corrupció política que hauria d’haver provocat la caiguda del Govern Pujol i que, si s’hagués estirat el fil, ja hauria posat en evidència que el rei Juan Carlos I s’aprofitava de la seva inviolabilitat constitucional per fer negocis impropis. Però aquest enorme escàndol es va tapar gràcies a la complicitat de Felipe González, que necessitava el suport parlamentari de CiU, i a la passivitat vergonyosa de la justícia.
L’arxivament del cas Casinos va suposar que la corrupció s’instal·lés amb tota la impunitat a Catalunya i, per extensió, a Espanya. Si un escàndol tan evident i tan colossal va ser reconduït i els poders independents de l’Estat –la justícia, la Fiscalia i la policia- es van deixar sotmetre a les pressions dels polítics per tapar-lo, aleshores ja tot s’hi valia.
El pacte mafiós Juan Carlos I-Jordi Pujol per repartir-se el control del territori i garantir-se el dret de successió en la finca de cadascú –si un era el rei, l’altre era el virrei- és la clau que explica la història de l’Espanya postfranquista. Això va instaurar un règim de connivència amb la corrupció que, en el cas de Catalunya, està intrínsecament lligat a la cultura del pujolisme i del moviment nacionalista-independentista.
Encara que Jordi Pujol hagi quedat arraconat i que CDC ja no existeixi, aquesta cultura corrupta ha quedat fortament empeltada en els seus successors, des d’Artur Mas fins a Jordi Turull, que és un fidel exponent de la vella guàrdia convergent. En aquest context, la tebiesa de JxCat amb l’escàndol de Laura Borràs, que continua sent la presidenta del partit, és comprensible, tot i que sigui inadmissible i intolerable.
Per avançar, Catalunya necessita uns consensos transversals que vertebrin la immensa majoria de la societat. I la conjura per lluitar de manera implacable i frontal contra la corrupció política n’és un dels fonamentals. Per això, aconseguir que Laura Borràs abandoni d’una vegada l’escó, s’aparti de la vida política i, per descomptat, sigui desposseïda de tots els beneficis inherents al càrrec institucional que ocupava (indemnització salarial, dret a una pensió daurada…) és una batalla crucial que hem de guanyar si, realment, creiem en Catalunya i volem girar pàgina d’aquest passat tenebrós que ens ha precedit i al qual, malgrat tot, hem sobreviscut.
