«El nacionalisme necessita un enemic per funcionar»

Llicenciada en Història. Ha fet voluntariat en temes d’Educació. Treballa a l’Instituto de Automoción. Presidenta de l’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB) i portaveu d’Escuela de Todos, plataforma que reuneix representants de la comunitat educativa per un model que garanteixi que l’espanyol sigui llengua vehicular en totes les comunitats autònomes bilingües.

Assistim a un rebrot de l’escomesa nacionalista, via llengua catalana, o sempre ha estat així i el procés ho camuflava?

Penso que ara tenim el “procés lingüístic”. Ho tenien com a element unificador, homogeneïtzador. Per mantenir-se actius i resilients, van recórrer al tema dels presos de l’1-O. Una vegada que aquests van sortir, va ser automàtic: comença una campanya en la qual el tema de la llengua comença a tenir moltíssim protagonisme. És així perquè ara aquest és el seu focus d’unió. Una cosa en què tots estan d’acord, més enllà de les sigles. L’atac a l’espanyol, com a causa de la hispanofòbia, i la defensa d’una única llengua oficial, de facto, els uneix. Resultat d’això és el “procés lingüístic”, en el qual ens trobem, amb estratègies i mètodes calcats del procés.

Es tracta, doncs, de mantenir identificable a l’enemic, en aquest cas la llengua espanyola, com a part de l’enemic principal?

El nacionalisme necessita un enemic per funcionar. Una cosa per aprofitar i poder utilitzar, unint les seves files davant del que consideren culpable de tots els seus mals. Així funcionen tots els nacionalismes. El cas del nacionalisme català és de manual. Segueix totes les seves pautes. Recorren al que més els convé o poden fer en cada moment. Ara, la hispanofòbia està sent reconduïda a través de la llengua.

Existeix i actua una vigilància, versus delació, a les escoles, el carrer, les administracions públiques… al servei del català?

Es clar que existeix. Ho expliques i et diuen que som uns exagerats, però a les escoles sempre hi ha hagut un comissari lingüístic, i es diu així. Que actuï o deixi de fer-ho, depèn del seu perfil, del director del centre i del claustre. Però ara, en aquest curs, tenim treballant el que es diuen Centres ULAE, en els quals la Generalitat posa moltíssim més èmfasi perquè hi hagi un control estricte de la llengua que s’utilitza a dins i a fora de l’aula. Tant per part dels professors, com dels alumnes i el personal no docent. És a dir, un comitè format per un grup de professors que, teòricament, es presten voluntaris per controlar el que passa amb la llengua als centres. La majoria de les multes lingüístiques que es posen als comerços són per delacions de persones que denuncien que algú té una perruqueria i no hi posa “perruqueria”… Resulta indignant que Plataforma per la Llengua es dediqui a assenyalar, a denunciar i assetjar a comerços i els seus treballadors. Han creat una bústia per denunciar professors. Això està passant i està normalitzat a Catalunya, i a la resta d’Espanya.

A propòsit de la normalització, no resulta sorprenent que, fins i tot entre castellanoparlants, s’hagi assumit la idea que l’espanyol va arribar a Catalunya amb l’emigració recent, quan es té constància de la seva llarga presència al territori?

Vivim en un món de missatges curts i fàcils. Per tant, explicar mentides, no comprovar la informació és, diguem-ne, l’epidèmia del segle XXI. En aquest context, en els mitjans de comunicació, a l’escola, els nacionalistes i els que passen per no ser-ho però compren el seu relat, més els partits polítics, en gairebé tot l’arc parlamentari català, han repetit aquest missatge, d’una manera o una altra, més fidelment o matisat. És molt fàcil que una cosa repetida durant trenta anys en tots els àmbits, i que durant moltíssim temps no ha tingut contestació pública, acabi calant. Fins que va arribar Ciutadans al Parlament català, la qüestió que el castellà ha de tenir un mateix tractament que el català era un tema tabú al Parlament. El president de la Generalitat mai es dirigeix en castellà als ciutadans, en cap mena de comunicació oficial. A l’escola t’ensenyen això. Als llibres de llengua i literatura es parla d’emigració castellanoparlant que va arribar a Catalunya. L’esquerra, desgraciadament, ha comprat aquests missatges, i segueix sense defensar una igualtat de drets de tots els ciutadans. Així, el castellanoparlant segueix pensant que, per alguna raó, no té els mateixos drets que un catalanoparlant.

Segueix sent la referència a la repressió franquista al català una justificació del tracte de favor de què gaudeix avui?

El tema de Franco els ha servit durant molts anys per legitimar-se. És sorprenent que intentin justificar el que ara fan pel que va fer Franco. És un tema molt recurrent. El nacionalisme català associa el franquisme a Espanya. Diu que la Guerra Civil del 36 va ser d’Espanya contra Catalunya. Referir-se al tracte del règim de Franco al català segueix sent un altre mantra molt comú i normalitzat.

La “immersió lingüística”, en quines aigües, amb quina finalitat?

La immersió tracta de substituir pel català la llengua amb què s’identifiquen ciutadans catalans. És a dir, planteja que abandonin la seva llengua materna. La immersió actua com a autopista a l’adoctrinament. En el moment en què adoptes una llengua com a pilar de la construcció nacional, i aconsegueixes una escola monolingüe en català, estàs controlant els que entren i com en el sistema educatiu català. A partir d’aquí, els llibres de text en català. Editats i pensats segons els cànons establerts del que és cultura catalana. La llengua és per a ells el seu fil conductor, la seva corda, sense la qual es perdran, i així treballen.

Els avantatges de la immersió, com a “ascensor social”, que tant segueix citant-se, no era, en el fons, una forma, diguem-ne, d’homologació (oportunista) dels nouvinguts amb els catalans “autèntics”?

És un dels arguments que s›utilitzen per justificar que els nens han d›estudiar només en català, i convèncer els pares que això és el millor per al futur dels nens. Encara que aquests s’adonin de les dificultats que poden tenir els seus fills perquè estudien en una llengua que no és la seva. Però és veritat que la majoria dels diputats al Parlament es comuniquen exclusivament en català i que el president de Generalitat parla en català, i que a qualsevol lloc a l’Administració catalana s’hi arriba exclusivament amb un nivell C 1 cap amunt de català. Per tant, es pot veure que la forma d’arribar a aquest substrat social alt és mitjançant el català i, en conseqüència, s’interpreta que dominar-lo és millor per al seu futur.

Així les coses, en el seu afany de promoure’l, via imposicions, no són precisament les polítiques nacionalistes les que estan contribuint a minar el català?

És evident que estan fent tot el que creuen convenient perquè la gent parli català, però la imposició té un efecte rebot, i això està passant. És clar que el que estan fent perjudica directament el català, però, no ho volen veure. El perill més gran per al català són ells.

Podria passar, si no està passat ja, que cadascú, en funció de la seva llengua, triï el metge, la peixatera o el forner, de manera que es produiria una separació de facto?

Potser al principi, però ja estem en això. La separació en dues comunitats lingüístiques és evident a Catalunya. Quan va passar allò de Canet de Mar, vaig trobar a faltar gent catalanoparlant que sortís en contra del que estaca passant.

Es té coneixement fefaent de les mil i una promocions, suports, incentius…, del català que es fan amb diners públics?

Nosaltres no ho sabem, però si que hi ha estudis que denuncien les subvencions públiques que es dediquen a la promoció del català en molts i molt diversos àmbits. Entre aquestes, mereixen un esment especial les associacions privades com Plataforma per la Llengua, Òmnium o l’ANC, que, al seu torn, estan introduïdes en les mateixes institucions. A més, aquestes associacions actuen com a part bel·ligerant en els atacs a persones assetjades per qüestions lingüístiques, que es troben totalment desemparades. Nosaltres no tenim cap ajuda. Hem sol·licitat reunions amb el president de la Generalitat, la consellera d’Educació i la ministra d’Educació, i s’han negat a veure’ns. Tenim una Constitució que empara, com cap altra de la Unió Europea, les llengües que es parlen a Espanya. No obstant això, entitats com l’Institut Cervantes, els ministeris d’Educació, Cultura… es posen de perfil quan se’ls plantegen iniciatives relacionades amb l’espanyol a Catalunya. Pel que fa a Europa, cal assenyalar que, a finals d’any, una missió d’europarlamentaris ens visitarà per investigar el que està passant a l’escola catalana.