Com es veia venir, el conclave de les forces laportistes que s’han agrupat d’urgència sota la denominació Àgora Blaugrana ha optat per proposar que l’arrencada de l’Espai Barça es posposi durant dos anys en espera que es donin les circumstàncies i un escenari més raonable per afrontar unes obres i un projecte que, ara com ara, s’ha posat impossible.
Els representants i promotors d’aquest nou invent, Àgora Blaugrana, els membres de Dignitat Blaugrana Anton Miret i Ricard Faura, van orquestrar aquest primer acte fundacional divendres passat a l’Ateneu Barcelonès amb l’única justificació i motiu de donar cabuda a un debat sobre si en aquest moment és procedent avançar en aquesta obsessió de Laporta d’aprovar un pla de finançament a favor de Limak, que ha de disposar de les garanties de cobrament abans d’aquest 31 de març.
Membres de Seguiment i d’altres grups que han estat escortant i donant cobertura a les atrocitats de Laporta des de la seva arribada a la presidència fa dos anys, de vegades de forma passiva amb el seu silenci i indolència i d’altres de forma activa mitjançant comunicats oficials de submissió il·limitada a la seva gestió, van participar en aquest aquelarre a favor de cridar tímidament l’atenció sobre la sentència definitiva al futur del club blaugrana. Hi va haver una unànime postura, encara que acomodatícia i edulcorada, a favor d’endarrerir aquest pas que Laporta té entre cella i cella fer aquest dimecres a la reunió de junta, clau per donar llum verda al finançament estructurat amb Kroll Bond Rating Agency (KBRT). L’esbojarrat pla, impossible de complir a la vida real, preveu cobrir uns 1.200 milions en cinc emissions de bons i una sèrie de crèdits directes amb dues o tres entitats, entre les quals CaixaBank i Banc Sabadell, fins als 1.500 milions autoritzats per assemblea.
Els pertinaços gurus financers del laportisme Marc Ciria i Ivan Cabezas, que ja estaven alertant dels perills de la fórmula Laporta per cobrir només una part de l’Espai Barça -ja que s’han deixat el Palau Blaugrana-, van establir raonablement que la conjuntura actual no és ni molt menys propícia ni oportuna.
Cada dia transcorregut des del referèndum, que va servir per augmentar de 800 milions d’euros a 1.500 milions d’euros l’Espai Barça, ha afegit un esborrall l’horitzó. La guerra d’Ucraïna, la inflació i la pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu i la crisi sobrevinguda d’un dels grans bancs suïssos i els possibles rebots en el sistema bancari de la zona de l’euro no han ajudat des del punt de vista extern.
De portes endintre, Laporta tampoc ha donat facilitats, ja que els 870 milions ingressats en palanques no han servit més que per fitxar en gran i apuntalar el primer equip amb onze reforços que han donat solidesa per competir a la Lliga, però que no han aconseguit -al contrari- recuperar el prestigi europeu de l’era Messi, un altre actiu que, en perdre’l, ha devaluat l’atractiu de patrocinadors i inversors. El dèficit ordinari es manté en 150 milions anuals, el trasllat a Montjuïc retalla els ingressos en 100 milions i LaLiga l’obliga a reduir massa salarial en 200 milions.
Un panorama que ja exigia més garanties a canvi del préstec on treballen Goldman Sachs i JP Morgan, que ara s’ha complicat excepcionalment arran del cas Negreira i l’amenaça d’una sanció de la UEFA.
El FC Barcelona, com es va reconèixer a la sessió fundacional d’Àgora Blaugrana, no es troba en les millors condicions per negociar quan encara no ha estat capaç de tornar ni un euro dels 150 milions del crèdit anticipat per a l’Espai Barça concedit per Goldman i vençut el mes de febrer passat.
El dany afegit a la imatge del Barça pels pagaments a Negreira, una notícia que ha fet la volta al món acompanyada de la querella de la Fiscalia amb les acusacions particulars del CSD, LaLiga i la Federació Espanyola de Futbol, s’ha multiplicat a causa de la indefensió i la covarda actitud d’un president que s’ha amagat sota el lideratge de l’equip de Xavi a la Lliga.
De tal magnitud és el soroll i les adversitats que fins i tot el mateix entorn blaugrana, instrumentalitzat com a bloc a l’Àgora de divendres passat, s’ha vist obligat o empès a sortir a demanar una pròrroga, o un temps mort, que permeti agafar aire i perspectiva, i rearmar-se davant les imposicions dels inversors. Per rematar-ho, Laporta ha prohibit que Kroll faci pública qualsevol revisió de la valoració de l’operació, que des del febrer ja s’havia rebaixat a pràcticament bo porqueria.
Potser a Laporta li ha vingut bé, o potser als membres de la junta indecisos o contraris el finançament tal com està, el posicionament de les seves pròpies forces socials a favor de l’ajornament. Dimecres se sabrà si el president o el seu propi entorn volen aprofitar aquesta iniciativa per paralitzar el projecte, si hi van amb tot, amb matisos o si es trenca la baralla.
Com sempre, Laporta juga en solitari, sense atendre més que els seus propis interessos i foscos, en aquest cas convençut que Limak és la solució a l’enorme problema que suposa l’Espai Barça. De tal calibre que amb el trasllat a Montjuïc tan avançat ha estat el mateix president qui s’ha assegurat de no poder fer marxa enrere sense conseqüències iguals o pitjors.
Mentrestant, les informacions es tornen contradictòries. La Vanguardia publicava aquest cap de setmana que els inversors de l’Espai Barça esperen, una mica decebuts, que Laporta els doni alguna explicació tranquil·litzadora abans de dimecres, mentre que altres fonts certificaven la possibilitat que les constructores de l’Ibex que van perdre davant de Limak participin de part del projecte, però no de la reforma del Camp Nou.
Sembla difícil, en qualsevol cas, que la passió turca de Laporta, una barreja indissoluble d’obstinació i tossuderia -ell sabrà per quina raó-, pugui cedir davant de la raonable i majoritària sensació que aquest és un mal moment per acabar l’Espai Barça, el pitjor de tots.
