El cas Negreira amenaça de desestabilitzar l’actualitat blaugrana durant dies, setmanes i mesos, tret que la promesa de Joan Laporta de comparèixer davant els mitjans amb un documentat informe sobre els pagaments a la família Negreira, pare i fill, aclareixi tots els fets i sobretot la finalitat d’anar engreixant el compte d’un personatge com Enríquez Negreira, que ja apareix com el protagonista clau, fosc, polèmic i veritablement conflictiu de la història.
Per començar pel final, el mateix excol·legiat i exmembre del Comitè Tècnic d’Àrbitres, òrgan de relativa, per no dir nul·la, influència en la dinàmica de les actuacions arbitrals, rebel·lant-se amb un amenaçador burofax contra el president Josep Maria Bartomeu quan la seva administració, en un reajustament de despeses, va decidir deixar d’externalitzar un servei d’assessoria arbitral que, al principi, s’abonava a l’empresa DASNIL 95 del fill de José Luis Enríquez Negreira, Javier Enríquez.
La reacció del pare, que ha aparegut com a soci majoritari de DASNIL 95, va ser ensenyar les urpes al president del FC Barcelona i comprometre’l a revelar un escàndol intern si no se li respectava el contracte, almenys fins a final de temporada, per un import superior al mig milió d’euros.
Les pistes del cas suggereixen que entre Enríquez Negreira i un altre personatge tenebrós de l’entorn blaugrana, Josep Contreras, van aconseguir convèncer al seu dia Joan Gaspart per establir un acord amb l’empresa del fill del col·legiat, que després de penjar el xiulet va entrar a formar part del Comitè Tècnic d’Àrbitres, en teoria per elaborar informes tècnics sobre els arbitratges per al primer equip i el filial.
Amb el temps, però, l’aparença és que a més de retribuir aquest treball real d’assessoria d’instrucció sobre arbitratges, habitual als equips professionals, també es pagava una mena d’“impost revolucionari” a l’estament, amb la finalitat, segons ha declarat Enríquez Negreira i segons també la justificació i el relat que els dos personatges, l’exàrbitre i l’exdirectiu de la Federació Catalana, Josep Contreras, de ‘no prendre mal’ des del punt de vista arbitral, argument amb el qual van pressionar les successives directives de Gaspart, Laporta, Rosell i Bartomeu.
Sobre aquest aspecte, Josep Maria Bartomeu, que va tallar el servei el 2018, ha assegurat desconèixer si les factures servien per a alguna cosa més i ha admès que va rebre les pressions i l’intent de xantatge de Negreira en forma de burofax, que va ser traslladat als serveis jurídics del club per si corresponia adoptar mesures legals.
També ha explicat Bartomeu que no va tenir més notícies sobre una extorsió que, pel que ha transcendit, se centrava a airejar els pagaments que feia el Barça a la constructora Tresep 2014 SL de Josep Contreras, segons sembla amb idèntic propòsit de compensar la tendència de l’arbitratge a afavorir el Reial Madrid.
Josep Contreras, que va morir el mes de desembre passat, va estar efectivament relacionat amb pràctiques opaques i sospitoses des que, com a directiu de la Federació Catalana, va aconseguir tenir certa ascendència sobre l’expresident Ángel María Villar de la Federació Espanyola i va poder utilitzar aquesta relació per convèncer la junta directiva de torn que, amb una quantitat determinada de diners, els àrbitres podien controlar-se o si més no equilibrar-se.
Ángel Villar podria haver protegit Josep Contreras en virtut de la seva amistat i estreta col·laboració en l’àmbit federatiu en relació amb el Barça, de la mateixa manera que Contreras va participar activament en la gestió i el desviament de diners de la Federació Catalana i de la Mutualitat de futbolistes durant el mandat d’Andreu Subies, acusat de beneficiar-se d’aquests fons amb què, a través de Contreras, empresari de la construcció, es van finançar obres al seu domicili particular i la remodelació del restaurant propietat de la seva dona a Cambrils.
En una peça separada del cas Soule, que va acabar amb el cessament de Villar a la RFEF, tant Andreu Subies com Josep Contreras han estat investigats per almenys mitja dotzena de delictes per aquests tripijocs. Concretament, Josep Conteras va admetre haver realitzat i cobrat les obres sense emetre factures, rebuts ni el corresponent control comptable d’un escàndol que, inevitablement, va acabar arrossegant Andreu Subies poc després de ser elegit per Luis Rubiales com a vicepresident econòmic de la Federació Espanyola.
Josep Contreras mai va arribar a ser directiu del FC Barcelona encara que sí que va formar part intermitentment i de forma més aparent que efectiva de la comissió social del Barça Atletic, un càrrec menor i irrellevant que li permetia deixar-se veure per les instal·lacions del club i aconseguir contractes, per més de 700.000 euros, de més que dubtosa transparència i ètica, tenint en compte la seva vinculació amb el club com a pseudodirectiu de segona o tercera fila.
Íntim col·laborador de Villar i de Negreira, però sobretot mà negra de Joan Gaspart a l’època que també figurava com a vicepresident de la Federació Espanyola, entre ells es va gestar aquesta connexió que, tristament, havia de servir per equilibrar el tarannà ‘madridista’ o centralista del col·lectiu arbitral.
Com més avança la investigació periodística, amb més claredat s’endevinen indicis de participació d’aquesta petita banda de personatges, integrada per Villar, Gaspart, Negreira i Contreras, que s’haurien aprofitat dels càrrecs, la posició i la seva teòrica influència per acabar rebent, al llarg dels anys, un degoteig de retribucions des del Barça, una part justificada pels serveis de Javier Enríquez, el fill de l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que sumades superen els sis milions des del 2001 quan va començar tot.
Laporta no va saber enfrontar-se a l’explosió del cas, en vigílies del Barça-Manchester United d’Europe League, va llançar benzina al foc, va admetre els pagaments i va intentar defensar la seva utilitat per replegar-se després i prometre donar explicacions quan s’hagi fet una investigació interna que sens dubte serà dolorosa i mediàticament ensordidora, sobretot pel soroll que provocarà a Madrid, on ja se suggereix que el millor Barça de tots els temps hauria arreglat els títols.
Ningú no es pot creure aquest relat, però Laporta sap que aquest escàndol esquitxarà la imatge del Barça i potser, des de l’àmbit penal, el club acabi rebent un càstig que el poderós madridisme i les clavegueres de l’Estat, també al futbol, són capaços d’impulsar.
Sandro Rosell no s’ha manifestat i Joan Gaspart, el ‘petit Nicolás’ de tota aquesta trama, va afirmant pels mitjans que el Barça mai no ha comès cap irregularitat al mateix temps que quan li pregunten en concret per l’origen d’aquestes factures des del 2001 respon que ell no se’n recorda de res.
El problema és que els rastres deixats pel mateix Enríquez Negreira, que no liquidava l’IVA ni l’IRPF i a més deixava per escrit i detalladament el seu pla de xantatge al Barça, són un nyap i la còmica visualització d’aquesta conjura de necis.
